L’edat mitjana
A principis del segle IX, després de la invasió musulmana i de l’expulsió dels àrabs de la península Ibèrica per part dels francs, el territori es va organitzar en comtats a partir de divisions territorials de l’època visigòtica. El comtat de Barcelona es va iniciar sota designació del govern de l’Imperi carolingi, però quan aquest es va descompondre, i amb Guifré el Pelós al capdavant, es va iniciar el llinatge hereditari del Casal de Barcelona, el comtat principal de les terres catalanes i amb supremacia sobre els altres.
Al segle XI, el comte Ramon Berenguer I va promulgar els Usatges de Barcelona, el primer text legislatiu català, que buscava resoldre els problemes legals de la nova societat feudal i que es va aplicar a la Catalunya Vella. I al segle XII, amb la unió dels diversos comtats de les terres catalanes sota la jurisdicció del rei Alfons I, es va configurar el Principat de Catalunya, i a partir d’aleshores el sobirà del Principat ostentaria també la dignitat de comte de Barcelona.
Sota la protecció dels comtes, la Barcelona agrícola i artesanal va guanyar rellevància política i comercial i va créixer ràpidament. Les antigues muralles romanes es van quedar petites, i als afores, al voltant de noves parròquies, es van aixecar densos nuclis urbans que quedaven desprotegits.
El Consell de Cent i les Corts Catalanes
Amb el regnat de Jaume I el Conqueridor (1218-1276), sobirà de la Corona d’Aragó i hereu del títol de comte de Barcelona, el govern de la Ciutat Comtal va passar a mans del Consell de Cent, una nova estructura de govern municipal, formada per 128 jurats, que va perdurar fins al 1714.
L’augment del comerç va fer que nombrosos mercaders s'instal·lessin a Barcelona, i la intensa activitat va comportar la creació, l’any 1258, del Consolat del Mar, una institució que regulava el comerç marítim i la reglamentació portuària.
L’any 1283, durant el regnat de Pere el Gran, es van celebrar a Barcelona les primeres Corts Catalanes amb l’objectiu d’elaborar una constitució o estatut de Catalunya, i que va donar origen a la Generalitat de Catalunya, principal institució de govern català, que des dels inicis del segle XV té la seu al palau de la plaça de Sant Jaume de la ciutat.
Amb l’expansió política i comercial, va arribar un temps d’esplendor que va propiciar un creixement urbanístic. Primer, al segle XIII, es va construir una nova muralla que va ampliar la ciutat, que integrava, d’una banda, els barris de la Ribera i Sant Pere de les Puel·les, i de l’altra, arribava fins a la Rambla. Després, al segle XIV, es van iniciar les obres per ampliar encara més el recinte emmurallat, que va incloure el barri del Raval, i que va créixer fins a tocar de l’actual Paral·lel i es va tancar per mar. D’aquesta darrera ampliació es conserva en peu un fragment del llenç de la muralla així com una de les portes d’accés, el Portal de Santa Madrona, a l’inici de l’actual Paral·lel i a tocar de les Drassanes Reials , un edifici que també es va construir en aquesta època i que és tot un símbol del poder naval que va tenir la Barcelona medieval. També es va projectar la construcció d’un port perquè la ciutat, tot i la seva intensa activitat marítima, no en tenia.
Les antigues esglésies romàniques es van refer, i es van construir, seguint el nou i flamant estil gòtic, nombrosos edificis que encara es conserven, construccions civils com la de les Drassanes o la de la Llotja, religioses com la catedral o l’església de Santa Maria del Mar —exemple perfecte del gòtic català— palaus, convents, monestirs... Una febre constructora que va deixar una magnífica herència repartida per nombrosos punts de la ciutat.
