Vés al contingut

Punts d'interès de la ciutat

Barcelona i l’arquitectura més avantguardista

Estàs a:

Skip main gallery

    Avantguarda arquitectònica

    L’arquitectura barcelonina contemporània és prolífica, quasi incomptable: l’organització dels Jocs Olímpics del 1992 va suposar una autèntica revolució urbanística amb què la ciutat encarava el futur, el segle XXI, preparant-se per ser, novament, referent de l’avantguarda. Barcelona va recuperar l’orgull obrint-se al mar, veient créixer barris sencers, paradigmes d’una arquitectura postmoderna i humanista, com ara la Vila Olímpica, un oasi d’obra vista aixecat sobre l’antiga Barcelona industrial, o el nou Port Vell, amb un moll que entra al mar com una llengua de fusta. En un dels extrems, una enorme i acolorida escultura en forma de cara femenina, obra del nord-americà Roy Lichtenstein, referent del pop art, anunciava als quatre vents allò ineludible: la ciutat entrava, atrevida i amb pas ferm, per la porta gran al segle XXI. Una declaració d’intencions que s’ha vist acomplerta amb escreix.

    Del MACBA al TNC

    D’aquella època són també la impressionant mola blanca que s’aixeca al cor del Raval: el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, un exemple del racionalisme més avançat, obra del nord-americà Richard Meier; o el Palau Sant Jordi, en plena muntanya de Montjuïc, del japonès Arata Isozaki, i la torre de telecomunicacions, de 136 metres d’alçada, coneguda com la Torre Calatrava, una peça d’acer blanc de silueta impossible. A l’altra banda de Montjuïc, anys després, floria el nou Jardí Botànic, l’evidència de les meravelles que la intervenció humana és capaç de fer en el paisatge natural. A l’altra muntanya de la ciutat, a Collserola, s’erigeix una altra icona de la contemporaneïtat: la Torre de Collserola, de 288 metres amb mirador inclòs en la desena planta. L’arquitecte britànic Norman Foster en va ser el dissenyador. La música i el teatre es van veure recompensats també amb la construcció de nous espais culturals, com ara L’Auditori, un dels principals centres musicals de la ciutat, obra de Rafael Moneo i que és un altre exemple del racionalisme dels nous temps. El seu atri central, amb una monumental llanterna cúbica de vidre, és una de les joies de l’edifici. Ben a prop, a tocar de la plaça de les Glòries, s’aixeca el monumental Teatre Nacional de Catalunya, un espectacular edifici en forma de temple grec, obra de l’arquitecte Ricard Bofill.

    Radicalment contemporània

    Ja entrat el segle XXI, l’embranzida creativa va continuar ben activa a Barcelona, que va seguir endavant amb la seva transformació definitiva cap a la modernitat. En són evidències el Parc de Recerca Biomèdica, a tocar de la platja, que és una genialitat arquitectònica, o la futurista Biblioteca Jaume Fuster, a Gràcia. La vocació de modernització també es manifesta en la recuperació de vells espais que s’han adaptat a l’arquitectura contemporània. És el cas de Can Framis, antiga fàbrica del segle XVIII ubicada al Poblenou i reconvertida en el Museu Fundació Vila Casas, o de Can Felipa i Can Ricart, antics recintes fabrils situats també al Poblenou i que ara acullen tota mena d’activitats socials i artístiques.

    Sens dubte, una de les insígnies de la Barcelona contemporània és el Mercat de Santa Caterina, a Ciutat Vella. La reforma d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue va convertir l’antic mercat en un espai originalíssim que manté la seva essència. L’espectacular sostre ondulat i colorista és un espectacle total.

    Del 22@ als parcs

    El nou mil·lenni s’estrenava, també, amb una increïble icona que va canviar per sempre l’skyline de la ciutat: la Torre Agbar de Jean Nouvel, a la plaça de les Glòries, un cilindre de punta arrodonida i façana de vidre de 144 metres d’alçada amb finestres de diferents colors. I és que, si hi ha un barri que concentra la innovació arquitectònica més descarada, aquest és el 22@, l’epicentre de la innovació. El Barcelona Growth Centre és un paradigma de la nova arquitectura: un edifici d’estètica futurista construït amb criteris de sostenibilitat i eficàcia.

    Els parcs de la ciutat són, segurament, els espais on més lliurement ha fluït la imaginació contemporània. Les escultures públiques més agosarades s’escampen al modern parc Central de Nou Barris, al de l’Estació del Nord, al de l’Espanya Industrial, al del Clot o al parc de Diagonal Mar. El parc del Fòrum, un espai amplíssim i quasi espartà, s’obre a una de les zones que millor representa la transformació radical d’aquesta frontera de la ciutat, tocant al Besòs.