Les marchés

Découvrez les 500 événements les plus importants de Barcelone.

Descobreix els 500 actes més rellevants de Barcelona.

Find out the 500 most important events in Barcelona

Descubre los 500 actos más relevantes de Barcelona

ES Barcelona disposa de molt a descobrir durant tot l’any

CA Barcelona disposa de molt a descobrir durant tot l’any

ES Barcelona disposa de molt a descobrir durant tot l’any

EN Barcelona disposa de molt a descobrir durant tot l’any

FR Barcelona disposa de molt a descobrir durant tot l’any

Text

Enllaç

Text

Enllaç

Tota la informació per viure la ciutat intensament.

Enllaç

La información necesaria para llegar a Barcelona.

Cómo llegar

Todo lo que debes saber para disfrutar de tu visita. 

Información práctica

La informació necessària per arribar a Barcelona.

Com arribar

All the information you need to get to Barcelona.

How to get there

All that you need to know to enjoy your visit. 

Practical information

Tout ce qu’il faut savoir pour apprécier la visite. 

Informations pratiques

Les informations nécessaires pour se rendre à Barcelone.

Comment s'y rendre

Barcelona, un món de possibilitats per gaudir

Informació prèvia

Barcelona, ciutat puntera en investigació

Investiga a Barcelona

Barcelona, ciudad puntera en investigación

Investiga en Barcelona

Impulsa la teva carrera i obre’t portes!

Estudia a Barcelona

Barcelona, un mundo de posibilidades para disfrutar

Información previa

Give your career a boost and open up new opportunities!

Study in Barcelona

Barcelona, a city at the cutting edge of research

Carry out research

Barcelona, a world of possibilities for you to enjoy

Prior information

Donnez de l'élan à votre carrière professionnelle !

Étudiez à Barcelona

Barcelone, ville de pointe en recherche

Faites de la recherche à Barcelone

Barcelone, profitez d’un monde infini de possibilités

Information préalable

Vine a descobrir una ciutat que inspira...

La BCN Actual

Vibra amb una ciutat plena de vida...

Viu BCN

Tot el que s’ha de saber per gaudir de la visita. 

Informació pràctica

Vibra con una ciudad llena de vida...

Vive BCN

Ven a descubrir una ciudad que inspira...

La BCN Actual

Come and discover a city that inspires...

BCN Today

Venez découvrir une ville qui inspire...

La BCN d’aujourd'hui

Be thrilled by a city that is full of life...

Live BCN

Vibrez avec une ville pleine de vie...

Vivre BCN

Coneix l'essència d'una ciutat històrica

La ciutat i els orígens

¡Impulsa tu carrera y ábrete puertas!

Estudia en Barcelona

"Discover the essence of a historical city."

The city and its origins

Conoce la esencia de una ciudad histórica

La ciudad y sus orígenes

« Découvrez l'essence d'une ville historique. »

La ville et ses origines

Vivez une ville. Découvrez-en 10

Les 10 BCN

Experience 1 city. Discover 10

The 10 BCN

Vive una ciudad. Descubre 10

Las 10 BCN

Viu una ciutat.
Descobreix-ne 10

Les 10 Barcelones

L’oferta cinematogràfica inclou pel·lícules, curts i documentals, i es complementa amb tallers, xerrades i taules rodones de temàtica gastronòmica.

El festival és un aparador per a produccions cinematogràfiques basades en la gastronomia, que apropen l’art de l’alta gastronomia al públic general i donen a conèixer els seus protagonistes, amb espectacles gastronòmics i la innovació com a estrella.

Un dels objectius d’aquest festivals és ser una experiència participativa per als assistents. Per això, el públic, amb la seva entrada, pot assaborir degustacions gratuïtes, tastar els còctels més mítics de la història del cinema, assistir a diferents tastos i demostracions culinàries, així com a xerrades i taules rodones relacionades amb el món culinari.

At this event, the current state of digital creativity is analysed by presenting the latest 3D animations, virals, videoclips and everything related to new aesthetics.

Throughout its more than twenty years history, ArtFutura has brought the latest advances in digital art and design, computer animation, video games and special effects to Spain. It has also invited a large number of intellectuals from different disciplines to reflect on the social implications of these new technologies.

Each edition of the festival is dedicated to one central theme and includes various activities: conferences, workshops, exhibitions, live shows and an audiovisual programme that includes all the latest creations in digital animation, a series of special retrospectives and the creations that are competing for the different ArtFutura awards.

The festival programme includes feature films, short films and documentaries. It is complemented by workshops, talks and roundtables on cooking.

The festival is a showcase for film productions based on food, which show the general public the art of haute cuisine and present its stars, with culinary shows where innovation is the main feature.

One of the event's objectives is to provide the audience with a participative experience. For this reason, the audience can use their tickets to take part in free tastings, sample the most legendary cocktails in the history of cinema and attend various culinary tastings and demonstrations, as well as talks and roundtables concerning the culinary world.

En el certamen se analiza el estado actual de la creatividad digital presentando las últimas aportaciones en animaciones 3D, virales, videoclips y todo lo relacionado con las nuevas estéticas.

A lo largo de más de veinte años de existencia, ArtFutura ha introducido en España los últimos avances en arte y diseño digital, animación por ordenador, videojuegos y efectos especiales, y ha invitado a un gran número de pensadores de diferentes disciplinas a reflexionar sobre las implicaciones sociales de las nuevas tecnologías.

Cada edición del festival está dedicada a un tema central e incluye varias actividades: conferencias, talleres, exposiciones, espectáculos en directo y un programa audiovisual que recoge las últimas novedades en animación digital, una serie de retrospectivas especiales y los trabajos que optan a los diferentes premios ArtFutura.

La oferta cinematográfica incluye películas, cortos y documentales, y se complementa con talleres, charlas y mesas redondas de temática gastronómica.

El festival es un escaparate para producciones cinematográficas basadas en la gastronomía, que acercan el arte de la alta gastronomía al público general y dan a conocer a sus protagonistas, con espectáculos gastronómicos con la innovación como estrella.

Uno de los objetivos de este certamen es ser una experiencia participativa para los asistentes. Por eso, el público, con su entrada, puede saborear degustaciones gratuitas, probar los cócteles más míticos de la historia del cine, asistir a diferentes catas y demostraciones culinarias, así como a charlas y mesas redondas relacionadas con el mundo culinario.

L'événement est l'occasion d'analyser l'état actuel de la créativité numérique en présentant les derniers apports dans les domaines de l'animation 3D, des vidéos virales, des clips vidéo et de tout ce qui a trait aux nouvelles tendances esthétiques.

En plus de 20 ans d'existence, ArtFutura a introduit en Espagne les dernières avancées des secteurs de l'art et de la création numérique, de l'animation par ordinateur, des jeux vidéo et des effets spéciaux. Il a invité un grand nombre de penseurs issus de différentes disciplines à réfléchir sur les implications sociales des nouvelles technologies.

Chaque édition du festival est consacrée à un thème central et propose plusieurs activités : conférences, ateliers, expositions, spectacles en direct et un programme audiovisuel qui recueille les dernières nouveautés de l'animation numérique, une série de rétrospectives spéciales et les travaux en compétition pour obtenir les différents prix ArtFutura.

Barcelona crece

El aumento demográfico de la ciudad durante el siglo XIX y la edificación de L'Eixample a partir de 1860 hicieron necesaria la proyección de nuevos equipamientos públicos, como mercados municipales. En el caso del Mercado de Galvany, la anexión del barrio de Sant Gervasi a la ciudad, en 1897, acentuó esta necesidad.

Un edificio imponente

Desde el punto de vista arquitectónico, el Mercado de Galvany se inscribe en la tendencia constructiva de la época, entre el modernismo y las nuevas tendencias basadas en el uso del hierro. El recinto es inmenso y se organiza a partir de una gran planta en forma de cruz griega (con los cuatro brazos iguales). Cada uno de los cuatro extremos de la cruz queda cerrado con una fachada de ladrillo visto, mientras que la cubierta se levanta sobre un esqueleto metálico que soporta la gran cúpula central. En el interior, que es espectacular, luminoso y diáfano, destacan las ocho columnas y las grandes arcadas que soportan la cúpula, además de una farola modernista, con reloj incluido, en el centro del recinto.

Las formas sobrias y elegantes, las paredes de obra vista, el uso del hierro y las decoraciones de inspiración modernista a base de vitrales y mosaicos hacen de este edificio un monumento emblemático y muy característico del primer tercio del siglo XX.

Un mercat per al futur

Malgrat la profunda remodelació de l'interior, l’any 2007, l’edifici ha pogut mantenir l’aspecte original que li van donar els arquitectes Arnau Calvet i Marcel·lí Coquillat, que van plantejar un recinte de planta rectangular amb façanes d’obra vista i esquelet metàl·lic.

Les quatre façanes estan decorades amb vitralls que permeten l’entrada de llum natural a l’interior, a més de les sanefes de maons. De l'exterior destaca la façana principal, encarada a l’oest al carrer de Pere Tarrés, alta i amb acabat triangular. També hi destaquen els pilars que sobresurten pel damunt de les façanes.

El mercat i la vila de Sarrià

El mercat s’ubica al nucli antic de Sarrià, a tocar de la plaça del Consell de la Vila i del carrer Major de Sarrià, i ha estat testimoni d’excepció de les transformacions del barri, que l’any 1921 va passar de ser una vila independent a formar part de Barcelona. Tot i l’annexió, aquesta zona manté encara l’encant d’un poble tranquil i allunyat de la gran metròpolis, on el mercat té un paper important com a punt de trobada de veïns i com a element cohesionant del barri.

Un marché pour l'avenir

Malgré le réaménagement en profondeur de l'intérieur en 2007, le bâtiment a pu conserver l'aspect original que lui donnèrent les architectes Arnau Calvet et Marcel·lí Coquillat, qui imaginèrent une enceinte rectangulaire aux façades en briques apparentes, à squelette métallique.

Les quatre façades sont décorées de vitraux qui laissent entrer la lumière naturelle à l'intérieur, et de frises en briques. À l'extérieur on distingue la façade principale, tournée vers l'ouest rue de Pere Tarrés, haute, à la finition singulière. On remarque également les piliers qui dépassent au-dessus des façades.

Le marché et la ville de Sarrià

Le marché est situé dans la partie ancienne de Sarrià, juste à côté de la place du Consell de la Vila et de la rue Major de Sarrià. Il fut le témoin d'exception des transformations du quartier, qui perdit son indépendance en 1921 pour être intégré à la ville de Barcelone. Malgré l'annexion, la zone conserve le charme d'un village tranquille à l'écart de la grande métropole, où le marché joue un rôle important en tant que point de rencontre des habitants et comme élément de cohésion du quartier.

A market for the future

Despite the extensive remodelling of the interior in 2007, the building was able to keep the original look given to it by the architects Arnau Calvet and Marcel·lí Coquillat, who laid it out as a rectangular enclosure with exposed brickwork in the facades and a metal framework.

The four walls are decorated with stained glass windows that allow natural light into the interior, in addition to brick borders. What stands out on the exterior is the main facade, facing west onto Carrer de Pere Tarrés, which is high and topped with a triangular structure. The protruding columns on the facades are also noteworthy.

The market and the town of Sarrià

The market is located in the old town of Sarrià, next to Plaça del Consell de la Vila and Carrer Major de Sarrià, and has witnessed the transformations in the neighbourhood, which in 1921 changed from being an independent town, to make up part of Barcelona. Despite being annexed, the area still retains the charm of a quiet village far from the metropolis, where the market plays an important role as a meeting place for local people and something that brings the neighbourhood together.

A tradition of philanthropy

The Llars Anna Gironella de Mundet, popularly known as Llars Mundet, were set up in 1954, when the businessman Artur Mundet took charge of building a place to care for orphans, elderly people, the sick and others in need in the Horta-Guinardó district, to replace the old Casa de la Caritat , which had served that purpose in Raval up to that point, but had become outdated.

With its tradition of public service, the current Llars Mundet complex comes under the Barcelona Provincial Council and includes care centres for the elderly, a sports facility run by the Catalan Federation for the Mentally Ill and a school service, as well as the Psychology and Pedagogy faculties of the University of Barcelona.

Multipurpose site

Surrounded by  greenery and nature, the site covers 14 hectares, six of them in woodland, with the typical flora of the Collserola range. Thousands of people walk round it every day: university students, children going to school, old people and others who just want to visit one of the largest and most complete sites in the city that has been entirely devoted  to its citizens for more than 50 years.

L'offre cinématographique comprend des films, courts-métrages et documentaires complétés par des ateliers, conférences et tables rondes sur le thème de la gastronomie.

Le festival constitue une vitrine pour les productions cinématographiques traitant de la gastronomie, qui mettent l'art de la haute cuisine à la portée du grand public et font connaître leurs acteurs au travers de spectacles gastronomiques dont la vedette est l'innovation.

L'un des objectifs de cet événement est de faire participer les visiteurs. Pour cela, le public, sur présentation de son entrée, peut bénéficier de dégustations gratuites, goûter les cocktails les plus mythiques de l'histoire du cinéma, assister à différentes dégustations et démonstrations culinaires, ainsi qu'à des conférences et tables rondes traitant de l'univers de la cuisine.

En el festival s’analitza l’estat actual de la creativitat digital presentant les últimes aportacions en animacions 3D, virals, videoclips i tot el que té a veure amb les noves estètiques.

Al llarg de més de vint anys d’existència, Art Futura ha introduït a l'Estat espanyol els últims avenços en art i disseny digital, animació per ordinador, videojocs i efectes especials, i ha convidat un gran nombre de pensadors de diferents disciplines a reflexionar sobre les implicacions socials de les noves tecnologies.

Cada edició del festival està dedicada a un tema central i inclou diverses activitats: conferències, tallers, exposicions, espectacles en directe i un programa audiovisual que recull les últimes novetats en animació digital, una sèrie de retrospectives especials i els treballs que opten als diferents premis ArtFutura.

Un mercado para el futuro

A pesar de la profunda remodelación del interior, en el 2007, el edificio ha podido mantener el aspecto original que le dieron los arquitectos Arnau Calvet y Marcel·lí Coquillat, que plantearon un recinto de planta rectangular con fachadas de obra vista y esqueleto metálico.

Las cuatro fachadas están decoradas con vitrales que permiten la entrada de luz natural en el interior, además de las cenefas de ladrillos. Del exterior destaca la fachada principal, encarada al oeste en la calle de Pere Tarrés, alta y con acabado triangular. También destacan los pilares que sobresalen por encima de las fachadas.

El mercado y la villa de Sarrià

El mercado se ubica en el casco antiguo de Sarrià, junto a la plaza del Consell de la Vila y de la calle Major de Sarrià, y ha sido testigo de excepción de las transformaciones del barrio, que en 1921 pasó de ser una villa independiente a formar parte de Barcelona. A pesar de la anexión, esta zona mantiene todavía el encanto de un pueblo tranquilo y alejado de la gran metrópoli, donde el mercado tiene un papel importante como punto de encuentro de vecinos y como elemento cohesionador del barrio.

Démonstration de force

Antoni Gaudí prit en charge le projet alors que les fondations du bâtiment étaient déjà faites. Pour cette raison, il décida de respecter la structure originale de forme carrée, à laquelle il donna une forme de château, en référence à l'une des œuvres de sainte Thérèse d'Ávila, Château intérieur. Contrairement à d'autres commandes, Gaudí dut ici respecter un budget relativement serré, ce qui explique l’utilisation de la brique au lieu de la pierre, les murs en plâtre à l'intérieur ou encore la décoration modérée. Malgré le vœu de pauvreté de l'ordre qui empêchait la construction d'un bâtiment ostentatoire, le résultat fut une construction de taille gigantesque aux éléments décoratifs nombreux, ce qui la rend loin d'être modeste. Gaudí termina son ouvrage en 1889, et le bâtiment est classé depuis 1969 bien d'intérêt culturel.

La marque de Gaudí

L’architecte le plus prolifique du modernisme catalan est célèbre pour ses solutions architecturales très personnelles, ainsi que pour le symbolisme des éléments employés. Le Collège Sainte-Thérèse ne fait pas exception à la règle, comme le prouvent l'utilisation d’arcs paraboliques et la décoration à caractère religieux de l'extérieur. Les colonnes hélicoïdales, les grilles en fer forgé et les croix à quatre branches (croix tridimensionnelles) sont aussi une marque personnelle du génie catalan.

Vision d'avenir

Pratiquement la moitié des entreprises pharmaceutiques espagnoles sont catalanes. L'Espagne est le septième producteur pharmaceutique d'Europe et l’Institut chimique de Sarrià n'est pas indifférent à cet optimiste panorama: en 2012 fut inauguré le nouveau centre, un bâtiment moderne et parfaitement équipé, preuve du choix de la formation et de l'esprit d'entreprise qui a toujours caractérisé cette institution.

Lié à la Compagnie de Jésus et membre fondateur de l'Université Ramon Llull, l’Institut chimique de Sarrià vit le jour au début du XXe s. et s'installa à Sarrià en 1916.

Aujourd'hui, l’IQS prépare toujours d'excellents professionnels qui développent leur carrière dans les domaines de l’ingénierie, de la chimie et de la direction d'entreprises technologiques, dans le respect des valeurs chrétiennes de l'ordre jésuite.

Un district pour la connaissance et la formation

Le district de Sarrià-Sant Gervasi contient un grand nombre d’écoles et de centres universitaires au prestige reconnu. La plupart sont privés et liés à une congrégation religieuse, c'est le cas notamment de l’Institut chimique de Sarrià, de l’École Blanquerna, de La Salle (tous trois membres de l'Université Ramon Llull), de l'Université Abat Oliba ou de l'Université internationale de Catalogne. D'autres institutions de haut niveau académique, comme l'École supérieure d'art et de design Eina, l’École supérieure de design de mode Felicidad Duce et l'un des deux sièges de l'École Llotja, font de Sarrià-Sant Gervasi un district fondamental du point de vue du savoir et de la formation.

Demostració de força

Antoni Gaudí va fer-se càrrec del projecte quan els fonaments de l’edifici ja estaven fets. Per aquest motiu, va decidir respectar l’estructura original de planta quadrada, a la qual va donar forma de castell en referència a una de les obres de Santa Teresa de Jesús, Castillo interior. Al contrari que en altres encàrrecs, Gaudí va haver de cenyir-se a un pressupost relativament baix, fet que explica l’ús de maó en lloc de pedra, les parets de guix de l’interior o la decoració moderada. Malgrat que el vot de pobresa de l’orde impedia aixecar un edifici ostentós, el resultat va ser una construcció de mides gegantines i amb no pocs elements decoratius, amb la qual cosa va distar molt de ser modesta. Gaudí va acabar l’obra l’any 1889, i des del 1969 l’edifici és bé d’interès cultural.

El segell de Gaudí

L’arquitecte més prolífic del modernisme català és famós per les personalíssimes solucions arquitectòniques i també pel simbolisme dels elements emprats. El Col·legi de les Teresianes no n’és una excepció, i així ho demostren l’ús d’arcs parabòlics i la decoració de caràcter religiós de l’exterior. Les columnes helicoïdals, les reixes de ferro forjat i les creus de quatre braços (creus tridimensionals) també són una marca personal del geni català.

Visió de futur

Pràcticament la meitat de les empreses farmacèutiques espanyoles són catalanes. Espanya és el setè productor farmacèutic d’Europa, i l’Institut Químic de Sarrià no resta indiferent a aquest panorama esperançador: l’any 2012 va inaugurar el nou centre, un edifici modern i perfectament equipat, que demostra l’aposta per la formació i l’emprenedoria que sempre ha caracteritzat aquesta institució.

Vinculat a la Companyia de Jesús i membre fundador de la Universitat Ramon Llull, l’Institut Químic de Sarrià va iniciar la singladura a principis del segle XX i es va instal·lar a Sarrià ja l’any 1916.

Avui dia, l’IQS continua preparant professionals excel·lents que desenvolupen la seva carrera en els camps de l’enginyeria, la química i la direcció d’empreses tecnològiques tot seguint els valors cristians que promulga l’orde jesuïta.

Un districte per al coneixement i la formació

El districte de Sarrià-Sant Gervasi té un gran nombre d’escoles i centres universitaris de prestigi reconegut. La majoria són de caràcter privat i vinculats a una congregació religiosa, com ara l’Institut Químic de Sarrià, l’Escola Blanquerna, La Salle (tots tres membres de la Universitat Ramon Llull), la Universitat Abat Oliba o la Universitat Internacional de Catalunya. Però també hi ha altres institucions d’alt nivell acadèmic, com EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona; l’Escola Superior de Disseny de Moda Felicidad Duce, i una de les dues seus de l’Escola Llotja, que fan de Sarrià-Sant Gervasi un districte fonamental des del punt de vista del coneixement i la formació.

Demostración de fuerza

Antoni Gaudí se hizo cargo del proyecto cuando los fundamentos del edificio ya estaban hechos. Por este motivo, decidió respetar la estructura original de planta cuadrada, a la que dio forma de castillo en referencia a una de las obras de Santa Teresa de Jesús, Castillo interior. A diferencia de otros encargos, Gaudí tuvo que ceñirse a un presupuesto relativamente bajo, hecho que explica el uso de ladrillo en lugar de piedra, las paredes de yeso del interior o la decoración moderada. Aunque el voto de pobreza de la orden impedía levantar un edificio ostentoso, el resultado fue una construcción de medidas gigantescas y con no pocos elementos decorativos, por lo que dista mucho de ser modesta. Gaudí terminó la obra en el año 1889, y desde 1969 el edificio es bien de interés cultural.

El sello de Gaudí

El arquitecto más prolífico del modernismo catalán es famoso por las personalísimas soluciones arquitectónicas y también por el simbolismo de los elementos utilizados. El Colegio de las Teresianas no es una excepción, y así lo demuestran el uso de arcos parabólicos y la decoración de carácter religioso del exterior. Las columnas helicoidales, las rejas de hierro forjado y las cruces de cuatro brazos (cruces tridimensionales) también son una marca personal del genio catalán.

Visión de futuro

Prácticamente la mitad de las empresas farmacéuticas españolas son catalanas. España es el séptimo productor farmacéutico de Europa, y el Instituto Químico de Sarrià no queda indiferente a este panorama esperanzador: en el año 2012 inauguró el nuevo centro, un edificio moderno y perfectamente equipado, que demuestra la apuesta por la formación y la emprendeduría que siempre ha caracterizado esta institución.

Vinculado a la Compañía de Jesús y miembro fundador de la Universidad Ramon Llull, el Instituto Químico de Sarrià inició su singladura a principios del siglo XX y se instaló en Sarrià ya el año 1916.

Hoy en día, el IQS sigue preparando a excelentes profesionales que desarrollan su carrera en los campos de la ingeniería, la química y la dirección de empresas tecnológicas, siguiendo los valores cristianos que promulga la orden jesuita.

Un distrito para el conocimiento y la formación

El distrito de Sarrià-Sant Gervasi cuenta con un elevado número de escuelas y centros universitarios de reconocido prestigio. La mayoría son de carácter privado y vinculados a una congregación religiosa, como el Instituto Químico de Sarrià, la Escuela Blanquerna, La Salle (los tres pertenecen a la Universidad Ramon Llull), la Universidad Abat Oliba o la Universidad Internacional de Cataluña. Pero también hay otras instituciones de alto nivel académico, como EINA, Centro Universitario de Diseño y Arte de Barcelona; la Escuela Superior de Diseño de Moda Felicidad Duce, y una de las dos sedes de la Escuela Llotja, que hacen de Sarrià-Sant Gervasi un distrito fundamental desde el punto de vista del conocimiento y la formación.

A show of strength

Antoni Gaudí took over the project when the foundations of the building had already been laid. For this reason, he decided to follow the original square-shaped structure, which he built like a castle in reference to one of St. Teresa's writings, The Interior Castle. Unlike other commissions, Gaudí had to stick to a relatively low budget, which is why he used brick instead of stone, and this also explains the plaster walls of the interior and the restraint shown in the decoration. Although the order's vow of poverty prevented the construction of an ostentatious building, the result was a gigantic building with more than a few decorative elements, which went quite a bit beyond modesty. Gaudi's work was finished in 1889, and the building has been on the heritage list since 1969.

Gaudí's personal stamp

The most prolific architect of Catalan Modernisme is famous for his highly personal architectural solutions as well as the symbolism of the elements he used. The Col·legi de les Teresianes is no exception, and this can be seen in the use of parabolic arches and the religious decorations on the
building’s exterior. The spiral columns, wrought ironwork and four-armed crosses (three dimensional crosses) are also the personal stamp of the Catalan genius.

Forward-looking vision

Nearly half of Spanish pharmaceutical companies are Catalan. Spain is the seventh pharmaceutical producer in
Europe and IQS is not indifferent to this promising perspective. In 2012, it opened its new centre, which is located in a modern, well-equippe building demonstrating the commitment to training and enterprise that have always characterised the institution.

Linked to the Society of Jesus and a founding member of Ramon Llull University, IQS began its voyage in the early 20th century and established itself in Sarrià in 1916.

Today, IQS continues to train excellent professionals who
go on to develop careers in the fields of engineering, chemistry and technology business management following the Christian values promoted by the Jesuit Order.

A district for knowledge and training

The Sarrià-Sant Gervasi district has a large number of
renowned schools and universities. Most of these are private and linked to religious orders and they include IQS, l’Escola Blanquerna, La Salle (these three are members of Ramon Llull University), Abat Oliba University and the International University of Catalonia. There are also some other high-level academic institutions including the University School of Design and Art, the Felicidad Duce School of Higher Education in Fashion Design and one of the two main sites of the Llotja School, making Sarrià-San Gervasi a vital district in terms of knowledge and training.

La vida al moll

El Moll de la Fusta va batejar-se oficialment amb el nom Moll de Bosch i Alsina en honor a aquest polític i empresari català que va fer-se ric a Cuba. Tot i així, com passa sovint amb molts espais emblemàtics, pràcticament ningú en fa servir el nom real.

Des d’aquest passeig a peu de costa s’arriba al Palau de Mar, al Maremàgnum i al mirador de Colom, entre altres punts emblemàtics. De nit, el moll és alegre i transitat per la proximitat a les zones d’oci del Maremàgnum, el Born i la Rambla. Però no sempre ha estat així: de la vida dura al moll, en va deixar testimoni, fa prop d’un segle, el poeta Joan Salvat-Papasseit:

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.”

Nocturn per a acordió (1925)

La gamba de Barcelona

Al nivell superior del Moll, allà on es van instal·lar molts restaurants avui desapareguts, va funcionar durant un temps el Restaurant Gambrinus, a la teulada del qual es va col·locar una gamba gegantina de 15 metres de llargària. És obra del dissenyador Mariscal i actualment és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, que va decidir mantenir-la en aquesta ubicació malgrat que el restaurant ja no hi és. Avui dia és una de les icones més divertides de la ciutat. Més enllà, dominant el mirador del Port Vell, l’escultura Cap de Barcelona, de l’artista pop Roy Lichtenstein, omple de colors l’entorn.

La vida en el muelle

El Moll de la Fusta se bautizó oficialmente con el nombre Bosch i Alsina en honor a este político y empresario catalán que se hizo rico en Cuba. Aun así, como pasa a menudo con muchos espacios emblemáticos, prácticamente nadie utiliza su verdadero nombre.

Desde este paseo a pie de costa se llega al Palau de Mar, al Maremágnum y al mirador de Colom, entre otros puntos emblemáticos. De noche, el muelle está alegre y transitado por la proximidad a las zonas de ocio del Maremágnum, el Born y la Rambla. Pero no siempre ha sido así: de la dura vida en el muelle dejó testimonio, hace cerca de un siglo, el poeta Joan Salvat-Papasseit:

“He aquí: yo he guardado madera en el muelle.
Vosotros no sabéis
qué es
guardar madera en el muelle:
mas yo he visto la lluvia
a cántaros
sobre los botes,
/y bajo los tablones recogerse el precio fijo
de la angustia;
bajo los pinos de Flandes
y los melis,
bajo los cedros sagrados.”
Nocturno para acordeón (1925), traducido por Daniel Alcoba

La gamba de Barcelona

Al nivel superior del muelle, allí donde se instalaron muchos restaurantes hoy desaparecidos, funcionó durante un tiempo el Restaurante Gambrinus, en cuyo tejado se colocó una gamba gigantesca de 15 metros de largo. Es obra del diseñador Mariscal y actualmente es propiedad del Ayuntamiento de Barcelona, que decidió mantenerla en esta ubicación aunque el restaurante ya no está. Hoy en día es uno de los iconos más divertidos de la ciudad. Más allá, dominando el mirador del Port Vell, la escultura La cara de Barcelona, del artista pop Roy Lichtenstein, llena de colores el entorno.

Life on the docks

Moll de la Fusta was officially called Bosch i Alsina in honour of the Catalan politician and entrepreneur of that name who had made his fortune in Cuba. Even so, and as often happens with emblematic spaces, its correct name is hardly ever used by anybody.

This coastal walkway brings you to the Palau de Mar, the Maremágnum shopping centre and the Columbus viewing point, as well as a number of other emblematic spots. At night, the docks are a lively place through which people pass on their way to the nearby entertainment areas of the Maremágnum centre, El Born and La Rambla. However, it has not always been like this: the poet Joan Salvat-Papasseit:

described how tough life was at the docks nearly a century ago:
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.”
Nocturn per a acordió (1925)
("Behold: I've stored wood on the docks.
You don't know
what it is
to store wood on the docks:
besides I've seen it bucket
down
on the boats,
and under planks at a fixed price
for my troubles;
under pines from Flanders
and melis,
under sacred cedars.”
Nocturne for accordion (1925)

The prawn of Barcelona

On the upper level of the former docks, there used to be several restaurants but these have since disappeared. One of these was the Gambrinus Restaurant and its roof was capped with a gigantic 15-metre long prawn. This prawn was the work of the designer Mariscal and it is currently owned by Barcelona City Council, which decided to keep it at the original location even though the restaurant is no longer there. Today, it is one of the city's most curious icons. A little further on, and dominating the viewing point of Port Vell, pop artist Roy Lichtenstein’s Barcelona Face sculpture fills the surrounding area with colour.

Del ‘Capitán Trueno’ a ‘Mortadelo y Filemón’

En una època en què l’hàbit de la lectura era gairebé inexistent, l’Editorial Bruguera va aconseguir entrar a milers de llars amb les historietes i novel·les per entregues. A poc a poc, les tires còmiques dels seus setmanaris –com ara Pulgarcito o Tío Vivo–, van fer-se un lloc en la cultura popular, i els seus personatges van gravar-se per sempre en les infàncies i adolescències de milions de persones.

Una empresa multinacional de barri

La relació de l’editorial amb el barri del Coll, on estava ubicada, va arribar a ser tan estreta que no se’n podria explicar el creixement per separat, ja que molts veïns del Coll eren treballadors de la Bruguera i nombrosos comerços i locals del barri en depenien de forma directa o indirecta.

L’any 1986, a causa de greus problemes econòmics, el gegant Bruguera va tancar les portes. L’edifici on van estar instal·lats els primers tallers és avui el Centre Cívic El Coll - La Bruguera, un espai popular que lluita per mantenir viva la memòria dels temps en què personatges com ara Zipi i Zape, Doña Urraca, Rompetechos o Superlópez eren els reis indiscutibles del quiosc.

El projecte de recuperació de la memòria de l’antiga editorial Bruguera impulsat pel districte de Gràcia té la voluntat de recuperar i conservar el patrimoni oral i documental dels antics treballadors, alhora que el difon des de la participació activa de diverses entitats del barri amb accions com exposicions o taules rodones.

From ‘Capitán Trueno’ to ‘Mortadelo y Filemón’

At a time when the habit of reading was almost non-existent, Editorial Bruguera made its way into thousands of homes with children’s stories and serialised novels. Weekly comic strips, such as Pulgarcito or Tío Vivo, gradually found their place in popular culture and the characters are firmly etched in the childhood and teenage memories of millions of people.

A truly local multinational company

The relationship between the publishing house and the Coll neighbourhood, where it was established, became so close that their growth cannot be explained separately. Many Coll residents worked at Bruguera and several local neighbourhood businesses depended on the publishing house either directly or indirectly.

Unfortunately, the Bruguera giant dissolved in 1986 due to serious economic difficulties. Today, the building that housed the first workshops is home to the El Coll – La Bruguera Civic Centre, a popular centre that is fighting to keep alive the memories of a time when characters such as Zipi and Zape, Doña Urraca, Rompetechos or Superlópez were the indisputable kings of the newsagent’s kiosk.

The project to recover the historical memory of the former Bruguera publishing house is being promoted by the Gràcia district. The aim is to recover and preserve the oral and documentary heritage of its former workers and to share this heritage through the active participation of several local associations that organise exhibitions or roundtable discussions.

Una joia del barroc català

L’any 1626, els frares carmelites es van establir en aquest indret aleshores deshabitat i van fundar-hi el convent de Santa Maria de Gràcia. El monestir ja estava acabat l’any 1630, però no l’església, que no es va començar fins a l’any 1658 i que va consagrar-se l’any 1687. Obra de l’arquitecte fra Josep de la Concepció, el temple segueix els cànons tradicionals del barroc català, mentre que la façana tripartita i amb frontó triangular és habitual en les esglésies carmelites de l’època. 

L’origen d’un barri

Els Josepets van veure créixer al voltant tot un poble al qual van acabar donant nom: per extensió del convent de Santa Maria de Gràcia, la vila va anomenar-se també Santa Maria de Gràcia (o Mare de Déu de Gràcia o Nostra Senyora de Gràcia), i després simplement Gràcia. És en referència a Maria, també, que a l’escut del districte figuren els tres lliris blancs sobre fons blau, símbol de la Mare de Déu.

Des de sempre, aquesta església ha mantingut una relació estreta amb el barri i, a banda de l’activitat litúrgica, la parròquia està vinculada a diferents associacions, com ara l’Esplai Josepets.

A gem of Catalan Baroque architecture

In 1626, Carmelite friars settled in what was then an unpopulated area and they founded the convent of Santa Maria de Gràcia. Construction work on the monastery was completed in 1630 but work did not begin on the church until 1658, and it was consecrated in 1687. The temple was built by Brother José de la Concepción following the traditional canons of the Catalan Baroque, while the three-tiered façade topped with a triangular pediment is common in Carmelite churches of the period.

The beginnings of a neighbourhood

The Josepets church witnessed the growth of an entire village that ultimately took its name. By association with the Santa Maria de Gràcia convent, the village was also called Santa Maria de Gràcia (or Virgin of Gràcia or Our Lady of Gràcia), which was later shortened to just Gràcia. As a further reference to the Virgin, the district’s coat of arms features the Marian symbol of three white lilies on a blue background.

The church has always had close ties to the community, and apart from its religious activity, the parish is linked to several associations including the Esplai Josepets leisure centre

Un joyau du baroque catalan

En 1626, les frères Carmes s’établirent dans ce lieu alors inhabité pour y fonder le couvent Santa Maria de Gràcia. Le monastère fut terminé en 1630, mais pas l’église, commencée en 1658 seulement et consacrée en 1687. Ouvrage de Frère Josep de la Concepció, architecte, le temple répond aux canons traditionnels du baroque catalan, tandis que la façade tripartie à fronton triangulaire est habituelle sur les églises carmélites de l’époque.

L’origine d’un quartier

Les Josepets virent grandir autour d’eux tout un village qu’ils finirent par baptiser: par extension du couvent Santa Maria de Gràcia, le village fut également appelé Santa Maria de Gràcia (ou Mare de Déu de Gràcia ou Nostra Senyora de Gràcia), puis simplement Gràcia. C'est également en référence à Marie que sur le blason du district figurent les trois lis blancs sur fond bleu, symbole de la Vierge.

Cette église a depuis toujours gardé un lien étroit avec le quartier, et en marge de l’activité liturgique, la paroisse est liée à différentes associations, telles que l’Esplai Josepets.

Un edifici reciclat

L’any 2011, l’IED va estrenar seu a la vila de Gràcia: la vella fàbrica tèxtil Macson, construïda l’any 1894, es va readaptar i ara és un edifici de 5.000 m2 on l’IED Design, l’IED Moda, l’IED Visual Communication i l’IED Management for Creatives Industries funcionen de manera independent, però mantenint un diàleg continu basat en la filosofia del design for all que l’escola promou.

L’edifici, que manté l’aspecte industrial original, es pot visitar els caps de setmana.

Un sistema pioner a Europa

Rere el gran projecte educatiu de l’IED hi ha Francesco Morelli, l’italià que l’any 1966 va idear una escola internacional amb l’objectiu de formar dissenyadors competitius a escala mundial. Prop de 50 anys després, la seu barcelonina és un centre multinacional que atrau uns 700 estudiants estrangers cada any.

L’institut anima els alumnes a inspirar-se en la realitat visual que els envolta i a aprendre a detectar les tendències, els canvis i la innovació allà on es trobin, sense perdre de vista les necessitats del mercat local i global. Així, l’IED Barcelona participa en esdeveniments com ara 48h Open House BCN, 080 Barceloan Fashion o The Brandery.

A remodelled building

In 2011, the IED moved to its current location, the former Macson textile factory, in the Vila de Gràcia neighbourhood. Originally built in 1894, it was converted into a 5,000 m2 facility where IED Design, IED Fashion, IED Visual Communication and IED Management for Creative Industries alloperate independently while maintaining the ongoing design-for-all philosophy-based dialogue promoted by the school.

The original industrial character of the building has been preserved and it can be visited at weekends.

A pioneering system in Europe

The IED was founded in Milan in 1966 by Francesco Morelli, who envisaged an international school that would show designers how to be competitive on a global scale. Nearly 50 years later, IED Barcelona is a multinational centre that attracts approximately 700 foreign students every year.

The Institute encourages students to seek inspiration from the visual reality that surrounds them and to learn how to identify new trends, shifts and innovation wherever they go, without losing sight of local and global market needs. In this context, IED Barcelona participates in events such as 48H Open House BCN, 080 Barcelona Fashion and The Brandery.

Una época esplendorosa

A través de su colección, el Museo del Modernismo Catalán invita a dar un paseo privilegiado de regreso al pasado por la época modernista, un tiempo de esplendor que dio lugar a la Barcelona de hoy en día.

Indisociable de la identidad barcelonesa y catalana, el modernismo de finales del siglo XIX y comienzos del siglo XX está presente en ámbitos estéticos e intelectuales imborrables dentro de la historia de la ciudad, que el Museo del Modernismo Catalán recoge y ofrece el privilegio de conocer.

La trascendencia del modernismo

El museo se sitúa en L’Eixample, muy cerca del paseo de Gràcia y la rambla de Cataluña, en un edificio modernista diseñado en 1902 por el arquitecto Enric Sagnier. Nació como una iniciativa de los anticuarios barceloneses Fernando Pinós y Maria Guirao, que después de 40 años dedicados al modernismo catalán reunieron una colección de 350 obras.

Nombres tan representativos de la época, como Antoni Gaudí, Josep Llimona, Puig i Cadafalch y Enric Clarasó, entre otros, están presentes en el museo a través de sus obras, que abarcan múltiples disciplinas, como la pintura, la escultura, el mobiliario y las artes decorativas.

Una època esplendorosa

A través de la seva col·lecció, el Museu del Modernisme Català convida a fer un passeig privilegiat de retorn al passat per l’època modernista, un temps d’esplendor que va donar lloc a la Barcelona d’avui dia. 

Indissociable de la identitat barcelonina i catalana, el modernisme de finals del segle XIX i començaments del segle XX és present en àmbits estètics i intel·lectuals inesborrables dins la història de la ciutat, que el Museu del Modernisme Català recull i ofereix el privilegi de conèixer. 

La transcendència del modernisme

El museu se situa a l’Eixample, molt a prop del passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, en un edifici modernista dissenyat el 1902 per l’arquitecte Enric Sagnier. Va néixer com una iniciativa dels antiquaris barcelonins Fernando Pinós i Maria Guirao, que després de 40 anys dedicats al modernisme català van reunir una col·lecció de 350 obres.

Noms tan representatius de l’època, com Antoni Gaudí, Josep Llimona, Puig i Cadafalch i Enric Clarasó, entre d’altres, són presents al museu a través de les seves obres, que abracen múltiples disciplines, com la pintura, l’escultura, el mobiliari i les arts decoratives

Exigències arquitectòniques

Influenciat per l’estil dels gratacels de Nova York, l’arquitecte Josep Antoni Coderch va engegar entre els anys 1966 i 1968 un projecte ambiciós: la construcció dels edificis Trade. Els quatre immobles que componen el conjunt, i que en un principi van resultar molt sorprenents, avui dia no es poden dissociar de l’avinguda Diagonal ni de la gran via de Carles III, on s’ubiquen.

Formes sinuoses

Dissenyats amb una planta en forma de creu lobulada, els edificis Trade presenten unes façanes sinuoses molt valorades, en les quals destaca l’anomenat mur cortina, que integra els edificis perfectament dins l’espai.

Emblema del desenvolupament econòmic de l’època en què es van construir, així com del sector terciari, aquests edificis del districte de les Corts són una demostració de com les coses ben fetes no passen de moda, ja que tenen el mèrit de no haver perdut gens de vigència urbanística en el gairebé mig segle d’existència.

Architectural ambitions

Between 1966 and 1968, influenced by the style of the New York skyscrapers, the architect Josep Antoni Coderch engaged on an ambitious project: to construct the Trade buildings. Today, the four buildings that make up the complex, considered really surprising when they were first unveiled, form an essential part of the image of the area, in Avinguda Diagonal and Gran Via de Carles III.

Curved forms

Designed in the shape of a lobed cross, the Trade buildings are adorned by curved facades and the striking curtain wall, which integrates the buildings perfectly into the site.

An icon of economic development during the period in which they were built, these outstanding service sector buildings in Les Corts district demonstrate that good things never go out of fashion. If anything, the architectural interest of this site has grown in the nearly half a centre since the buildings were completed.

Exigences architecturales

Influencé par le style des gratte ciels de New York, l’architecte Josep Antoni Coderch démarra entre 1966 et 1968 un ambitieux projet: la construction des immeubles Trade. Les quatre immeubles qui composent l’ensemble, et qui au début surprirent beaucoup, ne peuvent être dissociés aujourd’hui de l’avenue Diagonal ni de la gran via de Carles III, où ils sont situés.

Des formes sinueuses

Conçus en forme de croix lobée, les immeubles Trade présentent des façades sinueuses très appréciées, sur lesquelles se distingue le fameux mur rideau, qui intègre parfaitement les bâtiments à l'espace.

Emblème du développement économique de l’époque de leur construction, ainsi que du secteur tertiaire, ces bâtiments du district de Les Corts sont la preuve que les choses bien faites ne passent pas de mode, car après 50 ans d'existence ou presque, ils ont le mérite de ne rien avoir perdu de leur vigueur urbanistique.

Les débuts d’un sport

Le Reial Club de Tennis Barcelona, qui a le mérite d’avoir initié les amateurs de tennis en Espagne, est aujourd'hui une institution prestigieuse. Fort de plus de cent ans de trajectoire, il fut le théâtre de nombreux moments émouvants dans l’histoire de ce sport. Les installations du club ont accueilli 45 éliminatoires de Coupe Davis, et sur ses courts se sont entre autres formés des joueurs de la catégorie de Conchita Martínez, Arantxa Sánchez Vicario, Carles Moyà ou encore l’un des grands champions de l’histoire, Rafael Nadal.

Théâtre historique

Fondé par plusieurs familles anglaises en 1899, le Reial Club de Tennis Barcelona fut un club pionnier qui vécut son apogée à partir des années 1950 avec la création du Trophée Comte de Godó et les succès de la Coupe Davis sur le mythique court talisman.

Les installations dans le quartier de Pedralbes offrent de nombreuses possibilités, telles qu’apprendre à jouer au tennis et au paddle, assister à des compétitions, nager à la piscine, et tout particulièrement, profiter du plaisir du sport dans un environnement unique.

Els inicis d’un esport

Amb el mèrit d’haver estat el club iniciador de l’afició al tennis dins l’Estat espanyol, el Reial Club de Tennis Barcelona és avui dia una institució de gran prestigi. Amb més de cent anys de trajectòria, ha estat l’escenari de molts moments emocionants dins la història d’aquest esport. A les instal·lacions del club s’han celebrat 45 eliminatòries de la Copa Davis i s’han format tennistes de la categoria de Conchita Martínez, Arantxa Sánchez Vicario, Carles Moyà o un dels grans campions de la història, Rafael Nadal, entre d’altres. 

Escenari històric

Fundat per diverses famílies angleses l’any 1899, el Reial Club de Tennis Barcelona va ser un club pioner que va viure el seu apogeu a partir dels anys cinquanta del segle XX amb la creació del Trofeu Comte de Godó i els èxits de la Copa Davis a la mítica pista talismà.

Les instal·lacions al barri de Pedralbes ofereixen múltiples possibilitats, com ara aprendre a jugar a tennis i pàdel, assistir a competicions, nedar a la piscina i, especialment, gaudir del plaer de l’esport en un entorn únic.

Los inicios de un deporte

Con el mérito de haber sido el club iniciador de la afición al tenis en España, el Real Club de Tenis Barcelona es hoy en día una institución de gran prestigio. Con más de cien años de trayectoria, ha sido el escenario de muchos momentos emocionantes dentro de la historia de este deporte. En las instalaciones del club se han celebrado 45 eliminatorias de la Copa Davis y se han formado tenistas de la categoría de Conchita Martínez, Arantxa Sánchez Vicario, Carles Moyà o uno de los grandes campeones de la historia, Rafael Nadal, entre otros.

Escenario histórico

Fundado por varias familias inglesas en el año 1899, el Real Club de Tenis Barcelona fue un club pionero que vivió su apogeo a partir de los años cincuenta del siglo XX con la creación del Trofeo Conde de Godó y los éxitos de la Copa Davis en la mítica pista talismán.

Las instalaciones en el barrio de Pedralbes ofrecen múltiples posibilidades, como aprender a jugar al tenis y al pádel, asistir a competiciones, nadar en la piscina y, especialmente, disfrutar del placer del deporte en un entorno único.

The beginnings of a sport

With the distinction of having been the first club to inspire a love of tennis in Spain, the Reial Club de Tennis Barcelona is today a highly prestigious institution. With over one hundred years of history, it has been the setting for many an exciting moment in the history of the sport. Forty-five Davis Cup preliminaries have been held at the club's facilities, where players of the calibre of Conchita Martinez, Arantxa Sanchez Vicario and Carles Moya have trained, as has one of the greatest champions in history, Rafael Nadal, among others.

Historical Background

Founded by several English families in 1899, the Reial Club de Tennis Barcelona was a pioneering club that enjoyed its heyday in the 1950s with the creation of the Comte de Godó Trophy and the Davis Cup triumphs on the legendary Talisman Court.

The club facilities in the Pedralbes neighbourhood offer a range of options, including learning to play tennis and paddle tennis, attending competitions, swimming in the pool and, above all, enjoying the pleasure of sport in a unique environment.

Un espai artístic amb vida pròpia

La història de l’Ateneu Popular 9 Barris va començar l’any 1977, quan els veïns van lluitar per recuperar una antiga planta asfàltica fins a convertir-la en un centre sociocultural. Des d’aleshores, i gestionat per l’Associació Bidó de Nou Barris, l’Ateneu ha desenvolupat una activitat relacionada amb les activitats artístiques i socials que ha marcat un referent a tot Barcelona.

El circ com a emblema

Un dels principals objectius de l’Ateneu Popular 9 Barris des dels orígens ha estat oferir una formació artística i social en diverses disciplines, centrant-se especialment en el circ, que va iniciar-se en tallers i es va consolidar amb la creació de l’Escola Infantil de Circ l’any 1984 i l’Escola Juvenil de Circ l’any 2003. També allotja des del 1999 l’Escola de Circ Rogelio Rivel, que ofereix un programa de dos anys pensat per formar professionals del circ.

A més, la voluntat de difondre la cultura popular i el fet d’integrar un teatre l’han convertit també en un escenari imprescindible on es programen espectacles de qualitat de companyies de circ estatals i estrangeres a preus accessibles per als veïns.

L’Ateneu Popular 9 Barris també porta a terme produccions pròpies des de l’any 1996, en el qual van crear l’emblemàtic Circ d’Hivern, una iniciativa que fa possible que companyies professionals portin a escena treballs inèdits i que es tradueix en un espectacle nou cada Nadal. L’activitat d’aquest equipament prescriptiu l’ha fet merèixer la Medalla d’Honor de Barcelona 2015.

An artistic space with a life of its own

The history of Ateneu Popular 9 Barris began in 1977 when the locals fought to reclaim an old asphalt plant and turn it into a sociocultural centre. Since then, the Ateneu’s work has been related to artistic and social activities under the management of the Associació Bidó de Nou Barris, and it has become a model for the whole of Barcelona.

The circus as an emblem

One of the main goals of Ateneu Popular 9 Barris since its beginnings has been to provide artistic and social training in a number of disciplines, with a special focus on the circus. This work started off with workshops and it was consolidated through the creation of the Escola Infantil de Circ (Children’s Circus School) in 1984 and the Escola Juvenil de Circ (Youth Circus School) in 2003. The centre has also hosted the Escola de Circ Rogelio Rivel (Rogelio Rivel Circus School) since 1999, which offers a two-year programme designed to train circus professionals.

The desire to spread popular culture and the fact that it hosts a theatre have also made it an essential setting for quality shows from national and international circus companies, and locals pay affordable prices to attend these.

Ateneu Popular 9 Barris has also been putting on its own productions since 1996, when it created the emblematic Circ d’Hivern (Winter Circus). This initiative allows professional companies to stage shows that have not been done before and means a new show every Christmas. The work this influential centre does earned it the 2015 Barcelona Medal of Honour.

La memòria d’un barri

El magnífic edifici de planta quadrada que acull avui dia el Centre Cívic Torre Llobeta concentra part de la història de la zona on s’ubica, el districte de Nou Barris. La Torre Llobeta té l’origen al segle XV, quan es va construir com a casa senyorial. Envoltada d’una gran extensió de terrenys agrícoles, posteriorment es va convertir en masia, i en l’actualitat és una de les més antigues que es conserven al pla de Barcelona.

En un perfecte estat de conservació, encara avui dia es poden apreciar molts elements gòtics, com ara els grans finestrals decorats de la façana, la porta ogival que hi dóna accés, el pati i l’escala interior, que han fet que es declarés equipament d’interès cultural local a Barcelona.

Bons usos del patrimoni

Transformada en centre cívic l’any 1983, la Torre Llobeta és avui dia un espai obert a tothom, que ofereix tallers de música, cuina, idiomes, teatre i també, és clar, de danses tradicionals i arrelades com la sardana. L’aprofitament d’aquest edifici històric per oferir un servei públic i de qualitat al barri ha convertit la Torre Llobeta en un lloc molt estimat i necessari per als veïns, un indret que no es pot dissociar de la història passada i present del districte de Nou Barris.

The memory of a neighbourhood

The magnificent square building that houses the Torre Llobeta civic centre embodies part of the history of the district of Nou Barris in which it is located. The origins of Torre Llobeta date back to the fifteenth century, when it was built as a stately home. Surrounded by a large stretch of agricultural land, it was later converted into a masia (farmhouse), and is it is now one of Barcelona’s oldest preserved buildings.

The building is in perfect state of repair and many Gothic elements still remain today, including the large decorated windows on the facade, the lancet-arch doorway, the courtyard and the interior staircase, and for this reason it was declared a site of local cultural interest in Barcelona.

Good use of a heritage space

Torre Llobeta was converted into a civic centre in 1983; today it is a space that is open to everyone and it offers music, cookery, language and theatre workshops as well as classes in traditional dances, such as the Sardana. Using this historic building to provide quality public services to the neighbourhood has seen Torre Llobeta become a place much loved by locals and one that is very necessary for them, it cannot be dissociated from the past and present history of the Nou Barris district.

La mémoire d’un quartier

Le magnifique bâtiment de forme carrée qui accueille aujourd’hui le centre civique Torre Llobeta concentre une partie de l’histoire de la zone où il se trouve: le district de Nou Barris. Les origines de la Tour Llobeta remontent au XVe s., quand elle fut construite en tant que demeure seigneuriale. Entourée d’une grande extension de terrains agricoles, elle devint ferme par la suite. C’est actuellement l’une des plus anciennes encore conservées dans la plaine de Barcelone.

En parfait état de conservation, on peut aujourd’hui encore apprécier de nombreux éléments gothiques, comme les grandes fenêtres décorées de la façade, la porte ogivale qui y donne accès, la cour et l’escalier intérieur, qui lui ont valu d’être classée parmi les équipements d’intérêt culturel local à Barcelone.

Bons usages du patrimoine

Transformée en centre civique en 1983, la Tour Llobeta est aujourd’hui un espace ouvert à tous, qui propose des ateliers de musique, de cuisine, des cours de langue et de théâtre, et bien sûr de danses traditionnelles bien ancrées, comme la sardane. Le fait de profiter de ce bâtiment historique pour offrir un service public de qualité au quartier a fait de la Tour Llobeta un lieu très apprécié devenu nécessaire pour les riverains, un endroit indissociable de l’histoire passée et présente du district de Nou Barris.

El mercado cubierto de Sant Andreu

A partir de mediados del siglo XIX, el Ayuntamiento de Barcelona impulsó la construcción de mercados cubiertos a fin de regular las paradas ambulantes y al aire libre que poblaban la ciudad. En aquella época, Sant Andreu de Palomar era todavía un municipio independiente, y en la plaza del Mercadal seguían instalándose masoveros y payeses de los alrededores, que ofrecían sus productos directamente al vecindario.

Cuando, en el año 1898, Sant Andreu de Palomar se convirtió en el noveno distrito de Barcelona, el Ayuntamiento quiso equiparlo con un centro bien acondicionado, cubierto y seguro. Así, en el año 1914 se cubrió la plaza con una estructura de hierro y, posteriormente, se edificó su interior.

Paradas vitales

Gran parte de los profesionales que atienden en las paradas de Sant Andreu son descendientes de aquellos primeros comerciantes ambulantes, y muchos representan la cuarta o quinta generación familiar. La celebración, en el año 2014, de los 100 años, es para el mercado y para todo el barrio un motivo de alegría y una oleada de optimismo frente a los nuevos retos del siglo, entre los que está su remodelación.

Sant Andreu covered market

In the mid-nineteenth century, Barcelona City Council promoted the construction of covered markets to regulate the many street vendor who set up their stalls in the open air all around the city. In those times, Sant Andreu de Palomar was still an independent township, and local farmers continued to gather in Plaça de Marcadal to sell their wares directly to local residents.

When, in 1898, Sant Andreu de Palomar became Barcelona’s ninth district, the City Council decided to provide it with a well-equipped, covered, safe facility. The square was therefore roofed by a steel structure in 1914, whilst the interior was furnished at a later date.

Lifelong stalls

Many of the vendors who work on the stalls at the Mercat de Sant Andreu today are descendants of the original street sellers, and some are even fourth or fifth generation stallholders. The centenary in 2014 was a celebration that brought a lot of joy to the whole neighbourhood, along with a renewed sense of optimism with which to face the century’s new challenges, including refurbishment of the market itself.

El mercat cobert de Sant Andreu

A partir de mitjan segle XIX, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar la construcció de mercats coberts a fi de regular les parades ambulants i a l’aire lliure que poblaven la ciutat. En aquella època, Sant Andreu de Palomar era encara un municipi independent, i a la plaça del Mercadal seguien instal·lant-s’hi masovers i pagesos dels voltants, que oferien els productes directament al veïnat.

Quan, l’any 1898, Sant Andreu de Palomar va convertir-se en el novè districte de Barcelona, l’Ajuntament va voler equipar-lo amb un centre ben condicionat, cobert i segur. Així, l’any 1914 es va cobrir la plaça amb una estructura de ferro i, posteriorment, se’n va edificar l’interior.

Parades vitals

Bona part dels professionals que atenen a les parades de Sant Andreu són descendents d’aquells primers comerciants ambulants, i molts en representen la quarta o cinquena generació familiar. La celebració, l’any 2014, dels 100 anys, és per al mercat i per a tot el barri un motiu d’alegria i una glopada d’optimisme cap als nous reptes del segle, en què està previst que es remodeli.

El mar de tothom

La navegació recreativa, en qualsevol de les seves modalitats, és un plaer que resulta pràcticament una addicció i s’associa a intenses sensacions de llibertat i d’aventura. Tant si es navega amb un caiac individual com si s’embarca a bord de l’Icària –l’imponent veler de competició i buc insígnia de la Base Nàutica–, l’aventura del mar sempre hi és present. A la Base Nàutica també es duen a terme activitats de platja, com ara competicions de voleibol, i les instal·lacions disposen d’un restaurant amb terrassa a peu de platja obert a tothom.

Gaudir del mar amb seguretat

Evitar riscos a l’hora de fer-se a la mar és fonamental. Per aquest motiu, la Base Nàutica de la Mar Bella és especialista en formació i educació en els esports marítims, i està homologada com a escola de mar per la Generalitat de Catalunya. Prepara alumnes per obtenir diferents titulacions nàutiques, com ara la de patró de iot o d’embarcacions d’esbarjo, i també de navegació bàsica de catamarà, creuer, caiac, surf de vela, etc. L’escola forma petits i grans en les diferents modalitats aquàtiques i transmet l’amor pel mar sense oblidar la importància de la seguretat i la prevenció de riscos a l’hora de navegar.

El mar de todos

La navegación recreativa, en cualquiera de sus modalidades, es un placer que se convierte prácticamente en una adicción y se asocia a intensas sensaciones de libertad y aventura. Tanto si se navega con un kayak individual como si se embarca a bordo del Icària –el imponente velero de competición y buque insignia de la Base Náutica–, la aventura del mar siempre está presente. En la Base Náutica también se llevan a cabo actividades de playa, como competiciones de voleibol, y las instalaciones disponen de un restaurante con terraza a pie de playa abierto a todo el mundo.

Disfrutar del mar con seguridad

Evitar riesgos a la hora de salir al mar es fundamental. Por este motivo, la Base Náutica de la Mar Bella es especialista en formación y educación en los deportes marítimos, y está homologada como escuela de mar por la Generalitat de Catalunya. Prepara a alumnos para obtener diferentes titulaciones náuticas, como la de patrón de yate o de embarcaciones de recreo, y también de navegación básica de catamarán, crucero, kayak, windsurf, etc. La escuela forma a pequeños y adultos en las diferentes modalidades acuáticas y transmite el amor al mar sin olvidar la importancia de la seguridad y la prevención de riesgos a la hora de navegar

The sea for all

Recreational sailing, in any of its forms, is a pleasure that can almost become an addiction and is associated with strong feelings of freedom and adventure. Whether kayaking on your own or setting sail on the Icària – the centre’s impressive flagship racing sailboat – the adventure of the sea has a powerful effect. Beach activities such as volleyball competitions also take place at the water sports centre, where the facilities include a restaurant with terrace right on the beach, open to all.

Enjoying the sea safely

Avoiding risks when sailing is essential. For this reason, the Mar Bella water sports centre specialises in water sports training and education and is certified as a sea school by the Government of Catalonia. The centre runs courses leading to various nautical qualifications, such as the yacht or pleasure-boat skipper’s certificates, as well as training in the basic skills for sailing a catamaran, cruiser or kayak, windsurfing, etc. The school offers training in different kinds of water sports to both children and adults, as well as transmitting a love for the sea without neglecting the importance of safety and risk prevention when sailing.

Municipal architecture with its own style

The construction of Mercat del Clot should be seen in the context of the powerful growth of Barcelona during the nineteenth century, and the subsequent need to provide the various neighbourhoods and adjacent towns with functional buildings suitable for accommodating markets. Following the trends in London and Paris (particularly Les Halles), Barcelona City Council decided to establish a network of markets that were characterised by a common structure: a metal frame with bare brick walls.

The architect responsible for the design of Mercat del Clot was Pere Falqués, who made it almost identical to another nearby market, Mercat del Poblenou. Both markets became not only vital trade centres and meeting points in the Sant Martí district, but also emblematic examples of a type of building typical of Modernista Barcelona.

Cathedrals of the Mediterranean diet

The sale of local, fresh and quality produce, the personal service and the professionalism of the people who work there make the markets authentic temples for a healthy diet. The Municipal Institute of Markets (IMMB) was established in Barcelona in 1991with the aim of preserving and promoting a market culture in the city. As a result, at Mercat del Clot and many others, activities are organised that go beyond mere buying and selling, and include such initiatives as workshops and talks on cooking and food, exhibitions, itineraries, etc. For example, during El Clot festa major local festivities, the market organises a “Nit de Tapes” (Tapas Night), as do many of the city’s municipal markets, live music, lucky draws, special offers and other events.

Arquitectura municipal amb marca

La construcció del Mercat del Clot s’emmarca en el fort creixement de la ciutat de Barcelona durant el segle XIX, i la necessitat consegüent d’equipar els diferents barris i viles annexos amb edificis funcionals i adequats per acollir els mercats. Així doncs, i tot seguint les tendències de Londres i París (especialment de Les Halles), l’Ajuntament de Barcelona va decidir crear una xarxa de mercats que es caracteritzaven per unes estructures comunes: esquelet metàl·lic i parets de maó vist.

El disseny del Mercat del Clot va anar a càrrec de l’arquitecte municipal Pere Falqués, que el va fer pràcticament idèntic a un altre mercat proper, el del Poblenou, i tots dos espais es van convertir no només en centres imprescindibles de comerç i trobada del districte de Sant Martí, sinó també en exemples emblemàtics d’un tipus de construcció pròpia de la Barcelona modernista.

Catedrals de la dieta mediterrània

La venda de producte local, fresc i de qualitat, l’atenció personalitzada i la professionalitat de les persones que hi treballen fan dels mercats autèntics temples de l’alimentació saludable. En aquest sentit, l’any 1991 es va crear l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) amb l’objectiu de mantenir i fomentar aquesta cultura de mercat a la ciutat. Així doncs, al Mercat del Clot, com en molts d’altres, s’hi desenvolupen activitats que van més enllà del simple intercanvi comercial: tallers i xerrades sobre cuina i gastronomia, demostracions, rutes… Com a exemple, i coincidint amb la Festa Major del Clot, el mercat organitza la “Nit de Tapes”, una iniciativa que comparteixen molts mercats municipals de la ciutat en què hi ha música en directe, sortejos, descomptes i altres actes.

Símbolo de progreso

Como una ampliación futurista del recinto tradicional de Montjuïc, Fira Gran Via es la continuación moderna de Fira Barcelona y de una ciudad siempre emprendedora que camina hacia adelante en sus ambiciones de crecimiento. Situada junto a L'Hospitalet de Llobregat y al aeropuerto, es una infraestructura de 240.000 metros cuadrados que se empezó a construir en el año 1995, cuando se hizo patente la necesidad de ampliar el recinto ferial de Montjuïc para que estuviera a la altura de las exigencias de los nuevos acontecimientos. 

Un espacio trascendente

El diseño del nuevo recinto ferial se encargó al arquitecto japonés Toyo Ito, premio Pritzker de Arquitectura, que construyó un espacio equipado con la tecnología más moderna y el nuevo espíritu de sostenibilidad y ecologismo. Ocho pabellones interconectados, dos helipuertos, casi 5.000 plazas de aparcamiento y 45 restaurantes, entre muchas otras instalaciones, muestran el trabajo y el esfuerzo de la ciudad por atender las demandas de ferias y acontecimientos cada vez más importantes y de mayores dimensiones.

De prestigio internacional y de importancia vital para la economía y el desarrollo empresarial y cultural de Barcelona, Fira Gran Via marca un nuevo camino en la historia de la ciudad y en su proyección hacia el exterior.

Un marché historique

Parmi les marchés barcelonais qui ont dépassé le centenaire, celui d’Hostafrancs est bien plus qu'un simple marché. Il est considéré comme étant le centre névralgique non seulement du commerce mais aussi des relations humaines qui se sont établies au fil de nombreuses générations entre riveraines et riverains de la zone de la Creu Coberta et Hostafrancs.

Lors de sa création, à la fin du XIXe siècle, le marché servit à approvisionner les travailleurs des nombreuses usines se trouvant dans les alentours qui avaient surgit grâce à la puissance industrielle de Sants à l'époque. L’architecte Antoni Rovira i Trias en dessina la structure. Malgré les différentes rénovations dont il fit l'objet, on peut encore y apprécier l'architecture propre de l'époque,avec une structure en fer, une cloison extérieure en brique apparente et une façade composée de petites arcades dotées de vitres à l'intérieur.

Des mérites à ne pas manquer

Chaque matin, on peut encore sentir le parfum traditionnel de ce marché entre les nombreux étals à caractère familial qu'il accueille, et où on se voit offert le plus d’un sourire, d'une conversation et d'une chaleur humaine de plus en plus rare dans les environnements urbains

Un mercat històric

Entre el grup de mercats barcelonins que ja han sobrepassat el centenari, el d’Hostafrancs és molt més que un mercat. Es considera el centre neuràlgic no només del comerç, sinó també de les relacions humanes que s’han establert al llarg de moltes generacions entre veïns i veïnes de la zona de la Creu Coberta i Hostafrancs.

Quan es va crear, a finals del segle XIX, el mercat va servir per abastir els treballadors de les nombroses fàbriques que hi havia al voltant, que havien sorgit gràcies a la puixança industrial de Sants en aquells moments. L’arquitecte Antoni Rovira i Trias va dissenyar-ne l’estructura i, malgrat les diferents reformes, encara avui dia es pot apreciar l’arquitectura pròpia de l’època,amb una estructura de ferro, tancamentd’obra vista i una façana d’arquets amb vidres a l’interior.

Mèrits que no es poden perdre

El regust tradicional d’aquest mercat encara es pot assaborir cada matí entre les nombroses paradetes de caràcter familiar que aplega, i on sempre s’agraeix el valor afegit d’un somriure, una conversa i una proximitat humana cada cop menys freqüent en els entorns urbans.

A historic marketplace

Hostafrancs, which is among the group of markets in Barcelona that are already over 100 years old, is nevertheless much more than just a market. It is considered a nerve centre, not just for trade, but also for the human relationships that have been established over several generations among the residents of the Creu Coberta and Hostafrancs neighbourhoods.

When first established in the late nineteenth century, the market supplied workers at several nearby factories that had emerged as a result of the industrial growth in Sants at that time. The original structure was designed by architect Antoni Rovira i Trias and, despite various restoration projects, the architectural style of the period is still visible, with a steel structure, brick masonry walls and a row of arched windows over the main entrance.

Values that are worth saving

You can still experience the traditional flavour of this market every morning among the maze of family-run stalls, where the added value of a smile, a conversation and human warmth is always welcomed, and is something increasingly rare in bustling urban settings.

Una història centenària

Obert des de Sants fins al mar, el Paral·lel travessa tres districtes de la ciutat, Sants-Montjuïc, l’Eixample i Ciutat Vella, amb una identitat pròpia arrelada des dels seus orígens. L’avinguda va ser projectada per l’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà, autor del traçat del cèlebre Eixample barcelonès, i es va obrir el 1894 en un terreny d’hortes i fàbriques que semblava terra de ningú. Del perquè del seu nom, Paral·lel, hi ha diverses teories, però la més sorprenent afirma que és degut al fet que el seu traçat coincideix exactament amb el paral·lel 41.

L’avinguda de les llums

Aquesta terra de ningú va oblidar ben aviat els seus inicis de fàbriques, de les que avui dia només es conserven les tres xemeneies de l’antiga central elèctrica de La Canadiense. De seguida es va obrir al món com una de les arteries més lúdiques, festives i canalles de tota Europa. El Paral·lel es va omplir de cafès, teatres, music-halls, circs i cabarets, i el vodevil i el cuplé plantaven cara a les representacions del Liceu. Era diversió per a les classes treballadores, que acudien en massa des dels barris superpoblats de Ciutat Vella. Però el Paral·lel també atreia els rics i els burgesos de les zones altes de la ciutat, que buscaven un ambient allunyat de les seves encarcarades morals, així com polítics radicals o anarquistes, com Lerroux o el Noi del Sucre, que buscaven l’anonimat per a les seves trobades entre les multituds que envaïen aquesta ampla avinguda. El Paral·lel era de tots i per a tots, i hi tenien cabuda tant espectacles de revista com els de la famosa Bella Dorita, com obres d’afamats dramaturgs com Santiago Rusiñol, autor de l'obra cèlebre L'auca del senyor Esteve.

D’aquella època es conserva El Molino, un dels cafè-concert més reconeguts d’Europa i que ret homenatge al Moulin Rouge de París. Però, a més, altres sales com l’Apolo, el Teatre Victòria, el Condal i el BARTS fan que l’espectacle sempre estigui a punt de començar.

La serralada que abraça la ciutat

Enmig de l’àrea metropolitana de Barcelona, estenent-se al llarg de quatre districtes de la ciutat, s’alça la serra de Collserola, un bosc típicament mediterrani de pins, alzines i roures i amb una gran diversitat de fauna... i a tocar gairebé del nucli urbà. Una escapada a la natura a la qual es pot accedir amb els ferrocarrils de la ciutat o fins i tot amb autobús, iun espai natural de privilegi per als barcelonins que disposa de més de 8.000 hectàrees de verdor per les quals és possible passejar, fer rutes amb bicicleta, anar als miradors, visitar llocs històrics i fugir de la ciutat sense haver de desplaçar-se gaire.

Resulta sorprenent anar d’extrem a extrem per gaudir de l’amplia visió que ofereixen els miradors de cada banda: des de Torre Baró, a Nou Barris, gairebé sembla que es pot tocar el Montseny, i des del coll de Finestrelles, a les Corts, la panoràmica es desplega d’una banda sobre la ciutat i fins al Maresme i, de l’altra, des de l’aeroport fins a Martorell, domina tot el Llobregat.

El Parc natural de la serra de Collserola està declarat espai protegit des de l’any 1987, i nou municipis vetllen per la seva conservació i divulgació. Anar als berenadors de les Planes, passejar per la carretera de les Aigües o endinsar-se en els boscos a buscar espàrrecs són postals típiques de la vida quotidiana de Barcelona.


La fusió entre natura i urbs

Tot i ser majoritàriament un territori verge, la serra de Collserola disposa de petits espais de població residencial que pertanyen al districte de Sarrià - Sant Gervasi i que constitueixen les úniques àrees consolidades com a zones residencials en aquest sector de Collserola: just per sobre de la carretera de les Aigües es troba Vallvidrera, més a l’interior, a un vessant hi ha el veïnat de les Planes i, finalment, la urbanització que envolta el Tibidabo, la més petita d’aquesta part de la serra. Collserola és ben present també en altres barris de Barcelona, com ara Valcarca i els Penitents (al districte de Gràcia) o els de Sant Genís dels Agudells, Montbau i Horta (al districte d'Horta-Guinardó).

Collserola suposa una sortida tan directa i tan a l’abast que permet canviar asfalt per terra gairebé sense adonar-se’n. A tocar de Barcelona, el contacte amb la natura, amb els boscos i els animals és directe.

Punt de confluència

Situada a la frontera entre l’Eixample i Sant Martí, gairebé tocant al barri del Poblenou, la plaça de les Glòries es va constituir com un punt d’unió de les tres vies principals de la ciutat: la Gran Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Meridiana i l’avinguda Diagonal. Amb l’esperit de constant renovació que acompanya la ciutat, aquest lloc ha sofert diverses remodelacions al llarg de la seva història per tal de millorar-ne els accessos.

Cultura i avantguarda

Al seu voltant es barreja un ambient de tradició popular amb la modernitat més avantguardista i s'hi constitueix un microcosmos cultural i arquitectònic de gran importància. Aquí es troben dos equipaments culturals de gran rellevància, el Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori i, al seu costat, destaquen edificis com la famosa Torre Agbar, de l’arquitecte Jean Nouvel, l’edifici Disseny Hub i l’edifici del nou Mercat dels Encants, que des de l’any 2013 acull la popular Fira de Bellcaire, un mercat de vell que se celebrava tradicionalment a l’aire lliure a un dels solars d’aquesta plaça i que ara s’allotja sota la impressionant estructura ultramoderna d’aquest nou edifici de planta triangular. Val la pena perdre’s entre les seves parades a la recerca de relíquies.

Una institució amb història

Creada per decret el 1972 i en funcionament des del 1973, la UNED és una universitat pública d’àmbit estatal que permet cursar els estudis a distància. Per facilitar el contacte directe dels estudiants amb el professorat, té una estructura de centres repartits per tot el territori, dels quals el de Nou Barris és un dels més nous i innovadors.

Ubicada en un edifici de 2.600 metres quadrats cedit per l’Ajuntament, la seu de Nou Barris dóna servei des del 2012 als més de 12.000 estudiants de la UNED matriculats a la província de Barcelona, la majoria dels quals resideixen a la Ciutat Comtal. Disposa d'aules, laboratoris i instal·lacions innovadores, com ara sales equipades amb tecnologia que permet mantenir conferències web, així com d'una biblioteca amb 20.000 volums, i ja s’ha convertit en tot un centre de referència.

El nou barri universitari

La seva obertura ha significat la creació d’un nou campus universitari a Nou Barris i ha donat un impuls educatiu i cultural al barri de Porta, on es troba. El centre té la voluntat d’esdevenir un espai obert a la zona, i obre les portes de la biblioteca a tots els veïns, que poden fer-ne ús durant tot l’any amb l’excepció dels períodes d’exàmens, quan l’espai es reserva als estudiants.

A més, ha contribuït a dinamitzar el districte i ha donat un nou impuls a una zona poc coneguda de la ciutat, plena de punts de gran atractiu per als joves, com els dos centres comercials que hi ha a la vora i el Parc Esportiu de Can Dragó.

Una historia centenaria

Abierto desde Sants hasta el mar, el Paral·lel atraviesa tres distritos de la ciudad: Sants-Montjuïc, L’Eixample y Ciutat Vella, con una identidad propia arraigada desde sus orígenes. La avenida fue proyectada por el arquitecto y urbanista Ildefons Cerdà, autor del trazado del célebre Eixample barcelonés, y se abrió en 1894 en un terreno de huertas y fábricas que parecía tierra de nadie. Del porqué de su nombre, Paral·lel, existen diversas teorías, pero la más sorprendente afirma que se debe a que su trazado coincide exactamente con el paralelo 41.

 

La avenida de las luces

Esta tierra de nadie olvidó muy pronto sus inicios fabriles, de los que hoy en día solo se conservan las tres chimeneas de la antigua central eléctrica de La Canadenca. Enseguida se abrió al mundo como una de las arterias más lúdicas, festivas y canallas de toda Europa. El Paral·lel se llenó de cafés, teatros, music halls, circos y cabarés, y el vodevil y el cuplé plantaban cara a las representaciones del Liceu. Era una diversión para las clases trabajadoras, que acudían en masa desde los barrios superpoblados de Ciutat Vella. Pero el Paral·lel también atraía a los ricos y los burgueses de las zonas altas de la ciudad, que buscaban un ambiente alejado de su rígida moral, así como a políticos radicales o anarquistas, como Lerroux o el Noi del Sucre, que buscaban el anonimato para sus encuentros entre las multitudes que invadían esta ancha avenida. El Paral·lel era de todos y para todos, y en él tenían cabida tanto espectáculos de revista como los de la famosa Bella Dorita, y también obras de afamados dramaturgos como Santiago Rusiñol, autor de la célebre obra L’auca del senyor Esteve.

De aquella época se conserva El Molino, uno de los cafés cantante más reconocidos de Europa, que rinde homenaje al Moulin Rouge de París. Pero, además, otras salas como el Apolo, el Teatro Victòria, el Condal y el BARTS hacen que el espectáculo siempre esté a punto de empezar. 

Una historia centenaria

Abierto desde Sants hasta el mar, el Paral·lel atraviesa tres distritos de la ciudad: Sants-Montjuïc, L’Eixample y Ciutat Vella, con una identidad propia arraigada desde sus orígenes. La avenida fue proyectada por el arquitecto y urbanista Ildefons Cerdà, autor del trazado del célebre Eixample barcelonés, y se abrió en 1894 en un terreno de huertas y fábricas que parecía tierra de nadie. Del porqué de su nombre, Paral·lel, existen diversas teorías, pero la más sorprendente afirma que se debe a que su trazado coincide exactamente con el paralelo 41.

La avenida de las luces

Esta tierra de nadie olvidó muy pronto sus inicios fabriles, de los que hoy en día solo se conservan las tres chimeneas de la antigua central eléctrica de La Canadenca. Enseguida se abrió al mundo como una de las arterias más lúdicas, festivas y canallas de toda Europa. El Paral·lel se llenó de cafés, teatros, music halls, circos y cabarés, y el vodevil y el cuplé plantaban cara a las representaciones del Liceu. Era una diversión para las clases trabajadoras, que acudían en masa desde los barrios superpoblados de Ciutat Vella. Pero El Paral·lel también atraía a los ricos y los burgueses de las zonas altas de la ciudad, que buscaban un ambiente alejado de su rígida moral, así como a políticos radicales o anarquistas, como Lerroux o el Noi del Sucre, que buscaban el anonimato para sus encuentros entre las multitudes que invadían esta ancha avenida. El Paral·lel era de todos y para todos, y en él tenían cabida tanto espectáculos de revista como los de la famosa Bella Dorita, y también obras de afamados dramaturgos como Santiago Rusiñol, autor de la célebre obra L’auca del senyor Esteve.

De aquella época se conserva El Molino, uno de los cafés cantante más reconocidos de Europa, que rinde homenaje al Moulin Rouge de París. Pero, además, otras salas como el Apolo, el Teatro Victòria, el Condal y el BARTS hacen que el espectáculo siempre esté a punto de empezar.

La sierra que abraza la ciudad

En medio del área metropolitana de Barcelona, extendiéndose a lo largo de cuatro distritos de la ciudad, se levanta la sierra de Collserola, un bosque típicamente mediterráneo de pinos, encinas y robles y con una gran diversidad de fauna y casi tocando el núcleo urbano. Una escapada a la naturaleza a la que se puede acceder en los ferrocarriles de la ciudad o incluso en autobús, y un espacio natural privilegiado para los barceloneses que dispone de más de 8.000 hectáreas de verdor por donde es posible pasear, hacer rutas en bicicleta, ir a los miradores, visitar sitios históricos y huir de la ciudad sin tener que desplazarse demasiado. Resulta sorprendente ir de extremo a extremo para disfrutar de la amplia visión que ofrecen los miradores de cada lado: desde Torre Baró, en Nou Barris, casi parece que se pueda tocar el Montseny, y desde el collado de Finestrelles, en Les Corts, la panorámica se despliega en uno de los lados sobre la ciudad y hasta el Maresme y, en el otro, desde el aeropuerto hasta Martorell, dominando todo el Llobregat.

El parque natural de la sierra de Collserola está declarado espacio protegido desde el año 1987, y nueve municipios velan por su conservación y divulgación. Ir a las áreas de pícnic de Les Planes, pasear por la carretera de las Aigües o adentrarse en los bosques a buscar espárragos son postales típicas de la vida cotidiana de Barcelona.

La fusión entre naturaleza y urbe

A pesar de ser mayoritariamente un territorio virgen, la sierra de Collserola dispone de pequeños espacios de población residencial que pertenecen al distrito de Sarrià-Sant Gervasi y que constituyen las únicas áreas consolidadas como zonas residenciales en este sector de Collserola: justo por encima de la carretera de las Aigües se encuentra Vallvidrera, más adentro, a un lado se encuentra el vecindario de les Planes y, finalmente, la urbanización que rodea el Tibidabo, la más pequeña de esta parte de la sierra. Collserola está también muy presente en otros barrios de Barcelona, como Vallcarca-Els Penitents (en el distrito de Gràcia) o Sant Genís dels Agudells, Montbau y Horta (en el distrito de Horta-Guinardó).

Collserola supone una salida tan directa y tan al alcance que permite cambiar asfalto por tierra casi sin que nos demos cuenta. Junto a Barcelona, el contacto con la naturaleza, con los bosques y los animales es directo.

La gran puerta de Montjuïc

La plaza de Espanya es una de las más importantes de la ciudad y conecta con el barrio de Sants, la Gran Vía, el Paral·lel y el mismo parque de Montjuïc. Obra del arquitecto modernista Josep Puig i Cadafalch y construida durante la Exposición Universal de 1929, ya había sido prevista por el Plan Cerdà para que funcionara como punto de unión entre Barcelona y los pueblos del Baix Llobregat.

Rodeada de edificios emblemáticos, en su centro se encuentra la monumental Fuente de los Tres Mares, obra de Josep Maria Jujol, una construcción que simboliza los tres mares que rodean la península Ibérica. Muy cerca se ubica la antigua plaza de toros de las Arenes, construida por el arquitecto August Font i Carreras y convertida hoy en uno de los mejores centros comerciales de la ciudad. La Fira de Barcelona, que acoge grandes acontecimientos comerciales, se encuentra en la misma plaza, y junto a la plaza se alzan las dos torres venecianas que dan la bienvenida al visitante en su llegada al parque de Montjuïc.

Punto de vida

El continuo movimiento del lugar, dado que nos encontramos ante uno de los puntos clave de las vías de comunicación de Barcelona, convierte la plaza en un reflejo del carácter animado de la ciudad. Además, la panorámica nocturna que ofrece de la Fuente Mágica de Montjuïc y del Museo Nacional de Arte de Cataluña es una de las más emblemáticas de la ciudad.

Punto de confluencia

Situada en la frontera entre L’Eixample y Sant Martí, casi tocando el barrio del Poblenou, la plaza de las Glòries se constituyó como un punto de unión de las tres principales vías de la ciudad: la Gran Via de les Corts Catalanes, la avenida Meridiana y la avenida Diagonal. Con el espíritu de constante renovación que acompaña la ciudad, este lugar ha sufrido diversas remodelaciones a lo largo de su historia con el fin de mejorar los accesos.

Cultura y vanguardia

A su alrededor se mezcla un ambiente de tradición popular con la modernidad más vanguardista, donde se constituye un microcosmos cultural y arquitectónico de gran importancia. Aquí se encuentran dos equipamientos culturales de gran relevancia, el Teatro Nacional de Cataluña y LAuditori y, a su lado, destacan edificios como la famosa Torre Agbar, del arquitecto Jean Nouvel, el edificio Disseny Hub y el edificio del nuevo Mercado de los Encants, que desde el año 2013 acoge la popular Fira de Bellcaire, un mercado de viejo que se celebraba tradicionalmente al aire libre en uno de los solares de esta plaza y que ahora se aloja bajo la impresionante estructura ultramoderna de este nuevo edificio de planta triangular. Vale la pena perderse entre sus puestos en busca de reliquias.

Una institución con historia

Creada por decreto en 1972 y en funcionamiento desde 1973, la UNED es una universidad pública de ámbito estatal que permite cursar los estudios a distancia. Para facilitar el contacto directo de los estudiantes con el profesorado, tiene una estructura de centros repartidos por todo el territorio, de los cuales el de Nou Barris es uno de los más nuevos e innovadores.

Ubicada en un edificio de 2.600 metros cuadrados cedido por el Ayuntamiento, la sede de Nou Barris da servicio desde el 2012 a los más de 12.000 estudiantes de la UNED matriculados en la provincia de Barcelona, cuya mayoría reside en la Ciudad Condal. Dispone de aulas, laboratorios e instalaciones innovadoras, como salas equipadas con tecnología que permite mantener conferencias web, así como de una biblioteca con 20.000 volúmenes, y ya se ha convertido en todo un centro de referencia.

El nuevo barrio universitario

Su apertura ha significado la creación de un nuevo campus universitario en Nou Barris y ha dado un impulso educativo y cultural al barrio de Porta, donde se encuentra. El centro tiene la voluntad de convertirse en un espacio abierto a la zona, y abre las puertas de la biblioteca a todos los vecinos, que pueden utilizarlo durante todo el año con la excepción de los periodos de exámenes, cuando el espacio se reserva a los estudiantes.

Además, ha contribuido a dinamizar el distrito y ha dado un nuevo impulso a una zona poco conocida de la ciudad, repleta de puntos de gran atractivo para los jóvenes, como los dos centros comerciales que hay al lado y el Parque Deportivo de Can Dragó.

;
;
;
;

Los barrios medievales

Caminar por Sant Pere y Santa Caterina comporta sorpresas en cada esquina. Unos restos románicos, un recuerdo del Rec Comtal, vestigios de antiguos gremios textiles... Estos barrios medievales son libros abiertos de historia en medio de la ciudad. Atravesando callejones y plazas se llega hasta la plaza de Sant Pere, donde se encuentran los restos de la iglesia del antiguo convento románico de monjas benedictinas, Sant Pere de les Puel·les, que fue el origen del barrio. Este convento fue de los más ricos de toda Barcelona, ya que los benedictinos acogieron a muchas de las hijas de las clases nobles que querían profesar. La otra parte del barrio, Santa Caterina, también tiene un origen religioso, ya que se articuló en torno al convento gótico de la orden de los dominicos predicadores. Y del convento hacia el mercado. En 1848, un incendio afectó al convento, que se demolió; en su solar se levantó el primer mercado cubierto en un recinto cerrado de la ciudad: el Mercado de Santa Caterina, una edificación neoclásica, totalmente reformada en el 2005 por el arquitecto Enric Miralles, que proyectó un tejado de mosaico cerámico que se ha convertido en un icono del barrio.

Nombres de ayer y colores de hoy

En el siglo XVIII, los barrios de Santa Caterina y Sant Pere se transformaron en dos importantes núcleos industriales, sobre todo de manufacturas textiles. Los nombres de las calles son la mejor manera de recorrer estas huellas: cordeleros, carderos, frazaderos, algodoneros, la plaza de la Llana, calles estrechas y serpenteantes, construidas recorriendo antiguas calzadas romanas donde se levantaron centenares de casas-fábrica para acoger a los obreros. La presión demográfica aumentaba y, a fin de oxigenar la zona, en 1835 se abrió la calle de la Princesa, la primera vía empedrada de la ciudad, pero no fue hasta el siglo XX cuando se reorganizó toda la zona con la construcción de la Vía Laietana, una amplia avenida que dividió en dos el centro histórico de la ciudad: por una parte, Santa Caterina, Sant Pere y la Ribera; por la otra, el Gòtic.

Santa Caterina y Sant Pere, dos de los barrios con más personalidad de Ciutat Vella, ahora vuelven a revivir con multitud de pequeños restaurantes, tiendas y bares, y la zona es una mezcla de multiculturalidad y artistas independientes que atrae a los visitantes. Poetas, pintores, nobles e incluso ladrones, como el bandolero Joan de Serrallonga, vivieron en él. Recorrerlo es vivir, a pie de calle, la historia de la ciudad.

Un hospital pioner

L’antic complex hospitalari de la Maternitat del districte de les Corts està situat a tocar de l’estadi del Camp Nou. En l’actualitat, el recinte modernista, format per diversos pavellons, funciona no només com a hospital, sinó que també acull altres institucions, com ara l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, ​​la Universitat Nacional de l’Educació a Distància, un centre d’assistència primària, un institut, etcètera. També cal destacar els edificis del Pavelló Blau i el Pavelló Rosa. El seu major atractiu, que fa gaudir veïns i visitants, són els jardins oberts al públic que es troben dins el recinte i que combinen natura i arquitectura en una fusió única. És destacable l’estàtua La maternitat, de l’escultora Lluïsa Granero.

Construït a la finca de Can Cavaller a finals del segle XIX, el projecte inicial de l’estructura del recinte i dels pavellons, la majoria modernistes, es va encarregar a Camil Oliveres i Cansaran, aleshores arquitecte de la Diputació, que va distribuir els edificis de manera independent per l’espai seguint els cànons sanitaris més avançats d’aquella època. Després de la seva mort, el projecte el van continuar altres arquitectes. Aquestes construccions estan fetes de maó vist i decoració de ceràmica policromada en una síntesi d’estètica i funcionalitat típica d’aquest estil.

Solidaritat i atenció als desfavorits

La història d’aquest recinte té gran valor arquitectònic i social, ja que la seva creació tenia com a objectiu donar assistència a la població més desfavorida en aquella època: nens abandonats, maternitat secreta i atenció mèdica. A causa d’aquests fins que tenia la institució, els jardins que es van dissenyar pretenien fer com més agradable millor l’estada als malalts, i per això avui dia els visitants poden gaudir de les nombroses espècies d’arbres que conté el parc, com ara les altes palmeres datileres i la que és probablement la magnòlia més alta de Barcelona, amb més de dotze metres d’alçada i quinze d’amplada. La Maternitat és un lloc històric ple d’encant on és possible relaxar-se i observar el moviment del barri a l’ombra dels arbres.

Un hospital pionero

El antiguo complejo hospitalario de la Maternitat, en el distrito de Les Corts, está situado junto al estadio del Camp Nou. En la actualidad, el recinto modernista, formado por diversos pabellones, no solo funciona como hospital, sino que también acoge otras instituciones, como el Archivo de la Diputación de Barcelona, la Universidad Nacional de Educación a Distancia, un centro de asistencia primaria, un instituto, etc. También cabe destacar los edificios del Pabellón Blau y el Pabellón Rosa. Su mayor atractivo, que hace disfrutar a vecinos y visitantes, son los jardines abiertos al público que se encuentran dentro del recinto y que combinan naturaleza y arquitectura en una fusión única. Destaca la estatua La maternitat, de la escultora Lluïsa Granero.

Construido en la Finca Can Cavaller a finales del siglo XIX, el proyecto inicial de la estructura del recinto y de los pabellones, la mayoría modernistas, se encargó a Camil Oliveres i Cansaran, entonces arquitecto de la Diputación, que distribuyó los edificios de manera independiente por el espacio siguiendo los cánones sanitarios más adelantados de aquella época. Después de su muerte, el proyecto lo continuaron otros arquitectos. Estas construcciones están elaboradas con ladrillo visto y decoración de cerámica policromada en una síntesis de estética y funcionalidad típica de este estilo.

Solidaridad y atención a los desfavorecidos

La historia de este recinto posee gran valor arquitectónico y social, ya que su creación tenía como objetivo dar asistencia y atención médica a la población más desfavorecida de aquella época: niños abandonados, madres que llevaban el embarazo en secreto, etc. A causa de estos fines, los jardines que se diseñaron pretendían hacer lo más agradable posible la estancia a los enfermos, y por eso hoy en día los visitantes pueden disfrutar de las numerosas especies de árboles que acoge el parque, como las altas palmeras datileras y la que probablemente es la magnolia más alta de Barcelona, con más de 12 metros de altura y 15 de ancho. La Maternitat es un lugar histórico lleno de encanto donde es posible relajarse y observar el movimiento del barrio a la sombra de los árboles.

Pioners de la medicina

L’Hospital Clínic està format per onze instituts i centres que s’organitzen per especialitats. L’activitat assistencial inclou l’atenció primària, l’hospitalària, l’atenció social i sanitària, la unitat de salut mental, la de trasplantaments i l’atenció privada i, a més de la seu central, formen part de l’Hospital Clínic la seu de Maternitat i altres centres.

L’Hospital Clínic ha esdevingut en nombroses ocasions l’escenari d’operacions pioneres a Espanya, com ara el primer trasplantament de ronyó del país, l’any 1965, el primer trasplantament de medul·la òssia, l’any 1976, o el primer de pàncrees i ronyó, l’any 1983. La innovació és un dels principis bàsics de la institució, i el 2014, per exemple, l’hospital va implantar una tècnica poc invasiva per operar les insuficiències cardíaques. Pel centre hi han passat alguns dels facultatius més destacats de la medicina catalana contemporània, com ara Moisès Broggi o Josep Maria Gil-Vernet.

El complex

L’edifici es va construir en onze anys, del 1895 al 1906, tot seguint el projecte d’Ignasi C. Bartrolí i la tendència classicista del moment. Una mostra d’aquesta tendència és la façana del carrer de Casanova, entrada principal a la Facultat de Medicina, amb un pòrtic imponent suportat per columnes clàssiques i un frontó amb relleus al·legòrics d’inspiració grecollatina.

Pioneros de la medicina

El Hospital Clínic está formado por once institutos y centros que se organizan por especialidades. La actividad asistencial incluye la atención primaria, la hospitalaria, la atención social y sanitaria, la unidad de salud mental, la de trasplantes y la atención privada y, además de la sede central, forman parte del Hospital Clínic la sede de Maternitat y otros centros.

El Hospital Clínic se ha convertido en numerosas ocasiones en el escenario de operaciones pioneras en España, como el primer trasplante de riñón del país, en 1965, el primer trasplante de médula ósea, en 1976, o el primero de páncreas y riñón, en 1983. La innovación es uno de los principios básicos de la institución, y en el 2014, por ejemplo, el hospital implantó una técnica poco invasiva para operar las insuficiencias cardiacas. Por el centro han pasado algunos de los facultativos más destacados de la medicina catalana contemporánea, como Moisès Broggi o Josep Maria Gil-Vernet.

El complejo

El edificio se construyó en once años, de 1895 a 1906, siguiendo el proyecto de Ignasi C. Bartrolí y la tendencia clasicista del momento. Una muestra de esta tendencia es la fachada de la calle de Casanova, entrada principal a la Facultad de Medicina, con un pórtico imponente soportado por columnas clásicas y un frontón con relieves alegóricos de inspiración grecolatina.

El passeig més barceloní

A la Rambla es pot ramblejar, és a dir, pujar i baixar una i una altra vegada pel gran passeig de Barcelona només pel plaer de fer-ho, pel plaer de sentir-se com a casa. Perquè la Rambla és acollidora i integradora. Hi passegen els obrers humils i els personatges poderosos que van al Liceu, els comerciants de Ciutat Vella i els mariners que acaben d’arribar a port. Els que hi viuen des de fa anys i el que la visiten per primer cop. Tots fan la Rambla. I aquesta és l’essència de Barcelona.

Les cinc rambles de la Rambla

Quan, el segle XIX, Barcelona va trencar les muralles que l’asfixiaven, es va construir un gran passeig per unir la part alta de la ciutat, la part de muntanya, amb la part de Ciutat Vella, la part de mar. La Rambla són cinc trams amb noms diferents. Començant des de la plaça de Catalunya i baixant Rambla avall, cap al port, comença la rambla de Canaletes, on hi ha la font de Canaletes, una font del segle XIX de la que es diu que qui hi beu torna a Barcelona. Una mica més avall hi ha la rambla dels Estudis, anomenada així perquè hi va haver una de les primeres universitats de Barcelona, tancada el segle XVIII quan Felip V va suprimir les universitats catalanes. En aquesta zona es troba el Palau de la Virreina, un exemple d’arquitectura civil i un gran regal símbol de l’amor del virrei del Perú cap a la seva segona esposa. Seguint direcció mar, hi ha la rambla de les Flors, l’únic lloc de la Barcelona del segle XIX on es podien comprar flors, i que avui encara manté aquesta activitat. La Boqueria i el Liceu, dues institucions del menjar i la música, enceten la quarta rambla, la dels Caputxins, anomenada així pel convent de frares caputxins que hi havia. La cinquena part, la rambla de Santa Mónica, és on tradicionalment s’ubiquen els dibuixants i els pintors, i enllaça aquest espectacular passeig amb el mar.

La Rambla, que va connectar Barcelona de dalt a baix, és un lloc imprescindible de la ciutat, el passeig pel qual tothom ha de passar en un moment o altre. Sentir la Rambla és sentir Barcelona.

Teixit de barri

Als barris de Sants i Hostafrancs, i també al veí la Bordeta, cada dia és mercat, i passejar durant el matí pels seus carrers plens d’activitat és tot un plaer. Tots mantenen des de sempre un caràcter genuí que es veu reflectit en l’energia dels seus veïns, en continu moviment a través de la unió d’entitats dels tres barris i de diferents associacions culturals, com el Centre Cívic Cotxeres de Sants, Can Batlló o el Casinet d’Hostafrancs.

Units per la llarga via comercial que primer es diu Creu Coberta i després canvia de nom pel de carrer de Sants, aquests barris estenen els seus dominis per un conjunt de carrerons i petites places, en ocasions difícils de distingir els uns dels altres. Sants ocupa el sector central, i la seva vida comercial es desenvolupa al voltant de diferents indrets, com la plaça de Bonet i Muixí, que acull la parròquia de Santa Maria dels Sants, església al voltant de la qual es va crear el primer nucli de població de la zona. El mercat municipal de Sants té una gran popularitat, i al seu voltant es despleguen petits carrers emblemàtics, com el de Sant Medir o el de Sant Jordi, on es pot mirar i comprar qualsevol producte se’ns acudeixi. També hi ha molta vida al voltant de l’estació de Barcelona Sants, la principal estació de ferrocarril de la ciutat, que fa del barri un dels millors comunicats.

Passat industrial

Posterior en el temps al barri de Sants, Hostafrancs es va fundar com a tal a mitjan segle XIX, i des dels seus inicis va esdevenir un lloc de gran puixança industrial, sobretot del tèxtil, la qual cosa va atreure una onada de població que es va assentar al barri i li va donar el caràcter comercial que manté en l’actualitat.

El seu mercat diari i els múltiples comerços ofereixen serveis de tota mena i productes propis de qualitat. Deixant les vies més comercials i endinsant-nos en els racons del barri, trobarem un entramat de carrerons i casetes baixes poc conegudes que ens evocaran l’aire més autèntic de poble dins d’una ciutat.

Sants i Hostafrancs també comparteixen un dels espais verds més sorprenents de la ciutat, el parc de l’Espanya Industrial, que ha transformat els antics terrenys fabrils del Vapor Nou, una fàbrica dedicada a la producció de cotó, en uns jardins urbans amb un gran estany central i una escultura de metall de set metres d’alçària en forma de drac ferotge, que amb la seva funció de tobogan és la delícia de petits i grans.

El punt de trobada

Construïda l’any 1889 després de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any anterior, la funció de la plaça de Catalunya era, i encara ho és, connectar l'Eixample amb el nucli més antic de la ciutat. Des de la seva inauguració, sempre ha estat un dels pulmons de Barcelona, un lloc ple de cafès i restaurants que han estat centre de debats literaris i polítics i que encara avui són un dels principals punts de trobada. La plaça, que ocupa 48.500 metres quadrats, va esdevenir un símbol de la ciutat i s’hi celebren actes públics, concerts i diverses trobades ciutadanes. Avui dia és, a més a més, un gran punt de connexions de tota la ciutat i se'n considera el centre neuràlgic.

Una plaça amb art

Envoltada d’edificis imponents i amb dues grans fonts que n'embelleixen la banda superior, aquesta gran plaça està enriquida, a més, amb nombroses mostres d’art, amb escultures com La Deessa, de Josep Clarà; el Monument a Francesc Macià, de Josep Maria Subirachs; Els pastors, de Pau Gargallo; i altres obres d’artistes com Josep Llimona i Enric Casanova.

Al subsòl conserva l’avinguda de la Llum, una gran via subterrània que havia estat un dels primers centres comercials de la ciutat i que va donar inici a la gran activitat comercial d’aquesta plaça i on, en l’actualitat, es troben grans centres comercials, com El Triangle.

A la plaça de Catalunya, la diversitat més real de la ciutat es fa palesa amb la confluència de turistes, viatgers, habitants, botigues, venedors, bancs. Seure als seus bancs o a la terrassa de l’emblemàtic Cafè Zurich i observar tot aquest enrenou ens farà sentir vius i part de Barcelona.

Ànima marinera

La Barceloneta, el barri mariner del districte de Ciutat Vella, sempre ha estat lligada al mar. La seva història es remunta al segle XVIII, quan va ser creat com a barri de nova planta, amb un traçat barroc i quadriculat que es conserva gairebé intacte. En aquella època, la zona era un sorral que quedava als afores de l’antiga ciutat emmurallada, al qual s’accedia des del portal del Mar, situat aproximadament on avui dia es troba el Museu d’Història de Catalunya, al Palau del Mar.

Dels seus orígens cal destacar-ne els carrers allargats i oberts al mar, amb les cases adossades les unes amb les altres, i també l’església barroca de Sant Miquel, que presideix la plaça del mateix nom, al centre del barri.

Els habitatges de la Barceloneta van ser ocupats per mariners, pescadors, gent d’oficis vinculats al mar i per altres arribats d’arreu que buscaven rendes barates. Ciutadans, tots ells, que van dotar d’un caràcter únic aquest barri dissenyat arran de mar.

A mitjan segle XIX, els pescadors van anar deixant lloc també als obrers de les metal·lúrgies. D’aquella època industrial encara es conserven la torre de la Catalana de Gas, una obra premodernista impressionat, i el Mercat de la Barceloneta, un recinte que ha estat remodelat per l’equip del desaparegut arquitecte Enric Miralles i en què s’ha recuperat l’estructura de ferro de forja combinant-la amb elements moderns. Un espai que està cridat a ser una referència al barri i a la ciutat.

A peu de platja

L’entrada del segle XX va significar l’obertura de la ciutat de Barcelona cap a les platges. Els banys, que van anar apareixent al llarg del litoral, van tenir una importància especial al barri de la Barceloneta, que va començar una activitat nova i puixant: la gastronomia. Bars, fondes i restaurants van donar de menjar als milers de banyistes que hi venien buscant el mar.

La Barcelona olímpica del 1992 va suposar una altra revolució per a la Barceloneta. La construcció de la Vila Olímpica va envoltar el tradicional barri de pescadors d'escultures i edificis moderns. Avui dia, flanquejant el barri pel seu litoral trobem, d’una banda, el Peix de Frank Gehry, una gran escultura daurada que sembla flotar sobre el mar, i, de l’altra, la silueta en forma de gran vela de l’Hotel W, elements, tots dos, que emmarquen la tradició amb la seva modernitat.

La Barceloneta, amb les seves cadires a la porta, la roba estesa als balcons i l’habitual aroma de peix, és encara un dels indrets més fascinants i autèntics de la vida marinera a Barcelona. 

Una escola amb història

A la falda de Montjuïc, al voltant de l’emblemàtic Teatre Grec, s’obre la Ciutat del Teatre, on s’ubica des de principis del segle XXI l’Institut del Teatre.

Aquesta institució és el centre de formació de dansa i teatre més antic de Barcelona. Creat l’any 1913 per Adrià Gual amb el nom d'Escola Catalana d’Art Dramàtic, tenia la voluntat d’institucionalitzar la cultura i la intenció de modernitzar l’escena teatral catalana. L’any 1939 va adoptar el nom d'Institut del Teatre, denominació amb la qual encara es coneix, i el 1952 es va convertir en l'Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa. A principis dels anys vuitanta es va establir al carrer de Sant Pere Més Baix de Ciutat Vella, a l’edifici de l’actual Espai Bonnemaison, on va créixer formant les fornades d’actors que avui dia trepitgen els teatres de la ciutat, i on va romandre fins que es va traslladar a la nova seu, l’any 2000.

Mirall de la nova creació

Amb aquest trasllat, l’Institut del Teatre també va adquirir un nou estatus, el d’un centre docent, cultural, de recerca i de difusió.

Inclou l’Escola Superior d’Art Dramàtic, el Conservatori Superior de Dansa, l’Escola d’Ensenyament Secundari i Artístic i l’Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle, i a més disposa del Centre de Documentació i el Museu de les Arts Escèniques, que té un dels fons documentalsmés importants d’Europa, especialitzat en teatre català i del segle d’or espanyol.

Per donar continuïtat a la intenció amb què es va fundar, l’Institut del Teatre funciona com un dels epicentres més importants de l’escena cultural a Barcelona, ja que ofereix una mostra contínua del treball artístic que les noves generacions estan duent a terme en el panorama de les arts escèniques. Per això l’any 1996 es va crear la companyia IT Dansa, que ajuda els joves ballarins a fer públics els seus projectes, així com el Festival NEO (Noves Escenes Obertes), que serveix de plataforma per donar visibilitat als nous artistes del panorama escènic actual.

El pulmó del Poblenou

Amb la firma de l’arquitecte francès Jean Nouvel, la primavera de l’any 2008 es va inaugurar l’innovador parc del Centre del Poblenou. Amb una superfície de 5,5 hectàrees, aquest gran pulmó verd s’obre entre els carrers de Bilbao, Marroc, Bac de Roda i Diagonal, que determinen l’esperit integrador i social del nou barri del Poblenou.

Les formes curioses i la vegetació desbordant donen la benvinguda i acompanyen els visitants des de la porta d’entrada, on un gran mur perimetral cobert de vegetació mediterrània permet entrar a l’interior del recinte a través d’un portal de formes gaudinianes.

El parc, dissenyat per facilitar les escapades a la natura, està pensat per satisfer les expectatives de tothom, amb zones de passeig, pistes de joc i encantadors racons on gaudir de la lectura. Al bell mig hi ha la plaça de la Sardana, una zona de trobada envoltada de cabanes perquè la mainada pugui divertir-se amb els seus jocs.

Disseny i sostenibilitat

La preocupació per la preservació del medi ambient és present en alguns dels detalls que es troben en el recorregut del parc: una planta pneumàtica de recollida de residus amagada en un espai d’aspecte lunar o el rec amb aigües freàtiques en són un bon exemple.

Nouvel va voler fer d’aquest parc d’autor un indret on es combinen diferents hàbitats, i va crear tres espais diferenciats. El Cràter-Pou del Món, probablement el més sorprenent, és un camí en forma d’espiral i envoltat de buguenvíl·lies que el fan semblar el cràter d’un volcà. El conegut com a Nius i Pous del Cel és un espai amb grans estructures metàl·liques entapissades d’enfiladisses i flors. I les Voltes i Falgueres Gegants obren el camí cap al paisatge lunar sota quatre voltes vegetals. Val la pena seure a reposar en una de les cadires metàl·liques que va dissenyar l’arquitecte i submergir-se en l’ombra de l’espessa i acolorida vegetació del parc.

Empremtes fabrils

Enmig de l’àrea projectada com a 22@ s’alcen nombroses xemeneies que recorden el passat industrial d’un barri que a finals del segle XIX va ser conegut com el Manchester català. Una de les xemeneies, amb vuit metres d’alçària, s’integra actualment en el conjunt del Campus de Comunicació de la UPF, a tocar de l’edifici al qual pertanyia l’antiga fàbrica de Ca l’Aranyó. Recuperada i transformada avui dia en espai universitari, l’edifici que ocupava està considerat un dels millors exemples del patrimoni industrial català.

Un llegat britànic

Dedicada a la producció de cotó, Ca l’Aranyó pertanyia a l’empresari català Claudi Aranyó i va estar en funcionament fins a l’any 1986, quan va caure en un procés de degradació. La seva recuperació va voler mantenir la seva tipologia singular, i és que Ca l’Aranyó és diferent d'altres exemples d’arquitectura tèxtil catalana del segle XIX.

L’edifici original es va construir l’any 1878 i dissenyar seguint el model de l’arquitectura industrial anglesa. En aquest sentit, és l’única fàbrica de pisos de Catalunya on es va adaptar l’ús de l’estructura metàl·lica, de segell britànic, a la volta tradicional catalana. La barreja d’aquests dos llenguatges, així com l’ús del maó vist com a material principal, li confereixen la seva singularitat i el seu gran atractiu.

L’excel·lència gòtica

El 1329, els gremis mariners del barri de la Ribera posen, per iniciativa pròpia, la primera pedra de la que es considera l’únic edifici de gòtic català pur totalment acabat: la basílica de Santa Maria del Mar. Cinquanta-quatre anys després, el 1383, i sense interrupcions en les obres, s’obrien les portes d’aquesta gran església que, amb els anys i gràcies a l’èxit de la novel·la d'Ildefonso Falcones, s’ha donat a conèixer com La catedral del mar.

Santa Maria del Mar és un espai emblemàtic i únic, amb una estructura de tres naus gairebé de la mateixa alçària i columnes cada tretze metres, una distància que no s’ha superat mai en una construcció medieval. Tot el conjunt dóna la sensació de lleugeresa, d’amplitud, i destaca, encara més, l’absència d’ornaments. No hi ha ogives ni filigranes, i els arcbotants són lleugers. És pur art gòtic català. Només la llum que es filtra a través dels vitralls adorna aquesta basílica.

Sorprenent i inspiradora

Traspassar les portes de Santa Maria del Mar és trobar-se amb tota la grandiositat de l’església, un prodigi de construcció. Tant, que fins i tot, segons diuen les cròniques, Antoni Gaudí es va inspirar en el seu interior per crear la Sagrada Família.

Avui, Santa Maria del Mar, enclavada entre els carrerons del Gòtic, sorprèn els visitants gairebé en tombar una cantonada. La serenitat que transmet fa pensar en els bastaixos, en la humilitat dels treballadors del mar que van aconseguir aixecar una catedral enmig d’un sorral.

Un somni burgès

La Casa Batlló, fantasia modernista per excel·lència, és obra de l’arquitecte Antoni Gaudí i el símbol d’una època i d’una classe social molt concreta: la Barcelona burgesa d’inicis del segle XX. En aquella època, amb el desenvolupament del Pla Cerdà iniciat a la darreria del segle XIX, moltes famílies benestants van traslladar les seves residències al passeig de Gràcia i van establir-hi també els seus negocis. Un d’ells va ser el comerciant Josep Batlló i Casanovas, que el 1903 va adquirir l’edifici original que hi havia en aquest solar i el 1904 va contractar Antoni Gaudí, ja molt famós en aquests anys, perquè remodelés l’habitatge.

Amb vida pròpia

El que va fer l’arquitecte va marcar un abans i un després en l’arquitectura moderna i va deixar un llegat artístic per a la posteritat. L’aplicació de la seva inspiració naturalista, amb formes ondulades i orgàniques, i la creació d’una façana nova completament recoberta de vidre i pedra, inspirada en el corall marí, van dotar l’edifici d’un aspecte completament nou i original.

D’altra banda, Gaudí sempre va tenir com a objectiu principal  la funcionalitat, i l’atenció que va posar a la il·luminació i a la ventilació són dignes de remarcar. Per a això, hi va disposar un gran pati central al qual donaven les habitacions de serveis, mentre que els salons i els dormitoris donaven a la façana.

Encara avui en dia la Casa Batlló resulta una obra original i arriscada, fet que li atorga un valor incalculable, i per això ha estat declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.

El paseo más barcelonés

En La Rambla se puede ramblear, es decir, subir y bajar una y otra vez por el gran paseo de Barcelona solo por el placer de hacerlo, por el placer de sentirse como en casa. Porque La Rambla es acogedora e integradora. Por ella pasean los obreros humildes y los personajes poderosos que van al Liceu, los comerciantes de Ciutat Vella y los marineros que acaban de llegar al puerto. Los que la habitan desde hace años y los que la visitan por primera vez. Todos forman La Rambla. Y esa es la esencia de Barcelona.

Las cinco ramblas de La Rambla

Cuando, en el siglo XIX, Barcelona rompió las murallas que la asfixiaban, se construyó un gran paseo para unir la zona alta de la ciudad, la parte de montaña, con el área de Ciutat Vella, la parte de mar. La Rambla son cinco tramos con nombres diferentes. Empezando desde la plaza de Catalunya y bajando Rambla abajo, hacia el puerto, da comienzo la rambla de Canaletes, donde está la Fuente de Canaletes, una fuente del siglo XIX de la que dicen quien bebe de ella vuelve a Barcelona. Un poco más abajo está la rambla de los Estudis, llamada así porque albergó una de las primeras universidades de Barcelona, clausurada en el siglo XVIII, cuando Felipe V suprimió las universidades catalanas. En esta zona se encuentra el Palau de la Virreina, un ejemplo de arquitectura civil y un gran regalo símbolo del amor del virrey del Perú hacia su segunda esposa. Siguiendo dirección mar, empieza la rambla de las Flors, el único lugar de la Barcelona del siglo XIX donde se podían comprar flores, que hoy todavía mantiene esta actividad. La Boqueria y el Liceu, dos instituciones de la comida y la música, dan comienzo a la cuarta rambla, la de los Caputxins, llamada así por el convento de frailes capuchinos que se emplazaba en ella. La quinta parte, la rambla de Santa Mònica, es donde tradicionalmente se ubican los dibujantes y los pintores, y enlaza este espectacular paseo con el mar.

La Rambla, que conectó Barcelona de arriba abajo, es un componente imprescindible de la ciudad, el paseo por el que todo el mundo tiene que pasar en un momento u otro. Sentir La Rambla es sentir Barcelona.

Un edifici excepcional

A tocar de la catedral, el Museu Marès s’ubica en un dels recintes del Palau Reial Major, que havia estat la residència dels comtes de Barcelona i reis de la Corona catalanoaragonesa en l’època medieval, un edifici gòtic d’enorme valor històric i de gran bellesa.

El palau abraça un deliciós pati envoltat de porxos i ple de tarongers: el verger. Està obert al públic i, durant els mesos de bon temps, es converteix en un espai de trobada i de calma, aïllat de l’enrenou de l’exterior. Al mig del pati hi ha una font amb un brollador on, el dia del Corpus, se celebra la festa de L'ou com balla.

L’univers Marès

Val la pena endinsar-se amb temps a descobrir els secrets del Museu Frederic Marès, ja que és ple d’objectes de tota mena. S’hi poden apreciar magnífiques escultures romàniques de fusta policromada, però també ventalls, pots de farmàcia antics, pipes i joguines... Així era l’univers de Frederic Marès, l’escultor que va dedicar bona part de la seva vida a reunir escultures i objectes hispànics en una col·lecció de gran valor.

Entre les obres d’art, destaquen el retrat de l’emperador August, provinent de la Tàrraco imperial, i una extensa sèrie de talles policromades de caràcter religiós que daten dels segles XII al XVIII.

Entre els objectes quotidians, ordenats en deu sales temàtiques, destaquen la col·lecció d’estris femenins (indumentària, complements, joies), la sala de fotografia i la col·lecció d’objectes de forja, que mostra des de claus medievals fins a caixes fortes. Com que Frederic Marès no va abandonar mai la seva passió pel col·leccionisme, el museu es va continuar ampliant i enriquint amb noves peces. La manca d’espai va obligar a dur a terme les obres d’ampliació a la dècada del 1960 i, posteriorment, a finals del segle XX. Durant l’execució d’aquestes obres es va recuperar, de retruc, una part de la muralla romana, que incloïa una de les torres.

Tejido de barrio

En los barrios de Sants y Hostafrancs, y también en el vecino la Bordeta, todos los días son día de mercado, y pasear durante la mañana por sus calles llenas de actividad es un gran placer. Todos ellos mantienen desde siempre un carácter genuino que se ve reflejado en la energía de sus vecinos, en continuo movimiento mediante la unión de entidades de los tres barrios y de varias asociaciones culturales, como el Centro Cívico Cotxeres de Sants, Can Batlló o el Casinet d’Hostafrancs.

Unidos por la larga vía comercial que primero se llama Creu Coberta y después cambia de nombre por el de calle de Sants, estos barrios extienden sus dominios por un conjunto de callejones y pequeñas plazas, en ocasiones difíciles de distinguir unos de otros. Sants ocupa el sector central, y su vida comercial se desarrolla en torno a varios puntos, como la plaza de Bonet i Muixí, que acoge la parroquia de Santa Maria de Sants, iglesia en torno a la que se creó el primer núcleo de población de la zona. El mercado municipal de Sants disfruta de una gran popularidad, y a su alrededor se despliegan pequeñas calles emblemáticas, como la de Sant Medir o la de Sant Jordi, en las que se puede mirar y comprar cualquier producto que nos venga a la cabeza. También hay mucha vida en torno a la estación de Barcelona Sants, la principal estación de ferrocarril de la ciudad, que convierte el barrio en uno de los mejor comunicados.c

Pasado industrial

Posterior en el tiempo al barrio de Sants, Hostafrancs se fundó como tal a mediados del siglo XIX, y desde sus inicioscdevino un lugar de gran pujanza industrial, sobre todo textil, lo que atrajo una oleada de población que se asentó en el barrio y le dio el carácter comercial que mantiene en la actualidad.

Su mercado diario y los múltiples comercios ofrecen servicios de todo tipo y productos propios de calidad. Dejando las vías más comerciales y adentrándonos en los rincones del barrio, encontraremos un entramado de callejones y casitas bajas poco conocidas que nos evocarán el aire más auténtico de pueblo dentro de una ciudad.

Sants y Hostafrancs también comparten uno de los espacios verdes más sorprendentes de Barcelona, el parque de la Espanya Industrial, que ha transformado los antiguos terrenos fabriles del Vapor Nou, una fábrica dedicada a la producción de algodón, en unos jardines urbanos con un gran estanque central y una escultura de metal de 7 metros de altura en forma de dragón feroz, que convertido en tobogán hace las delicias de pequeños y mayores.

L’art del ferro forjat

Situada al bulliciós carrer d'Aragó, la Fundació Tàpies està ubicada en un edifici modernista construït a finals del segle XIX per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i que antigament va ser la seu de la famosa editorial Montaner i Simon. Creat en un context d’auge del modernisme català, aquest va ser el primer edifici de la ciutat que integrava una tipologia industrial i combinava el maó vist i el ferro forjat. Avui dia, es reconeix de lluny per l’escultura de ferro amb què Tàpies va coronar la façana i que, amb el títol Núvol i cadira, sobrevola l’edifici com un pensament estètic i convida a endinsar-se en l’univers de l’artista.

Molt més que un museu

A més de recollir un enorme fons de l’obra de Tàpies des dels anys quaranta fins a l’actualitat, la Fundació Antoni Tàpies organitza exposicions temporals de múltiples artistes contemporanis, així com xerrades, conferències i cicles de cinema, i edita publicacions diverses que acompanyen les activitats. La biblioteca de la Fundació, especialitzada en art modern i contemporani, conté un dels fons més valuosos de la ciutat pel que fa a informació sobre art.

Cal destacar la posterior col·locació al soterrani de l’edifici de la col·lecció particular de l’artista, composta per diverses obres d’art de tota mena i procedència, en què destaquen quadres de Francisco de Goya, Zurbarán, Picasso, Joan Miró, Marcel Duchamp, Georges Braque, etcètera, així com diverses peces d’art asiàtic, africà i precolombí, obres medievals, peces d’arqueologia i llibres de diversa procedència. Per tot això, la Fundació Antoni Tàpies és un dels museus més importants de Barcelona i una de les joies de la vida i la cultura artístiques a la ciutat.

Arquitectura neoclàssica i jardins amagats

A finals del segle XIX, Robert Robert i Surís, marquès de Robert, un aristòcrata gironí molt influent de l’època, es va fer construir la seva residència principal en un dels llocs més privilegiats de la Barcelona del moment: la cantonada del passeig de Gràcia amb la Diagonal. Construït entre el 1898 i el 1903, el Palau Robert va ser dissenyat per l’arquitecte francès Henri Grandpierre i construït amb pedra de muntanya de Montgrí per l’arquitecte català Joan Martorell. L'edifici destaca per la seva arquitectura neoclàssica, poc relacionada amb el modernisme de l’època que s’estenia per tot l’Eixample.

El jardí del Palau Robert va ser dissenyat pel jardiner municipal Ramon Oliva, que més endavant seria l’encarregat de dissenyar també els jardins de la plaça de Catalunya.

Història al llarg del temps

La mort del marquès l’any 1929 va portar la família Robert a intentar vendre el palau. Després de la Guerra Civil es va constituir una societat per transformar-lo en un hotel amb sala d’espectacles que mai no es va arribar a projectar. Finalment, als anys vuitanta va passar a ser propietat de la Generalitat de Catalunya.

Després de passar per diferents funcions al llarg de la seva història, finals dels noranta va obrir les portes com el centre cultural que coneixem avui dia. L’edifici inclou, a més, un centre d’informació turística. El seu pulcre jardí està obert a tothom i cada dia rep nombroses visites tant de turistes com de residents.

L’artèria de l’Eixample modernista

El passeig de Gràcia, que comunica el nucli antic amb la Diagonal, pren aquest nom pel fet d’haver estat, des de temps antics, el camí que comunicava l’antiga Barcelona emmurallada amb la vila de Gràcia, que actualment és un barri més de la ciutat. Al final del segle XIX, quan Ildefons Cerdà va plantejar l’Eixample, va convertir aquesta via en un dels eixos principals del seu projecte, i el va dotar de gran amplada i protagonisme.

La seva rellevància comercial va atreure la burgesia més acabalada, que va començar a construir edificis propis al passeig i a competir per veure qui tenia la casa més luxosa i extravagant. Així va ser com els arquitectes modernistes de l’època van tenir carta blanca per deixar volar la seva imaginació i van projectar els magnífics edificis que avui atorguen a la via un valor únic. Antoni Gaudí, el més singular de tots, va signar la Casa Milà, més coneguda com la Pedrera, que sorprèn amb la seva façana ondulada, i també la Casa Batlló, amb el seu sostre en forma de drac. Just a tocar d’aquesta, Josep Puig i Cadafalch va construir la Casa Amatller, amb una façana triangular que evoca el gòtic català des d’un modernisme acolorit i, més enllà, prop de la plaça de Catalunya, Lluís Domènech i Montaner va edificar la Casa Lleó Morera.

Amb estil propi

Passejar pel passeig de Gràcia permet deixar volar la imaginació i perdre’s en les formes fantasioses de les façanes i en les vidrieres dels edificis singulars que s’hi troben, i a més gaudir amb les botigues més luxoses, atès que als baixos d’aquests edificis es van instal·lar els principals comerços de la nova ciutat que avui encara s’hi troben. Les millors firmes internacionals han obert el seu espai al passeig de Gràcia, i conviuen amb boutiques ja centenàries com Santa Eulàlia, un emblema de l’alta costura a la ciutat.

Una fita arquitectònica

També conegut com el Pavelló Alemany ,el Pavelló Mies van der Rohe, que s’amaga en un raconet del parc de Montjuïc ,és una construcció cèlebre i una fita arquitectònica de les primeres avantguardes dels anys vint.

L’arquitecte Mies van der Rohe, que va ser també director de la Bauhaus, va construir aquest edifici per representar Alemanya en l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Conegut com el pare de l’arquitectura moderna, Van der Rohe va projectar en aquest edifici les bases de la seva filosofia: simetria perfecta, espais diàfans, claredat, senzillesa i minimalisme. Així és com es volia mostrar l’Alemanya de la República de Weimar després de la Primera Guerra Mundial, i aquest edifici es va construir com a símbol de tot això.

Disseny fidel

El pavelló va ser retirat el 1930, i el 1989 es va decidir reconstruir-lo a causa de la seva importància per al disseny i l’arquitectura moderns. Els marbres exòtics utilitzats, verd dels Alps, travertí romà, verd antic de Grècia i ònix daurat de l’Atles, també es van aplicar en la seva reconstrucció, així com l’escultura de George Kolbe col·locada estratègicament al costat de l’estany i jugant amb els llums i els reflexos de l’aigua.

Actualment convertit en una fundació, l’edifici està obert al públic i es dedica principalment a difondre l’obra de l’arquitecte a promoure el debat sobre l’arquitectura i l’art modern i contemporani.

Barcelona universal

Durant l’últim terç del segle XIX, les exposicions universals eren esdeveniments d’enorme impacte social, ja que permetien donar a conèixer a tot el món la ciutat que les albergava, així com el potencial cultural, econòmic, científic i industrial de cada país. En aquest sentit, l’Arc de Triomf va suposar no només l’accés a l’Exposició Universal del 1888, sinó també l’entrada simbòlica de Barcelona a l’època moderna.

Des d’un punt de vista urbanístic, l’Arc de Triomf es troba al punt fronterer entre Ciutat Vella, que s’estén cap al sud, i la Barcelona moderna i extramurs, el barri de l’Eixample, cap al nord.

Ànima modernista

En ple apogeu del moviment modernista a bona part d’Europa, eren molt habituals les construccions de tendència historicista, és a dir, inspirades en èpoques anteriors: el neogòtic, el neomudèjar —a Espanya— o el neoromànic van ser alguns dels estils predominants.

Seguint aquesta tendència, l’arquitecte Josep Vilaseca va projectar un monument de 30 metres d’alçària i de proporcions clàssiques, però de decoració ben vistosa i plena de simbolisme. Així, els artistes que van esculpir els frisos decoratius van representar, en cadascuna de les cares, un tema relacionat amb la ciutat: Barcelona rep les nacions (a la banda del passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés), el Repartiment de recompenses als participants de l’Exposició (a la banda del passeig de Lluís Companys, obra de Josep Llimona) i les al·legories de la Indústria, l’Agricultura i el Comerç, a un lateral, i de les Ciències i les Arts, a l’altre. Les Fames (les figures alades dels contraforts) van ser esculpides per Manuel Fuxà i Pere Carbonell.

Finalment, a la corba de l’arc es distingeix l’escut de Barcelona flanquejat pels escuts de les 48 províncies espanyoles restants, 24 a cada cara del monument.

El Bogatell dels pescadors

La platja del Bogatell deu el seu nom a l’antic torrent d’aigua que baixava des de Vilapicina i que desembocava al mar. Al nucli del Bogatell, per la seva proximitat amb el mar, hi vivien part dels pescadors de Barcelona.

Des dels anys vuitanta, com gairebé tot el litoral, la platja del Bogatell va ser objecte de profundes renovacions que l’han portat a ser una de les més visitades de la ciutat.

Amb una llargada d’aproximadament 702 metres, és una de les platges més equipades de la ciutat. Ideal per practicar esports, disposa d'un camp de futbol, una àrea de vòlei i dues taules de ping-pong.

Una platja cosmopolita

La platja del Bogatell és una de les més idònies per passar una jornada entretinguda en un ambient cosmopolita. Bona part dels usuaris de la platja són estrangers: segons un cens municipal, al voltant d’un 30% dels usuaris que freqüenten la platja no són originaris de la Ciutat Comtal.

Gent de tot el món, ambient jove i equipaments complets fan d’aquesta platja una de les opcions escollides per passar un dia de sol i guingueta.

La veïna calmosa

Juntament amb la Mar Bella, forma part de les platges que es van crear quan en recuperar la façana litoral de Barcelona com a resultat de la renovació urbanística dels Jocs Olímpics.

Una “marbella” és la denominació que reben els terrenys guanyats al mar on avui s’estableix el barri mariner de la Barceloneta. D’aquest significat han agafat el nom les dues platges contigües de la Mar Bella i de la Nova Mar Bella.

La Nova Mar Bella és la platja preferida per les dones (s’ha registrat un 60% d’usuàries) i pels joves. Juntament amb la de la Mar Bella, és una de les platges més concorregudes pels residents del districte de Sant Martí, probablement pel seu caràcter tranquil.

Facilitats d’accés per a tothom

És la platja ideal per a les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda gràcies a les passeres que creuen la sorra fins al mar. A més, un planter de voluntaris faciliten l’entrada al mar, si és necessari, amb una grua elevadora. Això sí, cal demanar el servei prèviament al centre d’informació situat a la platja i anar acompanyat d'una persona major d’edat.

Una plaça on es respira història

Presidida pel Palau Reial Major, la plaça del Rei va servir en els seus orígens com a corral del palau i més tard s’hi van celebrar mercats i també tornejos. Centre del poder de la ciutat medieval, l'edifici, construït al segle IX, va servir com a residència dels comtes catalans des del segle XIII fins a començaments del XV. Tot i que presenta restes visigodes i romanes, l’estil predominant de l’edifici és el gòtic. La seva sala més emblemàtica, convertida avui en sala d’exposicions i que no es pot deixar de visitar, és el Saló del Tinell, organitzat en una successió d’arcs de mig punt de gran valor arquitectònic.

Llegat medieval i romà 

A un costat del Palau Reial es troba la torre mirador del rei Martí i a un altre, sobre l’antiga muralla romana de Barcelona, s’aixeca la capella reial de Santa Àgata, amb sostres i retaules de Jaume Huguet a l'interior. De cara es troba el Palau del Lloctinent, avui seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que data del segle XVI i guarda a l' interior un valuós pati renaixentista.

Tancant el conjunt arquitectònic que es desplega a la plaça es troba l’antiga Casa Clariana-Padellàs, que és actualment la seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i que oculta al subsòl traces de carrers, cases i comerços de la Bàrcino romana. El valor que guarda aquesta plaça en la història de Barcelonaconvida a fer un viatge al passat i respirar tota la noblesa que s’amaga entre els murs mil·lenaris.

Tocar el cim de Barcelona

Situat a la plaça del Doctor Andreu, el funicular del Tibidabo treballa incansablement des de l’any 1901 pujant els barcelonins a la cima de la muntanya, coronada amb el Temple Expiatori i on es troba l’històric Parc d’Atraccions del Tibidabo.

El recorregut de 1.512 metres que separa la ciutat de la natura de la muntanya es pot fer còmodament en aquest transport mentre es gaudeix d’unes vistes úniques de la ciutat de Barcelona que, a poc a poc, es va fent petita a mesura que el funicular va pujant.

Un transport pioner

Inaugurat al mateix temps que el Tramvia Blau, amb el qual està connectat, el del Tibidabo és el funicular amb el traçat més llarg de Catalunya, en línia recta, i en el seu moment va ser un transport pioner a l’Estat espanyol.

Des de la seva darrera reforma, l’any 1958, el funicular segueix funcionant com el primer dia i formant part de la història de Barcelona com un transport emblemàtic.

Tres parcs en un

El parc del Guinardó, que ocupa uns terrenys que antigament s’havien destinat principalment a ús agrícola i s’enfila turó amunt, és un dels espais verds més grans de Barcelona. Amb tres zones ben diferenciades, la part inferior correspon a un parc urbà; la mitjana, a uns jardins històrics, i la superior, a un bosc forestal que sorprèn enmig de la ciutat.

L’entrada del parc té com a protagonista l’escultura El nen de la rutlla, realitzada per Joaquim Ros i Bofarull l’any 1961. Des d’allà, un seguit de bancs, escales i zones de jocs infantils s’obren com a avantsala d’un espai natural sorprenent.

Aigua i muntanya

El parc històric es va dissenyar l’any 1918, amb un projecte a càrrec dels arquitectes paisatgistes Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí, que van projectar uns jardins mediterranis i classicistes que donaven especial protagonisme a l’aigua, que corre per diferents fonts, canals i petites piscines. En destaca la popular Font del Cuento, a on des de temps antics acudien els veïns, especialment les parelles que buscaven un racó solitari.

A dalt de tot, el paisatge està dominat per la vegetació forestal, amb pins, cedres i alzines. Els camins costeruts que s’entrecreuen condueixen al Mirador de la Mitja Lluna, des d’on es poden contemplar unes vistes privilegiades de la ciutat.

Neix el mercat modern

A mesura que la ciutat creixia i la Rambla prenia importància com a passeig, les parades ambulants es van anar desplaçant cap a l’oest fins que van quedar als peus del desaparegut convent de Sant Josep (del qual el mercat va adoptar el nom). L’any 1835, durant la nit de Sant Jaume —la nit coneguda com la Crema de Convents—, grups d’exaltats van calar foc al temple. Després, el solar va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona. En aquell punt es va construir la plaça amb porxo que es pot veure avui dia, i el mercat va quedar definitivament ubicat a l’interior, tot i que encara no existia el recinte actual. Va ser l’arquitecte municipal Josep Mas qui es va encarregar de dissenyar un edifici alt i modern, de ferro, per situar-hi les parades. L’any 1840 la Boqueria s’inaugurava i l’any 1916 se n’acabava la coberta.

Avui dia

La Boqueria ha esdevingut un espai per assaborir-lo amb tots cinc sentits: passejar-hi entre compradors i curiosos, tot gaudint dels colors i les aromes que regala, suposa un veritable plaer. Actualment té més de 300 parades, on es venen tota mena de productes, de Catalunya i d’arreu del món.

Al mercat hi ha de tot: fruita i verdura, peix i marisc, carn, conserves, llegums, formatges... S’hi troben productes de proximitat i menjar d’importació, especialitats catalanes i cuines del món, tradicionals i contemporànies. També s’hi duen a terme activitats culturals i gastronòmiques, cursos, tallers, degustacions i trobades.

L’any 2005, la Boqueria va ser distingida amb el premi al millor mercat de l’any en la sisena edició de la International Public Markets Conference, que es va celebrar a Washington.

Del Crystal Palace a la Concepció

L’arquitecte Antoni Rovira i Trias, autor també del Mercat de Sant Antoni, va projectar un espai alt i diàfan gràcies a les noves possibilitats que oferia l’ús del ferro com a element estructural. Així, la Concepció va ser, juntament amb el Mercat del Born o el de la Llibertat, un dels nombrosos mercats municipals que es van construir a partir de l’últim terç del segle XIX i que s’inspiraven en edificis com el Crystal Palace de Londres o el Mercat de Les Halles de París. La utilització d’esquelets metàl·lics en lloc de la pedra tradicional va significar un dels canvis més importants en l’arquitectura pública catalana al tombant de segle.

L’edifici

El mercat ocupa un espai rectangular de 38 metres d’amplada per 105 metres de llargària i té una àrea de 4.010 metres quadrats. S’estructura en tres naus: una gran nau central de 13 metres d’alçària i dues naus laterals de dimensions més reduïdes. Les teulades són de ceràmica vidriada a dues aigües, i les parets són d’obra vista. Tot plegat fa d’aquest edifici una mostra important de l’arquitectura pública de finals del segle XIX, entre el modernisme i els nous sistemes constructius.

Somnis fets realitat

Amb un nom que recorda l’illa grega i el vol mític d’Ícar, va ser el socialista utòpic Étienne Cabet qui, a principis del segle XIX, va idear amb aquest nom una illa imaginada on les màquines substituïssin els homes per fer les tasques més dures. L’urbanista Ildefons Cerdà, que va plasmar el seu propi somni utòpic de ciutat a l’Eixample de Barcelona, va anomenar amb aquest nom suggeridor l’antic camí que conduïa al cementiri del Poblenou i que estava aleshores envoltat de fàbriques.

Durant dècades, l’espai que ocupa la platja de la Nova Icària va ser conegut com el Somorrostro, un barri de barraques on vivien milers de famílies que disposaven de condicions molt minses. Després de la desaparició d’aquest poblat, a finals dels anys seixanta, la zona va quedar oblidada fins que, amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92, el somni de Cerdà es va complir. La Nova Icària es va recuperar i es va convertir en una de les platges més preuades per a tots els barcelonins.

Tranquil·litat i diversió

La platja de la Nova Icària és avui dia una de les més tranquil·les de Barcelona, juntament amb la del Bogatell. És per això que en aquesta platja es registra un temps d’estada més llarg que a les altres per part dels usuaris.

Amb el teló de fons de les torres bessones del Port Olímpic, la Nova Icària, situada al centre del litoral de la ciutat, té 415 metres de llargada i disposa d’un dels equipaments per a l’oci més complets de les platges barcelonines. Es pot gaudir d’una jornada tranquil·la a les taules de ping-pong a tocar de l’espigó del Bogatell o als dos camps de vòlei propers al Port Olímpic.

Banys i clubs de natació

Banyar-se a mar obert representava tota una aventura per als barcelonins de fa un segle, i no sempre va estar ben vist. Per aquest motiu, la gent de classe acomodada sovint optava per passar el dia als banys o als clubs esportius que proliferaven en aquella època.

Avui desapareguts, els banys eren recintes amb piscines i solàriums, de caràcter privat i reservats per a les famílies benestants. A les platges de Sant Sebastià i de la Barceloneta van ser molt populars els banys de la Senyora Tona, els de Sant Sebastià, els Orientals, els de Neptú. Tots oferien l’oportunitat de gaudir de l’aigua de manera adequada, ja que en aquella època les convencions socials respecte a banyar-se en públic eren força restrictives. No obstant això, va ser a la platja de Sant Sebastià on es va obrir per primera vegada una zona de bany mixta en què podien gaudir del bany homes i dones junts.

A la platja de Sant Sebastià també es van fundar els dos clubs de natació més importants de la ciutat, que avui dia continuen en actiu, però fusionats en un de sol: el Club Natació Atlètic-Barceloneta és un espai pioner en la pràctica dels esports aquàtics des de fa un segle.

Platges del segle XXI

Amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, les platges es van sanejar i modernitzar: Barcelona guanyava quilòmetres de platja i recuperava un gran espai públic i accessible per a tothom.

La platja de Sant Sebastià està ben comunicada per metro, autobusos i el servei de Bicing. Disposa d’un equipament complet per gaudir del mar sense riscos, amb servei per a persones amb mobilitat reduïda o discapacitats, com ara dutxes, lavabos i accessos adaptats, senyalització tàctil, etcètera.

El modernisme de la discòrdia

Enganxada a la Casa Batlló, la Casa Amatller va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch, un dels arquitectes que més va rivalitzar amb Antoni Gaudí al començament del segle XX. Pel fet que estan a tocar i que totes dues són impressionants, i que són molt a prop de la Casa Lleó Morera i d’altres magnífiques cases modernistes, aquesta zona situada en ple passeig de Gràcia és coneguda encara avui com l’illa de la discòrdia.

Entre el 1898 i el 1900, la casa va ser construïda per encàrrec del xocolater Antoni Amatller en el moment en què s’acabava d’obrir l’Eixample, quan les famílies burgeses de tota la ciutat van decidir adoptar el passeig de Gràcia com el seu assentament particular.

Una casa flamenca

L’edifici està inspirat en les cases holandeses del segle XVII, amb una façana típicament flamenca coberta de ceràmica en forma triangular i plana a la part superior. La façana interior i l’entrada estan decorades amb escultures d’Eusebi Arnau de motius típicament catalans, com sant Jordi matant el drac, i també en honor al propietari xocolater, els cognoms familiars i referències al seu ofici.

A més de ser xocolater, Amatller conreava una gran afició per la fotografia, i va ser la seva filla la que va transformar la casa familiar en un centre artístic, l’Institut Amatller d’Art Hispànic. A més, una selecció de l’arxiu de les immenses col·leccions del seu pare s’exposen a la planta baixa.

Assaigs botànics

Els jardins d’Aclimatació de Barcelona són un dels espais de més interès botànic a la ciutat, ja que es van dissenyar expressament com a lloc d’assaig per a l’aclimatació. La seva història es remunta al 1930, quan Nicolau Rubió i Tudurí va decidir crear el major assaig d’aclimatació fet a Barcelona a fi d’enriquir la flora dels jardins de la ciutat. Les més de 230 espècies de plantes i la seva excepcional tranquil·litat fan d’aquest jardí un indret únic.

La seva estructura, dividida en dos nivells que es comuniquen a través d’àmplies escales de pedra, ofereix una varietat nombrosa de parterres, amb enfiladisses i arbres únics a cada un, i amb un cartell on figura el seu nom per no perdre’s cap detall. Entre les espècies més curioses es poden destacar el saboner de la Xina que es troba prop de l’entrada del jardí, un ginjoler, una acàcia blanca, un arbre del safrà o murta blanca i molts d’altres.

Una olivera simbòlica

A més de les nombroses espècies que té, aquest jardí presenta altres elements valuosos, com el Memorial de la Sida a Barcelona, que va ser inaugurat el 2003 segons un disseny del jardiner Lluís Abad. El projecte del Memorial va ser presentat a Parcs i Jardins per l’ONG Projecte dels Noms, creada el 1993 per promoure la sensibilització i la conscienciació ciutadana sobre la malaltia de la sida. Es tracta d’una olivera, símbol de la pau i l’eternitat, que s’erigeix ​​en un parterre amb lloses allargades de pedra on s’ha gravat un poema de Miquel Martí i Pol.

Edifici polivalent

El Palau de Mar va entrar en funcionament l’any 1890 com a Magatzems Generals de Comerç, un espai portuari destinat a emmagatzemar les mercaderies que arribaven per mar a Barcelona. Els magatzems es van rehabilitar i transformar amb motiu de les Olimpíades del 1992, i en l’actualitat acullen el Museu d’Història de Catalunya, el Centre d’Història Contemporània, el Departament de Benestar Social de la Generalitat i diversos restaurants, oficines i cafeteries.

Amb la rehabilitació de l’any 1992, el palau guanyava, entre altres elements, una planta superior que permetia l’accés al terrat i que ha esdevingut tot un èxit entre barcelonins i turistes per les magnífiques vistes que ofereix del port, el mar, Montjuïc i la ciutat en general.

Passejar per la història

El Museu d’Història de Catalunya, inaugurat l’any 1996, conserva i exposa peces que narren la vida al territori català des dels seus inicis prehistòrics fins a la contemporaneïtat. Una visita a les sales d’aquest museu representa un autèntic viatge en el temps i permet conèixer totes les cares d’un país polièdric: de la Catalunya romana a la Catalunya industrial, de la Catalunya envaïda a la Catalunya invasora, dels moments de màxima esplendor als dolorosos anys de la postguerra, de la vida al camp a la vida a les ciutats, del passat al present.

Compartint seu, el Centre d’Història Contemporània completa aquest museu dedicat a l’estudi i la divulgació de la història amb una visió del segle XX, sovint ben diferent de la visió oficial que va prevaler durant l’època franquista.

Als peus del palau, el moll i els vaixells acompanyen aquesta deliciosa visita per la Barcelona portuària.

Un camí emblemàtic

A tocar de Barcelona i lluny de la pol·lució de la ciutat, el passeig de les Aigües és un dels espais verds preferits dels barcelonins, ja sigui per fer-hi esport, per passejar-hi o senzillament per gaudir de la muntanya i de les magnífiques vistes. S’hi pot arribar en mitjà de transport, i el funicular de Vallvidrera, que connecta l’estació de ferrocarrils de Peu de Funicular amb el nucli de Vallvidrera, té una parada específica oberta al passeig.

Coneguda tradicionalment com la carretera de les Aigües, deu el seu nom al fet d’haver estat originàriament el camí per on discorrien les conduccions de distribució d’aigües procedents de la muntanya.

L’ampliació del passeig

Estenent-se des del barri de Pedralbes, al districte de les Corts, fins al barri dels Penitents, a Gràcia, el passeig de les Aigües actualment està en projecte d’ampliació, fet que permetrà enllaçar-lo amb el tram que continua a l’altra banda fins a Torre Baró, al districte de Nou Barris. D’aquesta manera, el futur passeig de les Aigües tindrà 21 quilòmetres en total, i una nova passarel·la de 157 metres que s’enlairarà sobre la carretera de l’Arrabassada i salvarà la distància entre els turons.

Un castell a la ciutat

Ubicat en un extrem del parc de la Ciutadella, el Castell dels Tres Dragons havia de funcionar com a reclam arquitectònic i com a cafè restaurant durant els mesos que va durar l’Exposició Universal del 1888. Tot i així, alguns problemes durant l’execució de les obres van dur Lluís Domènech i Montaner a abandonar el projecte, que va acabar un altre arquitecte quan ja quedava poc temps per clausurar la fira.

Malgrat l’èxit relatiu dels inicis, ben aviat el Castell dels Tres Dragons, que va adoptar el nom d’una obra teatral de Serafí Pitarra, es va convertir en emblema de la Barcelona modernista.

Ànima modernista i científica

El Castell dels Tres Dragons reuneix alguns dels trets més característics del modernisme català: la construcció de maó vist, la forma majestuosa i fantasiosa (en aquest cas, un castell de planta quadrada amb quatre torres), l’ús de ferro forjat i de ceràmica per a la decoració, etc.

L’edifici ha tingut diversos usos des que es va construir: pocs anys després de la fi de la fira es va reobrir com a Museu d’Història, i l’any 1920 es va readaptar per acollir-hi el Museu de Zoologia. Actualment és una de les quatre seus del Museu de Ciències Naturals i es dedica a la recerca, conservació i divulgació de les col·leccions del museu, a més de la publicació d’obra especialitzada. Bona part de les seves dades són accessibles en línia a través del portal Global Biodiversity Information Facility.

Una rèplica simbòlica

El Pavelló de la República, avui dia biblioteca,està situat en un dels extrems del barri de la Clota, en ple barri d’Horta, i és una rèplica feta el 1992 del Pavelló de la República que es va construir a París per representar Espanya en l’Exposició del 1937. Els encarregats de fer aquest primer edifici van ser els arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, i va ser una fita arquitectònica de l’època pel seu estil racionalista, molt en línia amb les avantguardes del moment. Va ser, a més, un edifici d’una gran càrrega simbòlica, molt compromès en contra de la Guerra Civil que es lliurava a Espanya en aquell moment.

El 1992, els arquitectes Espinet i Ubach van fer una rèplica exacta utilitzant els mateixos materials precaris que es van emprar als anys trenta, i van deixar l’edifici tal com era: un gran contenidor buit, gairebé sense parets, a través del qual es marcava un recorregut. Els compartiments queden tancats amb unes estructures metàl·liques, de vidre a la primera planta i de fibra-ciment a la segona.

Art i antibel·licisme

Cal destacar que, com a símbol de l’antibel·licisme i l’antifeixisme, el pavelló original va contenir al seu interior obres tan importants com el Guernica de Pablo Picasso, la rèplica del qual es troba a escala 1:1 al pavelló actual; El Segador, de Joan Miró; o la Font de Mercuri, d’Alexander Calder, que avui dia es pot contemplar a la Fundació Joan Miró.

Actualment, aquest pavelló conté el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i la Biblioteca del Pavelló de la República, que posseeix un dels fons més importants a escala mundial sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i la transició a Espanya i a Catalunya.

L’hospital modernista

Hereu de la instal·lació sanitària de 1401 al barri del Raval, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou creat al final del segle XIX per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Tant com a equipament de salut com pel seu valor arquitectònic, es tracta d'un dels indrets modernistes més extraordinaris de Barcelona.

Considerat com el recinte modernista més gran de l’arquitectura catalana, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997. La inspiració neogòtica dels seus dotze edificis disposa d'una gran profusió de ceràmica i una àmplia iconografia molt valorada en la qual es mostra el sentiment religiós de l’autor. Els criteris generals que es van seguir per construir els dotze pavellons van ser la transversalitat en l’estructura, la il·luminació, la ventilació i també la decoració de les sales.

Un patrimoni per descobrir

Després de més de vuit dècades d’activitat sanitària al Recinte Modernista, el 2009 una ambiciosa transformació va traslladar l’hospital a unes instal·lacions noves situades a l’extrem nord del recinte, i els pavellons històrics es van reutilitzar com a lloc de recerca i patrimoni històric.

Espai de memòria, el Recinte Modernista acull en l’actualitat un centre de recerca i coneixement format per institucions relacionades amb la salut, l’educació i l’activitat sanitària. A més, el pavelló de l’Administració disposa de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un dels fons documentals més antics d’Europa, amb documents que van des del segle XV, quan l’hospital es trobava al Raval, fins al segle XX. Com a seu d’esdeveniments culturals i educatius, l’Hospital de Sant Pau és una visita única queconvida a recórrer dècades de ciència, història i arquitectura de Barcelona.

Un Gaudí barroc

Construïda a finals del segle XIX per encàrrec del comerciant tèxtil Pere Màrtir Calvet, que va destinar una part de l’edifici al seu negoci i una altra part a l’habitatge, la Casa Calvet és coneguda pels experts com l’obra més conservadora de l’arquitecte Antoni Gaudí. Des del 1994 és també un conegut restaurant de cuina mediterrània dirigit pel xef Miquel Alija.

La Casa Calvet es troba al carrer de Casp, molt a prop de la plaça d'Urquinaona, i és la primera de les tres cases que Antoni Gaudí va dissenyar a l’Eixample. El seu estil barroc, d’una sobrietat inusitada, marca un moment de transició entre dues de les etapes de l’arquitecte: la primera, en què encara feia reinterpretacions personals de diferents estils històrics, i la segona, en què ja es mostrava totalment lliure de qualsevol condicionant.

Guanyadora del premi anual al millor edifici que atorga l’Ajuntament de Barcelona l’any 1900, de la Casa Calvet destaca sobretot la façana en què Gaudí va treballar braç a braç amb Lluís Badia en els balcons de ferro forjat i amb el fuster Casas i Barde en la fusta. Feta amb pedra de cadirat de Montjuïc, està ornada amb estructures que presenten bustos religiosos de sant Pere Màrtir i dels sants del poble natal de Calvet. La seva tribuna principal també està profusament decorada amb una olivera com a símbol de pau, un xiprer com a símbol d’hospitalitat i l’escut de Catalunya.

Tocs modernistes

Malgrat l’estil barroc, a la façana ja es poden apreciar elements modernistes en la forma corba dels balcons de ferro, el balcó envidriat que sobresurt pel damunt de l’entrada i les columnes en forma de bobines que flanquegen l’entrada en al·lusió a l’ofici del comerciant.

La primera obra de Gaudí a l’Eixample és un testimoni únic del treball de l’arquitecte que permet observar i meravellar-se amb l’evolució de la seva arquitectura al llarg del temps i, a més, si es dóna l’ocasió, gaudir de la deliciosa cuina mediterrània.

Un centre únic

L’antiga plaça de toros de la plaça d'Espanya, les Arenes, és en l’actualitat un dels centres comercials més importants i visitats de la ciutat tant pels mateixos barcelonins com pels turistes. La història de l’edifici quan funcionava com a plaça de toros es remunta a l’any 1900, quan va ser construïda per l’arquitecte August Font i Carreres en un estil tradicional neomudèjar que la va convertir en una de les arenes més importants d’Espanya.

Al marge del toreig, la plaça ha estat testimoni de múltiples vicissituds al llarg de la història de Barcelona, ja que durant la Guerra Civil es va convertir en caserna general del bàndol republicà. Posteriorment, va ser escenari d’espectacles de boxa, circ i revetlles. També durant els anys quaranta i cinquanta va tenir un velòdrom desmuntable que va permetre la celebració de proves de ciclisme en un moment en què els esports de competició començaven a posar-se de moda entre la societat catalana.

Vistes privilegiades

L’any 1977 la plaça va celebrar la seva última cursa amb la participació del torero José Manuel Dominguín, entre altres. Després d’aquesta darrera iniciativa, la plaça va entrar en desús fins que l’any 2007 es va prendre la decisió de transformar-la en un centre comercial. Curiosament, els arquitectes Richard Rogers i Alfonso Balaguer van decidir mantenir l’antiga façana afegir-hi un sostre en forma de cúpula al qual es pot pujar i des d’on es pot gaudir d’una de les millors vistes de Barcelona. El centre comercial disposa de comerços, sales de cinema, restaurants i tota mena de serveis que, en combinació amb la bellesa que encara conserva el lloc, l’han convertit en un punt molt freqüentat.

Punt d’unió a Barcelona

Amb la pretensió d’unir l’antic poble de Vallvidrera amb Barcelona, l’empresa que gestionava el ferrocarril de Sarrià va aconseguir l’any 1906 una concessió per construir un funicular de 736 metres que salvés el pendent entre la carretera de Vallvidrera i el poble. Des d’aleshores, el funicular segueix funcionant i cada dia puja i baixa gent entre Vallvidrera i l’estació Peu del Funicular.

El breu trajecte, de només uns minuts, ofereix unes vistes espectaculars de la ciutat que milloren a mida que es va pujant fins a Vallvidrera, nucli que avui dia està integrat a Barcelona. És important destacar també l’estació superior, de línies sinuoses i decoració centreeuropea, que l’arquitecte Bonaventura Conill va fer a la plaça de Pep Ventura.

Un servei automàtic

El 1998 es va tancar l’antic funicular i es va procedir a una reforma integral de la línia, incloent-hi la parada del baixador de la carretera de les Aigües. Aquesta reforma ha permès que el funicular funcioni de manera totalment automàtica, ja que, de fet, és com un ascensor, i a l’interior dels cotxes té uns polsadors per sol·licitar la parada on cadascú vol baixar.

Molt més que un transport

Renovat l’any 2007, el telefèric de Montjuïc és molt més que un mitjà de transport, ja que, gràcies a les vistes privilegiades que ofereix, s’ha convertit en un dels grans atractius de la muntanya. Accedir-hi és molt fàcil, ja que consta de tres parades diferents al llarg del seu trajecte. La primera parada, la de parc de Montjuïc, està situada a l’avinguda de Miramar, molt a prop de l’estació del funicular que puja des del Paral·lel. Des d’aquest punt es pot accedir a algunes de les instal·lacions culturals més importants del parc, com la Fundació Joan Miró, el Poble Espanyol o el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

A vista d’ocell

Pujar al telefèric i iniciar el recorregut convida a aturar-se a cada estació per gaudir de tot el que hi ha a l’abast. La segona parada, anomenada Mirador, permet accedir al famós Mirador de l’Alcalde, una terrassa enjardinada que ofereix una vista excepcional sobre el port de Barcelona. A més, molt a prop hi ha l’emblemàtic Monument a la Sardana, així com l’entrada als jardins forestals de Joan Brossa, uns dels més divertits per aventurar-s’hi amb esperit infantil, perquè amaga jocs musicals i tirolines.

La tercera i última parada és la de Castell de Montjuïc, on és possible visitar aquesta fortalesa militar del segle XVII i continuar gaudint d’unes impressionants vistes de gran part de la ciutat des del cim de la muntanya.

Des de les modernes cabines del telefèric, amb capacitat per a vuit persones, és possible observar la ciutat en moviment sense perdre de vista edificis tan importants com la Sagrada Família o la Torre Agbar. L’experiència de fer un zoom progressiu sobre la ciutat a mesura que el telefèric puja i la possibilitat d’albirar Barcelona a vista d’ocell és sempre una ocasió única que val la pena provar.

La casa d’un poeta

Vil·la Joana és una antiga masia força imponent, construïda durant el segle XVIII i transformada posteriorment en casa residencial d’estil neoclàssic, que s’alça a la carretera de l’Església, enmig de la natura del parc de Collserola. El fet de ser a la muntanya, i d’haver estat propietat de Ramon Miralles, amic de Jacint Verdaguer, va fer que fos el lloc escollit pel poeta, afectat de tuberculosi, per passar els últims anys de vida.

El màxim exponent de la Renaixença catalana va morir a Vil·la Joana l’any 1902, i des d’aleshores la casa conserva l’essència de la seva estada, mantenint intactes les estances que Verdaguer va ocupar.

En memòria del poeta

Un temps després de la seva mort, l’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona va comprar Vil·la Joana als antics propietaris. Transformada primer en una escola capdavantera, amb els anys es va convertir en el Museu-Casa Verdaguer. Integrat en la xarxa d’espais patrimonials del Museu d’Història de Barcelona, MUHBA, en l’actualitat està en procés de remodelació i només manté oberta la planta baixa.

Fins que no s’obri de nou l’exposició, no es podran contemplar un altre cop els nombrosos records de l’autor de Canigó i L’Atlàntida, com la taula en la qual escrivia, el despatx o el dormitori, situat a la galeria de la casa. Tot i així, el passeig per la finca permet descobrir la vegetació de l’entorn que va inspirar Verdaguer, que va ser un gran coneixedor de plantes i arbres, i gaudir de la poesia natural lluny del soroll de la ciutat.

Una icona olímpica

En plena febre urbanística de les Olimpíades del 1992, l’arquitecte anglès Norman Foster va construir en un cim de la serralada de Collserola, i amb l’objectiu d’assegurar les telecomunicacions de la ciutat, la Torre de Collserola, un equipament molt avançat pel seu temps. Des d’aleshores i fins avui dia, és la que fa la majoria d’enllaços audiovisuals de l’àrea metropolitana i la província. La torre, de 288 metres d’alçada totals i tretze pisos, està feta amb un esperit d’innovació, ja que segons el mateix arquitecte havia de ser un nou símbol per a la ciutat que marqués un abans i un després de les Olimpíades. El seu disseny futurista es pot observar des de molts punts de la ciutat com una icona més.

Vistes infinites

Situada al turó de la Viana, la Torre de Collserola té un mirador obert al públic situat a 150 metres d’alçada i a 560 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Pujar-hi permet gaudir d’unes vistes excepcionals de la serra de Collserola, la ciutat, l’àrea metropolitana i molt més enllà, ja que els dies clars fins i tot es pot contemplar el perfil del Cadí-Moixeró, a la serralada prepirinenca, i la serra de la Tramuntana de l’illa de Mallorca.

Com a curiositat, cal destacar que la Torre de Collserola ofereix un servei de càtering per a empreses que permet celebrar-hi qualsevol tipus d’esdeveniment.

Emblema de la ciutat

La platja de la Barceloneta és un bon indret per passejar-hi qualsevol dia de l’any, banyar-se o practicar algun esport a l’aire lliure. És la preferida dels barcelonins, tot i que també la freqüenten molts turistes. A cinc minuts del metro, disposa de dutxes, àrea de jocs, camps de voleibol, punt d’atenció a persones amb discapacitats, gandules, estacions de Bicing… Cal destacar-hi especialment l’Espai de Mar, un centre d’activitats esportives, terapèutiques i educatives relacionades amb el mar. També s’hi pot menjar o prendre una beguda en algun dels nombrosos locals de restauració a peu de platja.

A la Barceloneta destaca un altre element: plantada al bell mig de la platja, l’escultura rovellada de Rebecca Horn, L’estel ferit, coneguda popularment com "els cubs", es retalla solitària sobre el blau del cel i el mar, i converteix aquest espai en un símbol de la ciutat.

De Don Quixot a les Olimpíades

A principis del segle XVII, quan encara no existia el barri de la Barceloneta, bona part d’aquesta àrea es trobava negada pel mar. Amb el temps, a causa de la sedimentació de les sorres i a les obres portuàries, la ciutat va guanyar terreny al mar i va poder créixer també per aquesta banda. Cap al 1600, però, la platja de la futura Barceloneta encara quedava força endins i, probablement, era bastant inhòspita.

Va ser en aquella platja primitiva on Cervantes va ambientar el famós duel final entre el Quixot i el cavaller de la Blanca Luna. Seria, doncs, en aquest punt de la costa mediterrània on el pobre Quixot va viure la darrera de les seves aventures delirants.

Gairebé quatre segles després, la platja de la Barceloneta, totalment transformada, es preparava per tornar a mostrar-se al món, aquest cop en el marc de les Olimpíades del 1992.

El punto de encuentro

Construida en el año 1889 después de la Exposición Universal de Barcelona del año anterior, la función de la plaza de Catalunya era, y todavía lo es, conectar L’Eixample con el núcleo más antiguo de la ciudad. Desde su inauguración, siempre ha sido uno de los pulmones de Barcelona, un lugar lleno de cafés y restaurantes que han sido centro de debates literarios y políticos y que todavía hoy son uno de los principales puntos de encuentro. La plaza, que ocupa 48.500 metros cuadrados, se convirtió en un símbolo de la ciudad donde se celebran actos públicos, conciertos y diversos encuentros ciudadanos. Hoy en día es, además, un gran punto de conexiones de toda la ciudad y se considera el centro neurálgico.

Una plaza con arte

Rodeada de edificios imponentes y con dos grandes fuentes que embellecen el lado superior, esta gran plaza está enriquecida, además, con numerosas muestras de arte, con esculturas como La Deessa, de Josep Clarà el Monumento a Francesc Macià, de Josep Maria Subirachs;Els pastors, de Pau Gargallo; y otras obras de artistas como Josep Llimona y Enric Casanova.

En el subsuelo se conserva la avenida de la Llum, una gran vía subterránea que había sido uno de los primeros centros comerciales de la ciudad y que dio inicio a la gran actividad comercial de esta plaza, donde, en la actualidad, se encuentran grandes centros comerciales, como El Triangle.

En la plaza de Catalunya, la diversidad más real de la ciudad se hace patente con la confluencia de turistas, viajeros, habitantes, tiendas, vendedores, bancos. Sentarse en sus bancos o en la terraza del emblemático Café Zurich y presenciar todo ese bullicio hará que nos sintamos vivos y parte de Barcelona.

Alma marinera

La Barceloneta, el barrio marinero del distrito de Ciutat Vella, siempre ha estado ligada al mar. Su historia se remonta al siglo XVIII, cuando se creó como barrio de nueva planta, con un trazado barroco y cuadriculado que se conserva casi intacto. En aquella época, la zona era un arenal que quedaba a las afueras de la antigua ciudad amurallada, al que se accedía desde el portal del Mar, situado aproximadamente donde ahora se encuentra el Museo de Historia de Cataluña, en el Palau de Mar.

De sus orígenes cabe destacar las calles alargadas y abiertas al mar, con las casas adosadas unas a otras, y también la iglesia barroca de Sant Miquel, que preside la plaza del mismo nombre, en el centro del barrio.

Las viviendas de la Barceloneta fueron ocupadas por marineros, pescadores, gente de oficios vinculados al mar y personas llegadas de todas partes que buscaban rentas baratas. Ciudadanos, todos ellos, que dotaron de un carácter único este barrio diseñado a la orilla del mar.

A mediados del siglo XIX, los pescadores fueron dejando sitio también a los obreros de las metalurgias. De aquella época industrial todavía se conservan la torre de la Catalana de Gas, una obra premodernista impresionante, y el Mercado de la Barceloneta, un recinto que ha sido remodelado por el equipo del desaparecido arquitecto Enric Miralles y en el que se ha recuperado la estructura de hierro forjado combinándola con elementos modernos. Un espacio que está llamado a ser una referencia en el barrio y en la ciudad.

A pie de playa

La entrada del siglo XX significó la apertura de la ciudad de Barcelona hacia las playas. Los baños, que fueron apareciendo a lo largo del litoral, tuvieron una importancia especial en el barrio de la Barceloneta, que inauguró una actividad nueva y pujante: la gastronomía. Bares, fondas y restaurantes dieron de comer a los millares de bañistas que acudían buscando el mar.

La Barcelona olímpica de 1992 supuso otra revolución para la Barceloneta. La construcción de la Vila Olímpica rodeó el tradicional barrio de pescadores de esculturas y edificios modernos. Hoy en día, flanqueando el barrio por el litoral, encontramos, por una parte, el pez de Frank Gehry, una gran escultura dorada que parece flotar sobre el mar, y, por la otra, la silueta en forma de gran vela del Hotel W, elementos, ambos, que enmarcan la tradición con su modernidad.

La Barceloneta, en medio, con sus sillas en la puerta, la ropa tendida en los balcones y el habitual aroma de pescado, es todavía uno de los lugares más fascinantes y auténticos de la vida marinera en Barcelona.

Una escuela con historia

En la falda de Montjuïc, en torno al emblemático Teatre Grec, se abre la Ciudad del Teatro, donde se ubica desde principios del siglo XXI el Instituto del Teatro.

Esta institución es el centro de formación de danza y teatro más antiguo de Barcelona. Creado en el año 1913 por Adrià Gual con el nombre de Escuela Catalana de Arte Dramático, tenía la voluntad de institucionalizar la cultura y la intención de modernizar la escena teatral catalana. En 1939 adoptó el nombre de Instituto del Teatro, denominación con la cual todavía se conoce, y en 1952 se convirtió en la Escuela Superior de Arte Dramático y Danza. A principios de los años ochenta se estableció en la calle de Sant Pere Més Baix de Ciutat Vella, en el edificio del actual Espacio Bonnemaison, donde creció formando las hornadas de actores que hoy en día pisan los teatros de la ciudad, y donde permaneció hasta que se trasladó a la nueva sede, en el 2000.

Espejo de la nueva creación

Con este traslado, el Instituto del Teatro también adquirió un nuevo estatus, el de un centro docente, cultural, de investigación y de difusión.

Incluye la Escuela Superior de Arte Dramático, el Conservatorio Superior de Danza, la Escuela de Enseñanza Secundaria y Artística y la Escuela Superior de Técnicas de las Artes del Espectáculo, y además dispone del Centro de Documentación y el Museo de las Artes Escénicas, que tiene uno de los fondos documentales más importantes de Europa, especializado en teatro catalán y del Siglo de Oro español.

Para dar continuidad a la intención con la que se fundó, el Instituto del Teatro funciona como uno de los epicentros más importantes de la escena cultural en Barcelona, ya que ofrece una muestra continua del trabajo artístico que las nuevas generaciones están llevando a cabo en el panorama de las artes escénicas. Por eso, en el año 1996 se creó la compañía IT Dansa, que ayuda a los jóvenes bailarines a hacer públicos sus proyectos, así como el Festival NEO (Nuevas Escenas Abiertas), que sirve de plataforma para dar visibilidad a los nuevos artistas del panorama escénico actual.

El pulmón del Poblenou

Con la firma del arquitecto francés Jean Nouvel, la primavera del año 2008 se inauguró el innovador parque del Centre del Poblenou. Con una superficie de 5,5 hectáreas, este gran pulmón verde se abre entre las calles de Bilbao, Marroc, Bac de Roda y Diagonal, que determinan el espíritu integrador y social del nuevo barrio del Poblenou.

Las formas curiosas y la vegetación desbordante dan la bienvenida al visitante y lo acompañan desde la puerta de entrada, donde un gran muro perimetral cubierto de vegetación mediterránea permite acceder al interior del recinto a través de un portal de formas gaudinianas.

El parque, diseñado para facilitar las escapadas a la naturaleza, está pensado para satisfacer las expectativas de todo el mundo, con zonas de paseo, pistas de juego y encantadores rincones donde disfrutar de la lectura. Justo en medio del parque se encuentra la plaza de la Sardana, una zona de encuentro rodeada de cabañas para que los niños puedan disfrutar de sus juegos.

Diseño y sostenibilidad

La preocupación por la preservación del medio ambiente está presente en algunos de los detalles que se encuentran en el recorrido del parque: una planta neumática de recogida de residuos escondida en un espacio de aspecto lunar o la acequia con aguas freáticas son buen ejemplo de ello.

Nouvel quiso hacer de este parque de autor un lugar en el que se combinaran distintos hábitats, y creó tres espacios diferenciados. El Cràter-Pou del Món, probablemente el más sorprendente, es un camino en forma de espiral y rodeado de buganvilias que lo asemejan al cráter de un volcán. El conocido como Nius i Pous del Cel es un espacio con grandes estructuras metálicas tapizadas de plantas trepadoras y flores. Y las Voltes i Falgueres Gegants abren el camino hacia el paisaje lunar bajo cuatro bóvedas vegetales. Vale la pena sentarse a descansar en una de las sillas metálicas que diseñó el arquitecto y sumergirse en la sombra de la espesa y colorida vegetación del parque.

Huellas fabriles

En medio del área proyectada como 22@ se levantan numerosas chimeneas que recuerdan el pasado industrial de un barrio que a finales del siglo XIX fue conocido como el Manchester catalán. Una de las chimeneas, con ocho metros de altura, se integra actualmente en el conjunto del Campus de Comunicación de la UPF, junto al edificio al que pertenecía la antigua fábrica de Ca l’Aranyó. Recuperada y transformada actualmente en espacio universitario, el edificio que ocupaba está considerado uno de los mejores ejemplos del patrimonio industrial catalán.

Un legado británico

Dedicada a la producción de algodón, Ca l’Aranyó pertenecía al empresario catalán Claudi Aranyó y estuvo en funcionamiento hasta el año 1986, cuando cayó en un proceso de degradación. Su recuperación quiso mantener su tipología singular, pues Ca l’Aranyó es diferente de otros ejemplos de arquitectura textil catalana del siglo XIX.

El edificio original se construyó en 1878 y diseñó siguiendo el modelo de la arquitectura industrial inglesa. En este sentido, es la única fábrica de pisos de Cataluña donde se adaptó el uso de la estructura metálica, de sello británico, a la bóveda tradicional catalana. La mezcla de estos dos lenguajes, así como el uso del ladrillo visto como material principal, le confieren su singularidad y su gran atractivo.

La excelencia gótica

En 1329, los gremios marineros del barrio de la Ribera ponen, por iniciativa propia, la primera piedra del que se considera el único edificio de gótico catalán puro totalmente acabado: la basílica de Santa Maria del Mar. 55 Cincuenta y cuatro años después, en 1383, y sin interrupciones en las obras, se abrían las puertas de esta gran iglesia, que, con los años y gracias al éxito de la novela de Ildefonso Falcones, se ha dado a conocer como la catedral del mar.

Santa Maria del Mar es un espacio emblemático y único, con una estructura de tres naves casi de la misma altura y columnas cada trece metros, una distancia que no se ha superado nunca en una construcción medieval. Todo el conjunto transmite una sensación de ligereza, de amplitud, y destaca todavía más la ausencia de ornamentos. No tiene ojivas ni filigranas, y los arbotantes son ligeros. Es puro arte gótico catalán. Solo la luz que se filtra por los vitrales adorna la basílica.

Sorprendente e inspiradora

Traspasar las puertas de Santa Maria del Mar es encontrarse con toda la grandiosidad de la iglesia, un prodigio de construcción. Tanto que incluso, según dicen las crónicas, Antoni Gaudí se inspiró en su interior para crear la Sagrada Familia.

Hoy Santa Maria del Mar, enclavada entre los callejones del Gòtic, sorprende a los visitantes casi al doblar la esquina. La serenidad que transmite hace pensar en los ganapanes, en la humildad de los trabajadores del mar que consiguieron levantar una catedral en medio de un arenal.

Un sueño burgués

La Casa Batlló, fantasía modernista por excelencia, es obra del arquitecto Antoni Gaudí y el símbolo de una época y de una clase social muy concreta: la Barcelona burguesa de inicios del siglo XX. En aquella época, con el desarrollo del Plan Cerdà, iniciado en las postrimerías del siglo XIX, muchas familias acomodadas trasladaron sus residencias al paseo de Gràcia y establecieron también sus negocios. Uno de ellos fue el comerciante Josep Batlló i Casanovas, que en 1903 adquirió el edificio original que había en este solar y en 1904 contrató a Antoni Gaudí, ya muy famoso en esos años, para que remodelara la vivienda.

Con vida propia

Lo que hizo el arquitecto marcó un antes y un después en la arquitectura moderna y dejó un legado artístico para la posteridad. La aplicación de su inspiración naturalista, con formas onduladas y orgánicas, y la creación de una nueva fachada completamente recubierta de cristal y piedra, inspirada en el coral marino, dotaron al edificio de un aspecto completamente nuevo y original.

Por otra parte, Gaudí siempre tuvo como principal objetivo la funcionalidad, y la atención que puso en la iluminación y en la ventilación es digna de remarcar. Para eso, dispuso un gran patio central al que daban las habitaciones de servicios, mientras que los salones y los dormitorios daban a la fachada.

Aún hoy la Casa Batlló resulta una obra original y arriesgada, hecho que le otorga un valor incalculable, y por eso ha sido declarada Patrimonio Mundial por la Unesco.

Un edificio excepcional

Junto a la catedral, el Museo Marès se ubica en uno de los recintos del Palau Reial Major, que había sido la residencia de los condes de Barcelona y reyes de la Corona catalano-aragonesa en la época medieval, un edificio gótico de enorme valor histórico y de gran belleza.

El palacio abraza un delicioso patio rodeado de porches y repleto de naranjos: el vergel. Está abierto al público y, durante los meses de buen tiempo, se convierte en un espacio de encuentro y de calma, aislado del alboroto del exterior. En medio del patio hay una fuente con un manantial donde, el día del Corpus, se celebra la fiesta de L'ou com balla.

El universo Marès

Vale la pena adentrarse con tiempo a descubrir los secretos del Museo Frederic Marès, ya que está lleno de objetos de todo tipo. Se pueden apreciar magníficas esculturas románicas de madera policromada, pero también abanicos, tarros de farmacia antiguos, pipas y juguetes... Así era el universo de Frederic Marès, el escultor que dedicó buena parte de su vida a reunir esculturas y objetos hispánicos en una colección de gran valor.

Entre las obras de arte, destacan el retrato del emperador Augusto, proveniente de la Tarraco imperial, y una extensa serie de tallas policromadas de carácter religioso que datan de los siglos XII al XVIII.

Entre los objetos cotidianos, ordenados en diez salas temáticas, destacan la colección de utensilios femeninos (indumentaria, complementos, joyas...), la sala de fotografía y la colección de objetos de forja, que muestra desde llaves medievales hasta cajas fuertes. Como Frederic Marès no abandonó nunca su pasión por el coleccionismo, el museo se continuó ampliando y enriqueciendo con nuevas piezas. La falta de espacio obligó a llevar a cabo las obras de ampliación en la década de 1960 y, posteriormente, a finales del siglo XX. Durante la ejecución de estas obras se recuperó, de paso, una parte de la muralla romana, que incluía una de las torres.

El arte del hierro forjado

Situada en la bulliciosa calle de Aragó, la fundación está ubicada en un edificio modernista creado a finales del siglo XIX por el arquitecto Lluís Domènech i Montaner y que antiguamente fue la sede de la famosa editorial Montaner Simon. Creado en un contexto de auge del modernismo catalán, este fue el primer edificio de la ciudad que integraba una tipología industrial, combinando el ladrillo visto con el hierro forjado. Hoy en día, se reconoce de lejos por la escultura de hierro con la que Tàpies coronó la fachada, y que, bajo el título Núvol i cadira, sobrevuela el edificio como un pensamiento estético e invita a adentrarse en el universo del artista.

Mucho más que un museo

Además de recoger un enorme fondo de la obra de Tàpies desde los años cuarenta hasta la actualidad, la Fundación Antoni Tàpies organiza exposiciones temporales de múltiples artistas contemporáneos, así como charlas, conferencias y ciclos de cine, y edita publicaciones diversas que acompañan las actividades. La biblioteca de la fundación, especializada en arte moderno y contemporáneo, contiene uno de los fondos más valiosos de la ciudad con respecto a información sobre arte.

Cabe destacar la posterior colocación en el sótano del edificio de la colección particular del artista, compuesta por varias obras de arte de todo tipo y procedencia, en la que destacan cuadros de Francisco de Goya, Zurbarán, Picasso, Joan Miró, Marcel Duchamp, Georges Braque, etc., así como diversas piezas de arte asiático, africano y precolombino, obras medievales, piezas de arqueología y libros de diversa procedencia. Por todo ello, la Fundación Antoni Tàpies es uno de los museos más importantes de Barcelona y una de las joyas de la vida y la cultura artísticas de la ciudad.

Arquitectura neoclásica y jardines escondidos

A finales del siglo XIX, Robert Robert i Surís, marqués de Robert, un aristócrata gerundense muy influyente en la época, se hizo construir su principal residencia en uno de los lugares más privilegiados de la Barcelona del momento: la esquina del paseo de Gràcia con la Diagonal. Construido entre 1898 y 1903, el Palau Robert fue diseñado por el arquitecto francés Henri Grandpierre y construido con piedra de montaña de Montgrí por el arquitecto catalán Joan Martorell, y destaca por su arquitectura neoclásica, poco relacionada con el modernismo de la época que se extendía por todo L'Eixample.

El jardín del Palau Robert fue diseñado por el jardinero municipal Ramon Oliva, que más adelante sería el encargado de diseñar también los jardines de la plaza de Catalunya.

Historia a lo largo del tiempo

La muerte del marqués en el año 1929 llevó a la familia Robert a intentar vender el palacio. Después de la Guerra Civil se constituyó una sociedad para transformarlo en un hotel con sala de espectáculos que nunca llegó a realizarse. Finalmente, en los años ochenta pasó a ser propiedad de la Generalitat de Catalunya.

Tras pasar por diferentes funciones a lo largo de su historia, a finales de los noventa abrió sus puertas como el centro cultural que conocemos hoy en día. El edificio acoge, además, un centro de información turística. Su cuidado jardín está abierto a todos los públicos y recibe numerosas visitas todos los días, tanto de turistas como de residentes.

La arteria de L’Eixample modernista

El paseo de Gràcia, que comunica el casco antiguo con la Diagonal, toma este nombre por el hecho de haber sido, desde tiempos antiguos, el camino que comunicaba la antigua Barcelona amurallada con la villa de Gràcia, que actualmente es un barrio más de la ciudad. A finales del siglo XIX, cuando Ildefons Cerdà planteó L’Eixample, convirtió esta vía en uno de los principales ejes de su proyecto, y la dotó de gran anchura y protagonismo.

Su relevancia comercial atrajo a la burguesía más acaudalada, que empezó a construir edificios propios en el paseo y a competir para ver quién tenía la casa más lujosa y extravagante. Así fue cómo los arquitectos modernistas de la época tuvieron carta blanca para dejar volar su imaginación y proyectaron los magníficos edificios que hoy otorgan a la vía un valor único. Antoni Gaudí, el más singular de todos, firmó la Casa Milà, más conocida como la Pedrera, que sorprende con su fachada ondulada, y también la Casa Batlló, con su techo en forma de dragón. Justo junto a esta, Josep Puig i Cadafalch construyó la Casa Amatller, con una fachada triangular que evoca el gótico catalán desde un modernismo colorido y, más allá, cerca de la plaza de Catalunya, Lluís Domènech i Montaner edificó la Casa Lleó Morera.

Con estilo propio

Caminar por el paseo de Gràcia permite dejar volar la imaginación y perderse en las formas fantasiosas de las fachadas y en las vidrieras de los edificios singulares que se encuentran en él, y, además, disfrutar con las tiendas más lujosas, dado que en los bajos de estos edificios se instalaron los principales comercios de la nueva ciudad, los cuales aún existen. Las mejores firmas internacionales han abierto su espacio en el paseo de Gràcia, y conviven con boutiques ya centenarias como Santa Eulàlia, un emblema de la alta costura en la ciudad.

Un hito arquitectónico

También conocido como el Pabellón Alemán, el Pabellón Mies van der Rohe, que se esconde en un rinconcito del parque de Montjuïc,es una construcción célebre y un hito arquitectónicomde las primeras vanguardias de los años veinte.

El arquitecto Mies van dermRohe, que fue también director de la Bauhaus, construyó este edificio para representar Alemania en la Exposición Internacional de Barcelona del año 1929. Conocido como el padre de la arquitectura moderna, Van der Rohe proyectó en este edificio las bases de su filosofía: simetría perfecta, espacios diáfanos, claridad, sencillez y minimalismo. Así es como se quería mostrar la Alemania de la República de Weimar después de la Primera Guerra Mundial, y este edificio se construyó como símbolo de todo ello.

Diseño fiel

El pabellón fue retirado en 1930, y en 1989 se decidió reconstruirlo a causa de su importancia para el diseño y la arquitectura modernos. Los mármoles exóticos utilizados —verde de los Alpes, travertino romano, verde antiguo de Grecia y ónix dorado del Atlas - también se aplicaron en su reconstrucción, así como la escultura de Georg Kolbe colocada estratégicamente al lado del estanque y jugando con las luces y los reflejos del agua.

Actualmente convertido en una fundación, el edificio está abierto al público y se dedica principalmente a difundir la obra del arquitecto y a promover el debate sobre la arquitectura y el arte moderno y contemporáneo.

Barcelona universal

Durante el último tercio del siglo XIX, las exposiciones universales eran acontecimientos de enorme impacto social, ya que permitían dar a conocer a todo el mundo la ciudad que las albergaba, así como el potencial cultural, económico, científico e industrial de cada país. En este sentido, el Arco de Triunfo supuso no solo el acceso a la Exposición Universal de 1888, sino también la entrada simbólica de Barcelona en la época moderna.

Desde un punto de vista urbanístico, el Arco de Triunfo se encuentra en el punto fronterizo entre Ciutat Vella, que se extiende hacia el sur, y la Barcelona moderna y extramuros, el barrio de L'Eixample, hacia el norte.

Alma modernista

En pleno apogeo del movimiento modernista en buena parte de Europa, eran muy habituales las construcciones de tendencia historicista, es decir, inspiradas en épocas anteriores: el neogótico, el neomudéjar en España o el neorrománico fueron algunos de los estilos predominantes.

Siguiendo esta tendencia, el arquitecto Josep Vilaseca proyectó un monumento de 30 metros de altura y de proporciones clásicas, pero de decoración muy vistosa y repleta de simbolismo. Así, los artistas que esculpieron los frisos decorativos representaron, en cada una de las caras, un tema relacionado con la ciudad: Barcelona recibe a las naciones (en el lado del paseo de Sant Joan, obra de Josep Reynés), el Reparto de recompensas a los participantes de la Exposición (en el lado del paseo de Lluís Companys, obra de Josep Llimona) y las alegorías de la Industria, la Agricultura y el Comercio, en un lateral, y de las Ciencias y las Artes, en el otro. Las famas (las figuras aladas de los contrafuertes) fueron esculpidas por Manuel Fuxà y Pere Carbonell.

Finalmente, en la curva del arco se distingue el escudo de Barcelona, flanqueado por los escudos de las 48 provincias españolas restantes, 24 en cada cara del monumento.

El Bogatell de los pescadores

La playa del Bogatell debe su nombre al antiguo torrente de agua que bajaba desde Vilapicina y desembocaba en el mar. En el núcleo del Bogatell, por su proximidad con el mar, vivía parte de los pescadores de Barcelona.

Desde los años ochenta, como casi todo el litoral, la playa del Bogatell fue objeto de profundas renovaciones que la han llevado a ser una de las más visitadas de la ciudad.

Con una longitud de aproximadamente 702 metros, es una de las playas más equipadas de la ciudad. Ideal para practicar deportes, cuenta con un campo de fútbol, un área de vóley y dos mesas de pimpón.

Una playa cosmopolita

La playa del Bogatell es una de las más idóneas para pasar una jornada entretenida en un ambiente cosmopolita. Buena parte de los usuarios de la playa son extranjeros: según un censo municipal, en torno a un treinta por ciento de la gente que frecuenta la playa no es originaria de la Ciudad Condal.

Gente de todo el mundo, ambiente joven y equipamientos completos hacen de esta playa una de las opciones elegidas para pasar un día de sol y chiringuito.

La vecina calmosa

Junto con la Mar Bella, forma parte de las playas que se crearon al recuperar la fachada litoral de Barcelona fruto de la renovación urbanística de los Juegos Olímpicos.

Marbella es la denominación que reciben los terrenos ganados al mar donde hoy en día se establece el barrio marinero de la Barceloneta. De este significado han tomado el nombre las dos playas contiguas de la Mar Bella y la Nova Mar Bella.

La Nova Mar Bella es la playa favorita de las mujeres (se ha registrado un sesenta por ciento de usuarias) y los jóvenes. Junto con la de la Mar Bella, es una de las playas más concurridas por los residentes del distrito de Sant Martí, probablemente por su carácter tranquilo.

Facilidad de acceso para todo el mundo

Es la playa ideal para las personas con discapacidad o movilidad reducida gracias a los pasaderos que cruzan la arena hasta el mar. Además, un plantel de voluntarios facilita la entrada al mar, si es necesario, con una grúa elevadora. Eso sí, hay que pedir el servicio previamente en el centro de información situado en la playa e ir acompañado de un mayor de edad.

Una plaza donde respirar historia

Presidida por el Palau Reial Major, la plaza del Rei sirvió en sus inicios como corral del palacio, y más tarde se celebraron mercados e incluso torneos. Centro del poder de la ciudad medieval, el palacio, construido en el siglo IX, sirvió como residencia de los condes catalanes desde el siglo XIII hasta comienzos del XV. Aunque tiene restos visigodos y romanos, el estilo predominante del edificio es el gótico. Su sala más emblemática, convertida hoy en día en sala de exposiciones y que no se puede dejar de visitar, es el Salón del Tinell, organizado en una sucesión de arcos de medio punto de gran valor arquitectónico.

Legado medieval y romano

A un lado del Palau Reial se encuentra la torre mirador del Rei Martí, y a otro, sobre la antigua muralla romana de Barcelona, se levanta la capilla real de Santa Àgata, con techos y retablos de Jaume Huguet en el interior. Enfrente se encuentra el Palau del Lloctinent, hoy en día sede del Archivo de la Corona de Aragón, que data del siglo XVI y guarda en su interior un valioso patio renacentista. Cerrando el conjunto arquitectónico que se despliega en la plaza se encuentra la antigua Casa Clariana-Padellàs, que es actualmente la sede del Museo de Historia de Barcelona y oculta en el subsuelo rastros de calles, casas y comercios de la Barcino romana. El valor que guarda esta plaza dentro de la historia de Barcelona invita a emprender un viaje al pasado y respirar toda la nobleza que se esconde entre los muros milenarios.

Tocar la cima de Barcelona

Situado en la plaza del Doctor Andreu, el funicular del Tibidabo trabaja incansablemente desde el año 1901 subiendo a los barceloneses a la cima de la montaña, coronada con el templo expiatorio y donde se abre el histórico Parque de Atracciones del Tibidabo.

El recorrido de 1.512 metros que separa la ciudad de la naturaleza de la montaña se puede seguir cómodamente en este transporte mientras se disfruta de unas vistas únicas de la ciudad de Barcelona, que poco a poco se va haciendo pequeña a medida que el funicular se eleva.

Un transporte pionero

Inaugurado al mismo tiempo que el Tranvía Blau, con el que está conectado, el del Tibidabo es el funicular con el trazado más largo de Cataluña, en línea recta, y en su momento fue un transporte pionero en el Estado español.

Desde su última reforma, en el año 1958, el funicular sigue funcionando como el primer día y continúa formando parte de la historia de Barcelona como un transporte emblemático.

Nace el mercado moderno

A medida que la ciudad crecía y La Rambla perdía importancia como paseo, los puestos ambulantes se fueron desplazando hacia el oeste hasta que quedaron a los pies del desaparecido convento de Sant Josep (del que el mercado adoptó el nombre). En el año 1835, durante la noche de Santiago la noche conocida como la Quema de Conventos, grupos de exaltados prendieron fuego al templo. Después, el solar pasó a ser propiedad del Ayuntamiento de Barcelona. En ese punto se construyó la plaza con porche que se puede ver hoy en día, y el mercado quedó definitivamente ubicado en el interior, aunque todavía no existía el recinto actual. Fue el arquitecto municipal Josep Mas quien se encargó de diseñar un edificio alto y moderno, de hierro, para situar los puestos. En 1840 la Boqueria se inauguraba y en 1916 se acababa la cubierta.

Hoy en día

La Boqueria se ha convertido en un espacio para saborearlo con los cinco sentidos: pasear entre compradores y curiosos, disfrutando de los colores y los aromas que regala, supone un verdadero placer. Actualmente tiene más de 300 puestos, donde se venden todo tipo de productos, de Cataluña y de todo el mundo.

En el mercado hay de todo: fruta y verdura, pescado y marisco, carne, conservas, legumbres, quesos. Se encuentran productos de proximidad y comida de importación, especialidades catalanas y cocinas del mundo, tradicionales y contemporáneas. También se realizan actividades culturales y gastronómicas, cursos, talleres, degustaciones y encuentros.

En el año 2005, la Boqueria fue distinguida con el Premio al Mejor Mercado del Año en la sexta edición de la International Public Markets Conference, que se celebró en Washington.

Del Crystal Palace a la Concepció

El arquitecto Antoni Rovira i Trias, autor también del Mercado de Sant Antoni, proyectó un espacio alto y diáfano gracias a las nuevas posibilidades que ofrecía el uso del hierro como elemento estructural. Así, la Concepció fue, junto con el Mercado del Born o el de la Llibertat, uno de los numerosos mercados municipales que se construyeron a partir del último tercio del siglo XIX y que se inspiraban en edificios como el Crystal Palace de Londres o el Mercado de Les Halles de París. La utilización de esqueletos metálicos en lugar de la piedra tradicional significó uno de los cambios más importantes en la arquitectura pública catalana de finales de siglo.

El edificio

El mercado ocupa un espacio rectangular de 38 metros de anchura por 105 metros de longitud y tiene un área de 4.010 metros cuadrados. Se estructura en tres naves: una gran nave central de 13 metros de altura y dos naves laterales de dimensiones más reducidas. Los tejados son de cerámica vidriada, a dos aguas, y las paredes son de obra vista. Todo ello hace de este edificio una muestra importante de la arquitectura pública de finales del siglo XIX, entre el modernismo y los nuevos sistemas constructivos.

Sueños hechos realidad

Con un nombre que recuerda la isla griega y el vuelo mítico de Ícaro, fue el socialista utópico Étienne Cabet quien, al principio del siglo XIX, ideó con este nombre una isla imaginada en la que las máquinas sustituyeran a los hombres para desempeñar las tareas más duras. El urbanista Ildefons Cerdà, que plasmó su propio sueño utópico de ciudad en L'Eixample de Barcelona, designó con este nombre sugerente al antiguo camino que conducía al cementerio del Poblenou y que estaba entonces rodeado de fábricas.

Durante décadas, el espacio que ocupa la playa de la Nova Icària fue conocido como el Somorrostro, un barrio de barracas en el que vivían miles de familias que disponían de condiciones muy exiguas. Tras la desaparición de este poblado, a finales de los años sesenta, la zona quedó olvidada hasta que, con los Juegos Olímpicos de Barcelona 92, el sueño de Cerdà se cumplió. La Nova Icària se recuperó y se convirtió en una de las playas más preciadas para todos los barceloneses.

Tranquilidad y diversión

La playa de la Nova Icària es hoy en día una de las más tranquilas de Barcelona, junto con la del Bogatell. Es por eso por lo que en esta playa se registra un tiempo de estancia más largo que en las demás por parte de los usuarios.

Con el telón de fondo de las torres gemelas del Puerto Olímpico, la Nova Icària, situada en el centro del litoral de la ciudad, tiene 415 metros de longitud y dispone de uno de los equipamientos para el ocio más completos de las playas barcelonesas. Se puede disfrutar de una jornada tranquila en las mesas de pimpón junto al espigón del Bogatell o en los dos campos de vóley próximos al Puerto Olímpico.

Baños y clubes de natación

Bañarse en mar abierto representaba toda una aventura para los barceloneses de hace un siglo, y no siempre estuvo bien visto. Por este motivo, la gente de clase acomodada a menudo optaba por pasar el día en los baños o en los clubes deportivos que proliferaban en aquella época.

Hoy desaparecidos, los baños eran recintos con piscinas y soláriums, de carácter privado y reservados para las familias acomodadas. En las playas de Sant Sebastià y de la Barceloneta fueron muy populares los baños de la Senyora Tona, los de Sant Sebastià, los Orientals, los de Neptú... Todos ofrecían la oportunidad de disfrutar del agua del modo adecuado, ya que en aquella época las convenciones sociales con respecto a bañarse en público eran bastante restrictivas. No obstante, fue en la playa de Sant Sebastià donde se abrió por primera vez una zona de baño mixta en la que podían disfrutar del baño hombres y mujeres juntos.

En la playa de Sant Sebastià también se fundaron los dos clubes de natación más importantes de la ciudad, que hoy día continúan en activo, pero fusionados en uno solo: el Club Natació Atlètic-Barceloneta es un espacio pionero en la práctica de los deportes acuáticos desde hace un siglo.

Playas del siglo XXI

Con motivo de los Juegos Olímpicos de 1992, las playas se sanearon y modernizaron: Barcelona ganaba kilómetros de playa y recuperaba un gran espacio público y accesible para todos.

La playa de Sant Sebastià está bien comunicada por metro, autobuses y el servicio de Bicing. Dispone de un equipamiento completo para disfrutar del mar sin riesgos, con servicio para personas con movilidad reducida o discapacidades, como duchas, lavabos y accesos adaptados, señalización táctil, etcétera.

El modernismo de la discordia

Pegada a la Casa Batlló, la Casa Amatller fue construida por Josep Puig i Cadafalch, uno de los arquitectos que más rivalizaron con Antoni Gaudí a principios del siglo XX. Por el hecho de que están una junto a otra y de que ambas son impresionantes, y de que se encuentran muy cerca de la Casa Lleó i Morera y de otras magníficas casas modernistas, esta zona situada en pleno paseo de Gràcia se conoce todavía hoy en día como la Manzana de la Discordia.

Entre 1898 y 1900, la casa fue construida por encargo del chocolatero Antoni Amatller en el momento en que se acababa de abrir L'Eixample, cuando las familias burguesas de toda la ciudad decidieron adoptar el paseo de Gràcia como su asentamiento particular.

Una casa flamenca

El edificio está inspirado en las casas holandesas del siglo XVII, con una fachada típicamente flamenca cubierta de cerámica de forma triangular y plana en la parte superior. La fachada interior y la entrada están decoradas con esculturas de Eusebi Arnau con motivos típicamente catalanes, como san Jordi matando al dragón y, también en honor del propietario chocolatero, con los apellidos familiares y referencias a su oficio.

Además de ser chocolatero, Amatller cultivaba una gran afición por la fotografía, y fue su hija la que transformó la casa familiar en un centro artístico, el InstitutoAmatller de Arte Hispánico. Además, una selección del archivo de las inmensas colecciones de su padre se expone en la planta baja.

Ensayos botánicos

Los jardines de Aclimatació de Barcelona son uno de los espacios de mayor interés botánico de la ciudad, puesto que se diseñaron expresamente como lugar de ensayo para la aclimatación. Su historia se remonta a 1930, cuando Nicolau Rubió i Tudurí decidió crear el mayor ensayo de aclimatación desarrollado en Barcelona con el fin de enriquecer la flora de los jardines de la ciudad. Las más de 230 especies de plantas y su excepcional tranquilidad convierten este jardín en un lugar único.

Su estructura, dividida en dos niveles que se comunican por medio de amplias escaleras de piedra, ofrece una gran variedad de parterres, con enredaderas y árboles únicos en cada uno y con un cartel donde figura su nombre para no perder detalle. Entre las especies más curiosas, se pueden destacar la jabonera, cerca de la entrada del jardín, un azufaifo, una acacia blanca, un árbol del azafrán o mirto blanco y muchas otras.

Un olivo simbólico

Además de las numerosas especies con las que cuenta, este jardín alberga otros elementos valiosos, como el Memorial del Sida en Barcelona, que fue inaugurado en el 2003 según un diseño del jardinero Lluís Abad. El proyecto del memorial fue presentado a Parques y Jardines por la ONG Projecte dels Noms, creada en 1993 para promover la sensibilización y concienciación ciudadana sobre la enfermedad del sida. Se trata de un olivo, símbolo de la paz y la eternidad, que se erige en un parterre con losas alargadas de piedra donde se ha grabado un poema de Miquel Martí i Pol.

Edificio polivalente

El Palau de Mar entró en funcionamiento en el 1890 como Almacenes Generales de Comercio, un espacio portuario destinado a almacenar las mercancías que llegaban por mar a Barcelona. Los almacenes se rehabilitaron y transformaron con motivo de las Olimpiadas de 1992, y en la actualidad acogen el Museo de Historia de Cataluña, el Centro de Historia Contemporánea, el Departamento de Bienestar Social de la Generalitat y varios restaurantes, oficinas y cafeterías.

Con la rehabilitación del año 1992, el palacio ganaba, entre otros elementos, una planta superior que permitía el acceso a la azotea y que se ha convertido en todo un éxito entre barceloneses y turistas por las magníficas vistas que ofrece del puerto, el mar, Montjuïc y la ciudad en general.

Paseando por la historia

El Museo de Historia de Cataluña, inaugurado en 1996, conserva y expone piezas que narran la vida en el territorio catalán desde sus inicios prehistóricos hasta la contemporaneidad. Una visita a las salas de este museo representa un auténtico viaje en el tiempo y permite conocer todas las caras de un país poliédrico: de la Cataluña romana a la Cataluña industrial, de la Cataluña invadida a la Cataluña invasora, de los momentos de máximo esplendor a los dolorosos años de la posguerra, de la vida en el campo a la vida en las ciudades, del pasado al presente.

Compartiendo sede, el Centro de Historia Contemporánea completa este museo dedicado al estudio y a la divulgación de la historia con una visión del siglo XX, a menudo muy diferente de la visión oficial que prevaleció durante la época franquista.

A los pies del palacio, el muelle y los barcos acompañan esta deliciosa visita por la Barcelona portuaria.

Un camino emblemático

Junto a Barcelona y lejos de la polución de la ciudad, el paseo de las Aigües es uno de los espacios verdes favoritos de los barceloneses, ya sea para hacer deporte, para pasear o sencillamente para disfrutar de la montaña y de las magníficas vistas. Se puede llegar en un medio de transporte, y el funicular de Vallvidrera, que conecta la estación de ferrocarriles de Peu del Funicular con el núcleo de Vallvidrera, tiene una parada específica abierta al paseo.

Conocida tradicionalmente como la carretera de las Aigües, debe su nombre al hecho de haber sido originariamente el camino por el que discurrían las conducciones de distribución de aguas procedentes de la montaña.

La ampliación del paseo

Extendiéndose desde el barrio de Pedralbes, en el distrito de Les Corts, hasta el barrio de los Penitents, en Gràcia, el paseo de las Aigües actualmente está en proyecto de ampliación, lo que permitirá enlazarlo con el tramo que continúa al otro lado hasta Torre Baró, en el distrito de Nou Barris. De esta forma, el futuro paseo de las Aigües tendrá 21 kilómetros en total, y una nueva pasarela de 157 metros que se elevará sobre la carretera de la Arrabassada salvando la distancia entre las colinas.

Un castillo en la ciudad

Ubicado en un extremo del parque de la Ciutadella, el Castillo de los Tres Dragones debía funcionar como reclamo arquitectónico y como café-restaurante durante los meses que duró la Exposición Universal de 1888. No obstante, algunos problemas durante la ejecución de las obras llevaron a Lluís Domènech i Montaner a abandonar el proyecto, que finalizó otro arquitecto cuando ya quedaba poco tiempo para clausurar la feria.

A pesar del éxito relativo de los inicios, en seguida el Castillo de los Tres Dragones, que adoptó el nombre de una obra teatral de Serafí Pitarra, se convirtió en emblema de la Barcelona modernista.

Alma modernista y científica

El Castillo de los Tres Dragones reúne algunos de los rasgos más característicos del modernismo catalán: la construcción de ladrillo visto, la forma majestuosa y fantasiosa (en este caso, un castillo de planta cuadrada con cuatro torres), el uso de hierro forjado y de cerámica para la decoración, etc.

El edificio ha tenido varios usos desde que se construyó: pocos años después del fin de la feria se reabrió como Museo de Historia, y en el año 1920 se readaptó para acoger el Museo de Zoología. Actualmente es una de las cuatro sedes del Museo de Ciencias Naturales y se dedica a la investigación, conservación y divulgación de las colecciones del museo, además de la publicación de obra especializada. Gran parte de sus datos son accesibles en línea a través del portal Global Biodiversity Information Facility.

Del convent a la bohèmia

Com va succeir amb tants altres convents de Barcelona —com ara el de Sant Josep o el de Santa Caterina, antigament situats on avui hi ha els mercats homònims—, el convent dels Caputxins va ser destruït en el marc de la desamortització eclesiàstica del segle XIX. Al solar que hi va quedar es va aixecar, entre els anys 1848 i 1859, una gran plaça porticada de planta rectangular, rodejada d’una edificació neoclàssica. Seguint el disseny de la Plaza Mayor de Madrid, l’arquitecte Molina va concebre un conjunt ordenat i elegant, amb porxo de volta catalana suportat per arcs de mig punt i façanes d’estil isabelí amb balcons i pilastres corínties.

A només unes passes del Liceu —el símbol burgès per excel·lència—, la plaça Reial va acomplir, durant molts anys, el paper de centre neuràlgic de la poderosa patronal barcelonina.

Punt de trobada

Avui dia, el caràcter altiu de temps passats ha deixat pas a un ambient més popular, i la plaça Reial ha esdevingut una de les més concorregudes de Barcelona. Les terrasses ofereixen una agradable pausa als barcelonins i als turistes que s’hi acosten per prendre alguna cosa, i sota els porxos s’aixopluguen cerveseries mítiques, locals musicals i sales de concerts.

La plaça amaga alguns tresors més: els dos fanals de sis braços són una obra de joventut d’Antoni Gaudí, i la Font de les Tres Gràcies, de ferro, és d’Antoni Rovira i Trias i data de l’any 1876. Per acabar, al carrer del Vidre adjacent hi sobreviu l’herbolari més antic de Barcelona i probablement de tot Catalunya: és l’Herboristeria del Rei, una botiga que es manté immune al pas del temps des de fa gairebé dos segles.

Una réplica simbólica

El Pabellón de la República, hoy en día biblioteca, está situado en uno de los extremos del barrio de la Clota, en pleno barrio de Horta, y es una réplica realizada en 1992 del Pabellón de la República que se construyó en París para representar a España en la Exposición de 1937. Los encargados de diseñar este primer edificio fueron los arquitectos Josep Lluís Sert y Luis Lacasa, y fue un hito arquitectónico de la época por su estilo racionalista, muy en línea con las vanguardias del momento. Fue, además, un edificio de una gran carga simbólica, muy comprometido contra la Guerra Civil que se libraba en España en aquel momento.

En 1992, los arquitectos Espinet y Ubach hicieron una réplica exacta, utilizando los mismos materiales precarios que se utilizaron en los años treinta, dejando el edificio tal y como era un gran contenedor vacío, casi sin paredes, a través del cual se marcaba un recorrido.Los compartimentos se quedan encerrados con unas estructuras metálicas·, de cristal en la primera planta y de fibra-cemento en la segunda.

Arte y antibelicismo

Cabe destacar que, como símbolo del antibelicismo y el antifascismo, el pabellón original acogió en su interior obras tan importantes como el Guernicade Pablo Picasso, cuya réplica se encuentra a escala 1:1 en el actual pabellón; El segador de Joan Miró; o la Fuente de mercurio de Alexander Calder, que hoy en día se puede contemplar en la Fundación Joan Miró.

En la actualidad, este pabellón acoge el Centro de Estudios Históricos Internacionales y la Biblioteca del Pabellón de la República, que posee uno de los fondos más importantes a escala mundial sobre la Segunda República, la Guerra Civil, el franquismo, el exilio y la transición en España y Cataluña.

El hospital modernista

Heredero de la instalación sanitaria de 1401 en el barrio del Raval, el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fue creado a finales del siglo XIX por el arquitecto Lluís Domènech i Montaner. Tanto como equipamiento de salud como por su valor arquitectónico, se trata de uno de los lugares modernistas más extraordinarios de Barcelona.

Considerado el mayor recinto modernista de la arquitectura catalana, fue declarado Patrimonio de la Humanidad por la Unesco en el año 1997. La inspiración neogótica de sus doce edificios dispone de una gran profusión de cerámica y una amplia iconografía muy valorada, en la cual se muestra el sentimiento religioso del autor. Los criterios generales que se siguieron para construir los doce pabellones fueron la transversalidad en la estructura, la iluminación, la ventilación y también la decoración de las salas.

Un patrimonio por descubrir

Después de más de ocho décadas de actividad sanitaria en el Recinto Modernista, en el 2009 una ambiciosa transformación trasladó el hospital a unas nuevas instalaciones situadas en el extremo norte del recinto, y los pabellones históricos se reutilizaron como lugar de investigación y patrimonio histórico.

Espacio de memoria, el Recinto Modernista acoge en la actualidad un centro de investigación y conocimiento formado por instituciones relacionadas con la salud, la educación y la actividad sanitaria. Además, el pabellón de la Administración cuenta con el Archivo Histórico del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, uno de los fondos documentales más antiguos de Europa, con documentos que van desde el siglo XV, cuando el hospital se encontraba en el Raval, hasta el siglo XX. Como sede de acontecimientos culturales y educativos, el Hospital de Sant Pau es una visita única que invita a recorrer décadas de ciencia, historia y arquitectura de Barcelona.

Un Gaudí barroco

Construida a finales del siglo XIX por encargo del comerciante textil Pere Màrtir Calvet, que destinó una parte del edificio a su negocio y otra parte a la vivienda, la Casa Calvet es conocida por los expertos como la obra más conservadora del arquitecto Antoni Gaudí. Desde 1994 es también un conocido restaurante de cocina mediterránea dirigido por el chef Miquel Alija.

La Casa Calvet se encuentra en la calle de Casp, muy cerca de la plaza de Urquinaona, y es la primera de las tres casas que Antoni Gaudí diseñó en L'Eixample. Su estilo barrocode una sobriedad inusitada, marca un momento de transición entre dos de las etapas del arquitecto: la primera, en la que todavía llevaba a cabo reinterpretaciones personales de diferentes estilos históricos, y la segunda, en que ya se mostraba totalmente libre de cualquier condicionante.

Ganadora del premio anual al mejor edificio por parte del Ayuntamiento de Barcelona en el año 1900, de la Casa Calvet destaca sobre todo la fachada, en la que Gaudí trabajó codo con codo con Lluís Badia en los balcones de hierro forjado y con el carpintero Casas i Bardé en la madera. Construida con piedra de sillería de Montjuïc, está ornada con estructuras que presentan bustos religiosos de san Pere Màrtir y de los santos del pueblo natal de Calvet. Su tribuna principal también está profusamente decorada con un olivo como símbolo de paz, un ciprés como símbolo de hospitalidad y el escudo de Cataluña.

Toques modernistas

Pese al estilo barroco, en la fachada ya se pueden apreciar elementos modernistas en la forma curva de los balcones de hierro, el balcón acristalado que sobresale por encima de la entrada y las columnas en forma de bobinas que flanquean la entrada en alusión al oficio del comerciante.

La primera obra de Gaudí en L'Eixample es un testigo único del trabajo del arquitecto que permite observar la evolución de su arquitectura a lo largo del tiempo y maravillarse con ella, y además, si se da la ocasión, disfrutar de la deliciosa cocina mediterránea.

Un centro único

La antigua plaza de toros de la plaza de Espanya, las Arenas, es en la actualidad uno de los centros comerciales más importantes y visitados de la ciudad tanto por los mismos barceloneses como por los turistas. La historia del edificio cuando funcionaba como plaza de toros se remonta al año 1900, cuando fue construida por el arquitecto August Font i Carreras en un estilo tradicional neomudéjar que la convirtió en una de las arenas más importantes de España.

Al margen del toreo, la plaza ha sido testigo de múltiples vicisitudes a lo largo de la historia de Barcelona, ya que durante la Guerra Civil se convirtió en cuartel general del bando republicano. Posteriormente, fue escenario de espectáculos de boxeo, circo y verbenas. Durante los años cuarenta y cincuenta también contó con un velódromo desmontable que permitió la celebración de pruebas de ciclismo en un momento en que los deportes de competición empezaban a ponerse de moda en la sociedad catalana.

Vistas privilegiadas

En el año 1977 la plaza celebró su última carrera con la participación del torero José Manuel Dominguín, entre otros. Después de esta última cita, la plaza entró en desuso hasta que, en el año 2007, se tomó la decisión de transformarla en un centro comercial. Curiosamente, los arquitectos Richard Rogers y Alfonso Balaguer decidieron mantener la antigua fachada, y añadieron un techo en forma de cúpula al que se puede subir y desde el que se puede disfrutar de una de las mejores vistas de Barcelona.

El centro comercial cuenta con comercios, salas de cine, restaurantes y todo tipo de servicios que, en combinación con la belleza que todavía conserva el lugar, lo han convertido en un punto muy frecuentado.

Punto de unión en Barcelona

Con la pretensión de unir el antiguo pueblo de Vallvidrera con Barcelona, la empresa que gestionaba el ferrocarril de Sarrià consiguió, en el año 1906, una concesión para construir un funicular de 736 metros que salvara la pendiente entre la carretera de Vallvidrera y el pueblo. Desde entonces, el funicular sigue funcionando y cada día sube y baja a gente entre Vallvidrera y la estación de Peu del Funicular.

El breve trayecto, de tan solo unos minutos, ofrece unas vistas espectaculares de la ciudad, que mejoran a medida que se va subiendo hasta Vallvidrera, núcleo que hoy en día está integrado en Barcelona. Es importante destacar también la estación superior, de líneas sinuosas y decoración centroeuropea, que el arquitecto Bonaventura Conill proyectó en la plaza de Pep Ventura.

Un servicio automático

En 1998 se cerró el antiguo funicular y se procedió a una reforma integral de la línea, incluyendo la parada del apeadero Carretera de las Aigües. Esta reforma ha permitido que el funicular funcione de manera totalmente automática, ya que, de hecho, es como un ascensor, y en el interior de los coches tiene unos pulsadores para solicitar la parada en la que cada uno quiere bajar.

Mucho más que un transporte

Renovado en el año 2007, el teleférico de Montjuïc es mucho más que un medio de transporte, ya que, gracias a las vistas privilegiadas que ofrece, se ha convertido en uno de los grandes atractivos de la montaña. El acceso es muy fácil, puesto que consta de tres paradas diferentes a lo largo de su trayecto. La primera, la de Parc de Montjuïc, está situada en la avenida de Miramar, muy cerca de la estación del funicular que sube desde el Paral·lel. Desde este punto se puede acceder a algunas de las instalaciones culturales más importantes del parque, como la Fundación Joan Miró, el Pueblo Español o el Museo Nacional de Arte de Cataluña.

A vista de pájaro

Subir al teleférico e iniciar el recorrido invita a ir deteniéndose en cada estación para disfrutar de todo lo que hay al alcance. La segunda parada, denominada Mirador, permite acceder al famoso mirador del Alcalde, una terraza ajardinada que ofrece una vista excepcional del puerto de Barcelona. Además, muy cerca se encuentra el emblemático Monumento a la Sardana, así como la entrada a los jardines forestales Joan Brossa, unos de los más divertidos para aventurarse en ellos con espíritu infantil, porque esconden juegos musicales y tirolinas.

La tercera y última parada es la de Castell de Montjuïc, donde es posible visitar esta fortaleza militar del siglo XVII y continuar disfrutando de unas impresionantes vistas de gran parte de la ciudad desde la cima de la montaña.

Desde las modernas cabinas del teleférico, con capacidad para ocho personas, es posible observar la ciudad en movimiento sin perder de vista edificios tan importantes como la Sagrada Familia o la Torre Agbar. La experiencia de hacer un zum progresivo sobre la ciudad a medida que el teleférico sube y la posibilidad de otear Barcelona a vista de pájaro es siempre una ocasión única que vale la pena probar.

La casa de un poeta

Vil·la Joana es una antigua masía de aspecto imponente, construida durante el siglo XVIII y transformada posteriormente en una casa residencial de estilo neoclásico, que se alza en la carretera de la Església, en medio de la naturaleza del parque de Collserola. El hecho de estar en la montaña y de haber sido propiedad de Ramon Miralles, amigo de Jacint Verdaguer, hizo que fuera el lugar escogido por el poeta, aquejado de tuberculosis, para pasar los últimos años de su vida.

El máximo exponente de la Renaixença catalana murió en Vil·la Joana en el año 1902, y desde entonces la casa conservó la esencia de su estancia, manteniendo intactas las habitaciones que ocupó Verdaguer.

En memoria del poeta

Un tiempo después de su muerte, en el año 1920, el Ayuntamiento de Barcelona compró Villa Joana a sus antiguos propietarios. Transformada primero en una escuela puntera, con los años se convirtió en la Casa Museo Verdaguer. Integrada en la red de espacios patrimoniales del Museo de Historia de Barcelona (MUHBA), en la actualidad se encuentra en proceso de remodelación y solo mantiene abierta la planta baja.

Hasta que no se abra de nuevo la exposición, no se podrán volver a contemplar los numerosos recuerdos del autor de Canigó y L'Atlàntida, ni la mesa en la que escribía, el despacho o el dormitorio, situado en la galería de la casa. Aun así, pasear por la finca permite descubrir la vegetación del entorno que inspiró a Verdaguer, que fue un gran conocedor de plantas y árboles, y disfrutar de la poesía natural lejos del ruido de la ciudad.

L’espai industrial

De fàbrica tèxtil, a museu de pintura contemporània. L’antiga Can Framis, una empresa tèxtil de finals del segle XVIII, és ara, reconvertida en museu, un lloc per a la contemplació de l’art, una zona on la innovació i les noves maneres de produir deixen petjada. Can Framis no vol deixar enrere el seu passat, i per això, en la recuperació de la vella empresa de llana, en principi un edifici sense gaire interès arquitectònic, es va plantejar un ús dels materials que configurés un collage de textures. El museu, amb les seves parets de formigó bast, els maons a la vista i les finestres tapiades, tot amb una pàtina de pintura grisa, vol representar el pas del temps i mostrar com les diferents intervencions l’han fet passar del Can Framis industrial de la llana a un dels museus pictòrics més interessants de la ciutat. Els tranquils jardins de Miquel Martí i Pol, en colors neutres i blancs, amb els pollancres que acaronen silenciosos els bancs i l’heura que entapissa el passeig, són un respir en l’hiperactiu districte del 22@.

Un oasi ple d’art

La col·lecció de Can Framis és un projecte de la Fundació Vila Casas en el qual hi ha exposades unes 600 obres de pintura i art contemporani des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Tot el conjunt —museu, naus antigues i jardí— contrasta amb la tecnologia que l’envolta i constitueix un oasi de pau mig amagat i que val la pena visitar.

Un icono olímpico

En plena fiebre urbanística de las Olimpiadas de 1992, el arquitecto inglés Norman Foster construyó en una cima de la sierra de Collserola, y con el objetivo de asegurar las telecomunicaciones de la ciudad, la Torre de Collserola, un equipamiento muy adelantado a su tiempo. Desde entonces y hasta hoy en día, es la que realiza la mayoría de los enlaces audiovisuales del área metropolitana y la provincia. La torre, de 288 metros de altura totales y trece pisos, está diseñada con un espíritu de innovación, ya que según el mismo arquitecto tenía que ser un nuevo símbolo para la ciudad y marcar un antes y un después de las Olimpiadas. Su diseño futurista se puede observar desde muchos puntos de la ciudad como un icono más.

Vistas infinitas

Situada en la colina de la Viana, la Torre de Collserola tiene un mirador abierto al público situado a 150 metros de altura y a 560 metros de altitud sobre el nivel del mar. Subir permite disfrutar de unas vistas excepcionales de la sierra de Collserola, la ciudad, el área metropolitana y mucho más allá, ya que en los días claros incluso se puede contemplar el perfil del Cadí-Moixeró, en la cordillera prepirenaica, y la sierra de Tramontana de la isla de Mallorca.

Como curiosidad, cabe destacar que la Torre de Collserola cuenta con un servicio de cáterin para empresas que permite celebrar en su interior cualquier tipo de acontecimiento

Emblema de la ciudad

La playa de la Barceloneta es un buen lugar para pasear cualquier día del año, bañarse o practicar algún deporte al aire libre. Es la preferida de los barceloneses, aunque también la frecuentan muchos turistas. A cinco minutos del metro, dispone de duchas, área de juegos, campos de voleibol, un punto de atención a personas con discapacidades, tumbonas, estaciones de Bicing... Hay que destacar especialmente el Espai de Mar, un centro de actividades deportivas, terapéuticas y educativas relacionadas con el mar. También se puede comer o tomar una bebida en alguno de los numerosos locales de restauración a pie de playa.

En la Barceloneta destaca otro elemento: colocada justo en medio de la playa, la escultura oxidada de Rebecca Horn, L'estel ferit, conocida popularmente como "los cubos", se recorta solitaria sobre el azul del cielo y el mar, y convierte este espacio en un símbolo de la ciudad.

De Don Quijote a las Olimpiadas

A principios del siglo XVII, cuando todavía no existía el barrio de la Barceloneta, buena parte de esta área se encontraba anegada por el mar. Con el tiempo, a causa de la sedimentación de las arenas y las obras portuarias, la ciudad ganó terreno al mar y pudo crecer también por esta parte. Sin embargo, hacia 1600, la playa de la futura Barceloneta todavía quedaba muy adentro y, probablemente, era bastante inhóspita.

Fue en esa playa primitiva donde Cervantes ambientó el famoso duelo final entre el Quijote y el caballero de la Blanca Luna. Sería, pues, en este punto de la costa mediterránea donde el pobre Quijote vivió la última de sus delirantes aventuras.

Casi cuatro siglos después, la playa de la Barceloneta, totalmente transformada, se preparaba para volver a mostrarse al mundo, esta vez en el marco de las Olimpiadas de 1992.

La sierra que abraza la ciudad

En medio del área metropolitana de Barcelona, extendiéndose a lo largo de cuatro distritos de la ciudad, se levanta la sierra de Collserola, un bosque típicamente mediterráneo de pinos, encinas y robles y con una gran diversidad de fauna y casi tocando el núcleo urbano. Una escapada a la naturaleza a la que se puede acceder en los ferrocarriles de la ciudad o incluso en autobús, y un espacio natural privilegiado para los barceloneses que dispone de más de 8.000 hectáreas de verdor por donde es posible pasear, hacer rutas en bicicleta, ir a los miradores, visitar sitios históricos y huir de la ciudad sin tener que desplazarse demasiado. Resulta sorprendente ir de extremo a extremo para disfrutar de la amplia visión que ofrecen los miradores de cada lado: desde Torre Baró, en Nou Barris, casi parece que se pueda tocar el Montseny, y desde el collado de Finestrelles, en Les Corts, la panorámica se despliega en uno de los lados sobre la ciudad y hasta el Maresme y, en el otro, desde el aeropuerto hasta Martorell, dominando todo el Llobregat.

El parque natural de la sierra de Collserola está declarado espacio protegido desde el año 1987, y nueve municipios velan por su conservación y divulgación. Ir a las áreas de pícnic de Les Planes, pasear por la carretera de las Aigües o adentrarse en los bosques a buscar espárragos son postales típicas de la vida cotidiana de Barcelona.

La fusión entre naturaleza y urbe

A pesar de ser mayoritariamente un territorio virgen, la sierra de Collserola dispone de pequeños espacios de población residencial que pertenecen al distrito de Sarrià-Sant Gervasi y que constituyen las únicas áreas consolidadas como zonas residenciales en este sector de Collserola: justo por encima de la carretera de las Aigües se encuentra Vallvidrera, más adentro, a un lado se encuentra el vecindario de les Planes y, finalmente, la urbanización que rodea el Tibidabo, la más pequeña de esta parte de la sierra. Collserola está también muy presente en otros barrios de Barcelona, como Vallcarca Els Penitents (en el distrito de Gràcia) o Sant Genís dels Agudells, Montbau y Horta (en el distrito de Horta-Guinardó).

Collserola supone una salida tan directa y tan al alcance que permite cambiar asfalto por tierra casi sin que nos demos cuenta. Junto a Barcelona, el contacto con la naturaleza, con los bosques y los animales es directo.

L’inici de la fi

L’11 de setembre de 1714, en el marc de la guerra de Successió espanyola, Barcelona es rendia a les tropes borbòniques després de 13 mesos de resistència, i Felip V entrava triomfant a la ciutat, en la qual va iniciar una dura repressió contra la població i les institucions catalanes. Amb el temps, l’11 de setembre va acabar esdevenint la Diada Nacional de Catalunya, i el Fossar de les Moreres, l’escenari on cada any tenen lloc diferents actes de caràcter polític, cultural i social.

Defensors de la pàtria

Al marge que separa la plaça del carrer de Santa Maria, es pot llegir una inscripció que pertany a la cèlebre poesia de Frederic Soler Pitarra, i que ret homenatge als caiguts durant el setge:

"Al fossar de les moreres / no s’hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor".

Aquests versos, que també es recullen a la placa commemorativa situada al fons de la plaça, a l’ombra de les moreres, fan referència a un episodi del setge segons els qual el fosser i el seu nét es van negar a enterrar al fossar el cadàver d’un soldat enemic, malgrat que era de la seva mateixa família (es tractava del fill del fosser i pare del nét).

Des d’una òptica més universal, el Fossar de les Moreres es pot interpretar com un recordatori dels combatents anònims, una mena de tomba del soldat desconegut semblant a les que hi ha en altres ciutats europees.

Situat al bell mig del barri de la Ribera, el fossar es troba rodejat d’edificis i espais històrics de gran interès patrimonial, com ara la basílica esmentada, el carrer de Montcada o el passeig del Born, on conviuen botigues centenàries i locals de moda.

Del convento a la bohemia

Como sucedió con tantos otros conventos de Barcelona como el de Sant Josep o el de Santa Caterina, antiguamente situados donde hoy están los mercados homónimos—, el convento de los Caputxins fue destruido en el marco de la desamortización eclesiástica del siglo XIX. En el solar que quedó se levantó, entre los años 1848 y 1859, una gran plaza porticada de planta rectangular, rodeada de una edificación neoclásica. Siguiendo el diseño de la plaza Mayor de Madrid, el arquitecto Molina concibió un conjunto ordenado y elegante, con porche de bóveda catalana soportado por arcos de medio punto y fachadas de estilo isabelino con balcones y pilastras corintias.

A solo unos pasos del Liceu —el símbolo burgués por excelencia—, la plaza Reial cumplió, durante muchos años, el papel de centro neurálgico de la poderosa patronal barcelonesa.

Punto de encuentro

Hoy en día, el carácter altivo de tiempos pasados ha dejado paso a un ambiente más popular, y la plaza Reial se ha convertido en una de las más concurridas de Barcelona. Las terrazas ofrecen una agradable pausa a los barceloneses y a los turistas que se acercan para tomar algo, y bajo los porches se cobijan cervecerías míticas, locales musicales y salas de conciertos.

La plaza esconde algunos tesoros más: las dos farolas de seis brazos son una obra de juventud de Antoni Gaudí, y la Fuente de las Tres Gràcies, de hierro, es de Antoni Rovira i Trias y data del año 1876. Para acabar, en la calle del Vidre adyacente sobrevive el herbolario más antiguo de Barcelona y probablemente de toda Cataluña: es la Herboristeria del Rei, una tienda que se mantiene inmune al paso del tiempo desde hace casi dos siglos.

La sorra recuperada

Fins fa poc, fàbriques i altres instal·lacions industrials arribaven fins a gairebé la línia de costa. La platja de Llevant és el resultat del descobriment de la sorra amb la retirada dels blocs de ciment de l’escullera de Prim dins del procés de transformació de Diagonal Mar.

Aquesta platja és la de creació més nova, oberta des del 2006. La seva joventut fa que no tingui gaires equipaments: a la de Llevant no hi ha ni una guingueta. Un dels únics equipaments de què disposa és una àrea de vòlei ubicada cap a ponent, a l’espigó que la separa de la platja de la Nova Mar Bella.

Relaxació i tranquil·litat

Això sí, si el que es busca és relaxació i tranquil·litat, aquesta platja és la més adient per gaudir de la soledat, de la parella o de la família, sense haver de sortir fora de Barcelona.

Situada al costat de la Mar Bella i amb uns 374 metres de llargada, és una platja urbana que té el paisatge de la moderna Diagonal Mar com a teló de fons. Tot i que el seu emplaçament és únic i allunyat, l’accés amb cotxe es pot fer amb facilitat gràcies a un gran descampat contigu que fa les funcions d’aparcament.

Raíces mediterráneas

Considerados como una de las perlas de Montjuïc, los jardines de Laribal se extienden por múltiples espacios y crean, en conjunto, un lugar único de gran valor histórico en el que pasear se convierte en un auténtico placer. El silencio de la vegetación y el borboteo tranquilo del agua, la gran protagonista, forman un remanso de paz no muy lejos del alboroto de la ciudad. Asociados a la Exposición Internacional de 1929, los jardines de Laribal se acabaron en 1922 y se incluyeron entre las instalaciones más importantes construidas con motivo de este acontecimiento. Sus diseñadores, Jean-Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió i Tudurí, quisieron crear un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea inspirado al mismo tiempo en los antiguos jardines árabes y en los cármenes de Granada, con presencia de baldosas, aguas ornamentales y macetas con flores colocadas en barandillas.

Naturaleza y agua

Arquitectónicamente, cuentan con una serie de terrazas superpuestas unidas entre sí por pequeños caminos y atajos, tramos de escaleras y enormes pérgolas, piedras, pilares y fuentes por donde brota el agua para dar frescura al ambiente. Destacan esculturas como Estivalde Jaume Otero, un desnudo femenino esculpido en mármol; La noia de la trena, de Josep Viladomat, otro desnudo de mujer, pero de bronce; y una fuente de cerámica esmaltada obra del ceramista Llorens Artigas. Por su belleza e importancia histórica, destaca la escalera del Generalife, que conecta los jardines de Laribal con los del Teatre Grec y está inspirada en los jardines del Generalife de Granada, con cascadas en el pasamano, estanques de piedra y bancos para reposar.La Font del Gat, en la que antiguamente los barceloneses celebraban encuentros populares, es otro de los elementos célebres de este jardín y ocupa su pendiente más alta, junto a un edificio del siglo XIX donde residió el antiguo propietario de la finca, Josep Laribal, y que ahora se ha reconvertido en un restaurante. En conjunto, los jardines de Laribal son un espacio exquisito de arquitectura, historia y naturaleza dentro del parque de Montjuïc, donde resulta todo un placer relajarse y disfrutar del silencio.

El espacio industrial

De fábrica textil, a museo de pintura contemporánea. La antigua Can Framis, una empresa textil de finales del siglo XVIII, es ahora, reconvertida en museo, un lugar para la contemplación del arte, una zona donde la innovación y las nuevas maneras de producir dejan su huella. Can Framis no quiere dejar atrás su pasado, y por eso en la recuperación de la vieja empresa de lana, en principio un edificio sin mucho interés arquitectónico, se planteó un uso de los materiales que configurara un collage de texturas. El museo, con sus paredes de hormigón basto, los ladrillos a la vista y las ventanas tapiadas, todo con una pátina de pintura gris, quiere representar el paso del tiempo y mostrar cómo las diferentes intervenciones lo han hecho pasar del Can Framis industrial de la lana a uno de los museos pictóricos más interesantes de la ciudad. Los tranquilos jardines de Miquel Martí i Pol, en colores neutros y blancos, con los chopos que acarician silenciosos los bancos y la hiedra que tapiza el paseo, son un respiro en el hiperactivo distrito del 22@.

Un oasis lleno de arte

La colección de Can Framis es un proyecto de la Fundación Vila Casas en el que hay expuestas unas seiscientas obras de pintura y arte contemporáneo desde los años sesenta hasta la actualidad. Todo el conjunto —museo, naves antiguas y jardín— contrasta con la tecnología que lo rodea, y constituye un oasis de paz medio escondido que vale la pena visitar.

Arrel mediterrània

Considerats una de les perles de Montjuïc, els jardins de Laribal s’estenen per múltiples espais, i creen en conjunt un lloc únic de gran valor històric i on passejar esdevé un autèntic plaer. El silenci de la vegetació i el borbolleig tranquil de l’aigua, la gran protagonista, conformen un recer de pau no gaire allunyat de l’enrenou de la ciutat.

Associats a l’Exposició Internacional del 1929, els jardins de Laribal es van acabar el 1922 i es van incloure entre les instal·lacions més importants fetes amb motiu d’aquest esdeveniment. Els seus dissenyadors, Jean-Claude-Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí, van voler crear un nou estil paisatgístic d’arrel mediterrània inspirat alhora en els antics jardins àrabs i en els cármenes de Granada, amb presència de rajoles, aigües ornamentals i testos amb flors col·locades en baranes.

Natura i aigua

Arquitectònicament tenen un seguit de terrasses superposades unides entre si per petits camins i dreceres, trams d’escales i enormes pèrgoles, pedres, pilars i fonts per on brolla l’aigua donant frescor a l’ambient. Destaquen escultures com Estival de Jaume Otero, un nu femení fet en marbre, La noia de la trena de Josep Viladomat, un altre nu de dona, però de bronze, i una font de ceràmica esmaltada obra del ceramista Llorenç Artigas.

Per la seva bellesa i importància històrica, destaca l’escala del Generalife, que connecta els jardins de Laribal amb els del Teatre Grec i que està inspirada en els jardins del Generalife de Granada, amb cascades al passamà, estanys de pedra i bancs per reposar. La Font del Gat, on antigament els barcelonins celebraven trobades populars, és un altre dels elements cèlebres d’aquest jardí i ocupa el seu pendent més alt, al costat d’un edifici del segle XIX on va residir en el passat l’antic propietari de la finca, Josep Laribal, i que ara s’ha reconvertit en un restaurant. En conjunt, els jardins de Laribal són un espai exquisit d’arquitectura, història i natura dins el parc de Montjuïc, on resulta tot un plaer relaxar-se i gaudir del silenci.

El inicio del fin

El 11 de setiembre de 1714, en el marco de la Guerra de Sucesión Española, Barcelona se rendía a las tropas borbónicas después de 13 meses de resistencia, y Felipe V entraba triunfante en la ciudad, en la cual inició una dura represión contra la población y las instituciones catalanas. Con el tiempo, el 11 de setiembre se acabó convirtiendo en la Diada Nacional de Cataluña, y el Fossar de les Moreres, en el escenario donde cada año tienen lugar diferentes actos de carácter político, cultural y social.

Defensores de la patria

En el margen que separa la plaza de la calle de Santa Maria, se puede leer una inscripción que pertenece a la célebre poesía de Frederic Soler Pitarra, y que rinde homenaje a los caídos durante el asedio:

"Al fossar de les moreres / no s’hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor" (En el Fossar de les Moreres / no se entierra a ningún traidor; / hasta perdiendo nuestras banderas / será la urna del honor).

Estos versos, que también se recogen en la placa conmemorativa situada en el fondo de la plaza, a la sombra de las moreras, hacen referencia a un episodio del asedio según el cual el sepulturero y su nieto se negaron a enterrar en el cementerio el cadáver de un soldado enemigo, aunque era de su misma familia (se trataba del hijo del sepulturero y padre del nieto).

Desde una óptica más universal, el Fossar de les Moreres se puede interpretar como un recordatorio de los combatientes anónimos, una especie de tumba del soldado desconocido parecida a las que hay en otras ciudades europeas.

Situado en el centro del barrio de la Ribera, el cementerio se encuentra rodeado de edificios y espacios históricos de gran interés patrimonial, como la basílica mencionada, la calle de Montcada o el paseo del Born, donde conviven tiendas centenarias y locales de moda.

Obra maestra de la ingeniería militar

La potente muralla que rodeaba la metrópoli se mantuvo igual durante casi mil años, hasta que Jaime I, en el siglo XIII, ordenó la ampliación. Durante siglos, la ciudad permaneció dentro de los límites de esta muralla, que dibujaba un octágono alargado y ocupaba toda el área comprendida, en general, entre la plaza de la Catedral y la calle de Gignàs, de norte a sur, y entre las calles del Sotstinent Navarro y de Avinyó, de este a oeste.

Tramos al descubierto

En diversos puntos del barrio Gòtic todavía son visibles los fragmentos de muralla, e incluso se puede recorrer gran parte de su trazado. La plaza Nova, a la derecha de la catedral, es un buen punto para empezar y observar restos de la muralla: se conservan cuatro torres, dos que se integran en la Casa de l’Ardiaca y las otras dos, adosadas a ambos lados de la calle del Bisbe, que flanqueaban una de las cuatro entradas de la antigua urbe romana.

Desde allí, hay que continuar por la avenida de la Catedral y bajar por la Vía Laietana, donde, en la plaza de Ramon Berenguer, se aprecia un buen tramo de lienzo, sobre el cual reposa la capilla gótica de Santa Àgueda, del siglo XIV. A sus pies también se conservan restos del foso original, que tenía funciones tanto defensivas como de alcantarillado. El trazado sigue en sentido mar, con tramos descubiertos, otros en proceso de descubierta y otros ocultos por los edificios, hasta la plaza de los Traginers, donde se encuentra otra de las imponentes torres. Desde allí, la muralla continuaba hasta la puerta del Mar, cuyos restos se pueden ver actualmente en el interior del Centro Cívico Pati Llimona. En las afueras, adosadas a las murallas, se establecieron las termas portuarias, que se han recuperado hace poco y que merecen una visita.

La arena recuperada

Hasta hace poco, fábricas y otras instalaciones industriales llegaban casi hasta la línea de costa. La playa de Llevant es el resultado del descubrimiento de la arena con la retirada de los bloques de cemento del rompeolas de Prim dentro del proceso de transformación de Diagonal Mar.

Esta playa es la de creación más reciente, abierta desde el 2006. Su juventud hace que no tenga demasiados equipamientos: en la playa de Llevant no hay ni chiringuito. Uno de los pocos equipamientos con los que cuenta es un área de vóley ubicada hacia poniente, en el espigón que la separa de la playa de la Nova Mar Bella.

Relajación y tranquilidad

Eso sí, si lo que se busca es relajación y tranquilidad, esta playa es la más adecuada para disfrutar de la soledad, de la pareja o de la familia, sin tener que salir fuera de Barcelona.

Situada al lado de la Mar Bella y con unos 374 metros de longitud, es una playa urbana que tiene el paisaje de la moderna Diagonal Mar como telón de fondo. Aunque su emplazamiento es único y alejado, se puede acceder en coche con facilidad gracias a un gran descampado contiguo que hace las funciones de aparcamiento.

Diversión y transgresión

Situado desde finales de 1898 en la avenida del Paral·lel, considerada en el pasado el Broadway de Barcelona o el Montmartre catalán por la gran cantidad de teatros y cafés concierto que acogía, El Molino ha vivido y sobrevivido en todas las condiciones posibles, y se ha convertido en uno de los teatros más antiguos e importantes de esta célebre avenida.

De tradición rompedora, esta sala de espectáculos siempre ha sido muy valorada por su capacidad de escapar a todas las censuras, creando lenguajes propios de doble sentido en el límite de lo que estaba permitido.

Un nombre con historia

Bautizado en sus orígenes con el nombre de La Pajarera Catalana, después de una reforma en 1910 se renombró con el de Petit Moulin Rouge. En 1929 se hizo a medida una nueva fachada y se añadieron las aspas de molino rojas que aluden a su nombre, que se mantuvo así hasta el final de la Guerra Civil. Con la instauración de la dictadura, el régimen franquista obligó a castellanizar el nombre y a eliminar la palabra rojo por sus connotaciones políticas, y el nuevo El Molino continuó su singladura hasta 1997, cuando cerró las puertas.

Comprado por el grupo catalán Ociopuro, que puso en marcha una reforma profunda conservando, eso sí, la singular fachada de 1929, El Molino abrió de nuevo las puertas en el 2010, orgulloso de ser quien es. Cada noche, como a lo largo de su larga historia, continúa ofreciendo espectáculos de music hall, burlesque y flamenco, y también funciona como restaurante y discoteca.

La pedrera del poeta

Situados en la zona donde se hallaba una antigua pedrera, a los pies del Castillo de Montjuïc, estos jardines diseñados por Joaquim Maria Casamor se inauguraron en 1970 y son uno de los tres parques de Montjuïc dedicados a poetas catalanes, junto con el de Joan Maragall y el de Mossèn Costa i Llobera. En sus casi 5 hectáreas, de un cromatismo excepcional, se encuentran parterres llenos de lirios, tulipanes, narcisos y jacintos, entre otras flores, así como sauces llorones, eucaliptos, chopos, magnolias. Susépocas de floración son de marzo a abril y desde finales de julio hasta principios de setiembre, y con cada estación las flores cambian de color y tienen un encanto diferente según la época del año.

Juegos de agua

Los estanques situados en la parte alta del jardín, repartidos y conectados entre sí a lo largo de una escalinata, son los grandes protagonistas. El agua baja desde un pequeño estanque alargado, y un puente de madera completa la delicadeza de este rincón, donde se encuentra uno de los accesos al recinto. Bajando las escaleras, hay un lago y una inmensa pradera con grandes árboles dispersos que comunica estos jardines con los de Joan Brossa. En los jardines también se encuentran dos esculturas de mujer: la Noia dels lliris, de Ramon Sabi, y Maternitat, de Sebastià Badia. La primera, un homenaje a Mossèn Cinto Verdaguer, está situada cerca del lago, y la segunda se encuentra junto a la caseta de los jardineros, bajo un gran pino marítimo. Este jardín es un lugar perfecto para pasear y descansar descubriendo las diferentes plantas que alberga y disfrutando de los colores que las flores ofrecen según la época del año.

Un monumento de altura

En el cruce entre La Rambla, el paseo de Colom y el Puerto de Barcelona se alza una columna de hierro de 60 metros sobre la que se encuentra Cristóbal Colón dando la bienvenida a los visitantes. El monumento en honor al descubridor de América se inauguró para la Exposición Universal, en 1888, y ponía punto final a las obras de remodelación del litoral y el puerto barcelonés. Una columna de 60 metros y más de 233 toneladas de hierro sirvió de pedestal a una estatua de 7 metros de alto!

Vistas por descubrir

Lo que realmente impresiona es el mirador de la torre, al que se accede desde un ascensor interior. Las vistas panorámicas de 360o sobre la ciudad permiten ver, al norte, el barrio gótico, con edificios históricos como la catedral y Santa Maria del Mar, las Ramblas e incluso las cúpulas de la Sagrada Familia; mirando al sur, la montaña de Montjuïc y la Anilla Olímpica; si se gira al este, desde el mirador se divisan el Fòrum y las torres que dan entrada al Puerto Olímpico, ¡e incluso el pez dorado de Frank Gehry!; y si se mira hacia el oeste se completa con Collserola y la montaña mágica del Tibidabo.

La plaza donde está situada la torre del Mirador de Colom se llama Portal de la Pau, y es un recuerdo del fin de la Segunda Guerra Mundial, pero la fama de la estatua del descubridor es tan grande que la plaza ha perdido su nombre: todo el mundo la conoce como plaza Colom.

La estatua de Colón es uno de los iconos de la ciudad. Intentar adivinar hacia dónde señala con el dedo es todo un reto, y hacerse una foto con algunos de los leones que flanquean las puertas de entrada a la torre, una tradición.

Ciutadella, zona cero

El parque de la Ciutadella es uno de los espacios verdes más apreciados por los barceloneses. Ocupa los terrenos de la fortaleza y de la explanada adyacente que ordenó construir el rey Felipe V después de su victoria sobre los catalanes en la Guerra de Sucesión. En este lugar se expropiaron y derribaron cerca de un millar de viviendas, y en su lugar se levantó una construcción imponente de planta pentagonal desde donde se podía controlar toda la ciudad: era la mayor fortaleza militar de Europa.

Hoy en día, desaparecido el símbolo represor que significaba la Ciudadela, en el parque se mezclan barceloneses de todas las edades y turistas de todas partes. Hay espacios para descansar, pasear, correr, ir en bicicleta, observar las numerosas obras de arte que lo decoran o apreciar la abundante vegetación, entre la cual se mantienen, todavía, algunos de los árboles que se plantaron en el siglo XIX.

Un espacio para disfrutar y hacer historia

El aspecto actual del parque se debe a Josep Fontserè, quien ganó el concurso de urbanización en 1871 e ideó una extensa zona ajardinada con parterres, árboles y un lago artificial. Durante los años siguientes, el parque de la Ciutadella fue tomando forma hasta recibir el impulso definitivo con motivo de la Exposición Universal de 1888: entonces se ejecutaron obras como la Fuente de la Cascada, el invernadero, la glorieta de música o el Castillo de los Tres Dragones y, poco después, también se proyectó el zoológico, que abrió las puertas en 1892.

De la fortaleza de Felipe V solo se conservan una capilla, el Palau del Governador (actualmente, un centro de enseñanza) y el arsenal, sede del Parlamento de Cataluña desde el año 1979.

A principios del siglo XX se añadieron otros elementos, como el estanque delante del Parlamento o el insólito mamut de piedra. También hay que destacar la estatua ecuestre del general Prim y la figura que llora en el centro del estanque: una copia del Desconsol, obra maestra de Josep Llimona.

La integración de dos espacios

El parque del Torrent Maduixer se construyó en el año 2013 sobre el nuevo parque de limpieza viaria del distrito de Sarrià-Sant Gervasi, aprovechando los casi 5.000 metros cuadrados de terreno que había en la zona.

El espacio cuenta con diferentes servicios para que todo el mundo pueda disfrutar de este espacio verde que sube hacia el parque de Collserola. Los bancos, las fuentes y el área de juego infantil, así como las enormes extensiones de césped y arena para correr, pasear o ir en bicicleta, invitan a todo el mundo a relajarse y acercarse un poco a la naturaleza.

Acompañando nuevas filosofías

Además, el parque despliega una vegetación mediterránea que mantiene la floración durante todo el año. Sus arbustos, plantas tapizantes y trepadoras, así como el huerto urbano de Collserola, ubicado muy cerca, contribuyen al espíritu de sostenibilidad y autonomía que se promueve en la ciudad.

Un espacio verde para disfrutar

El parque de Joan Miró, también conocido como parque del Escorxador, está situado en la Esquerra de l'Eixample, muy cerca de la plaza de Espanya y justo detrás del Centro Comercial Las Arenas. Se trata de una de las primeras zonas de esparcimiento que se crearon a finales de los años setenta con un espíritu de innovación que ya intuía la necesidad de zonas verdes en áreas urbanas, como el mismo Ildefons Cerdà había planeado al crear L'Eixample. Su espacio amplio y diáfano es un punto de reunión para todos los vecinos de la zona, que pueden relajarse y pasear a sus perros y donde los niños pueden jugar. Además, acoge la biblioteca también llamada Joan Miró, que tiene una sección infantil muy completa en la que se organizan múltiples actividades.

Homenaje a un artista catalán

Creado en 1979 por un grupo de arquitectos jóvenes encabezados per Beth Galí, el parque de Joan Miró ocupa lo que antiguamente eran los terrenos del Matadero de Barcelona. Su estructura rectilínea se extiende en torno a una plaza en la que se celebran actos de todo tipo. Las zonas arboladas cuentan con chopos, pinos, palmeras y encinas y también mesas de pimpón, pistas de petanca y un bar donde tomar algo al aire libre.
Uno de los elementos más destacables del parque de Joan Miró es la escultura de 20 metros creada por el mismo artista y titulada Dona i ocell, que se encuentra en una de las salidas del parque y se inauguró en el año 1983, poco antes de la muerte de Miró.
El parque de Joan Miró ofrece un espacio de recreo y tranquilidad que se abre como un pulmón verde en medio de la ciudad.

Unión de artesanos locales

Construida en 1905 por el arquitecto modernista Lluís Domènech i Montaner, autor también del Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó i Morera fue un encargo de la familia Morera para remodelar la antigua Casa Rocamora del año 1864. Está situada en el chaflán sur de la Manzana de la Discordia, una manzana de L'Eixample conocida con este nombre por abrazar algunas de las casas más representativas y emblemáticas del modernismo del paseo de Gràcia, como son la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch, y la Casa Batlló, de Antoni Gaudí, que compiten entre ellas por su magnificencia.
Descrita por algunos como un Palau de la Música a pequeña escala, la Casa Lleó i Morera posee un gran valor arquitectónico gracias a los numerosos artesanos de la época que trabajaron en ella. De todas las personas que aportaron su talento para remodelar el edificio destacan los escultores Eusebi Arnau y Alfons Juyol, los vidrieros Rigalt y Granell, y los mosaiquistas Mario Maragliano y Lluís Bru.

Inspiración naturalista

La casa perteneció a la familia Morera durante tres generaciones, lo que permitió que se conservaran gran parte de los rasgos más característicos del edificio, como los delicados elementos ornamentales inspirados en la naturaleza y fabricados con diversos materiales, como suele corresponder al estilo modernista.
Tras ser vendida y pasar por múltiples manos, en el año 2003 pasó a ser propiedad de la sociedad Núñez i Navarro, que elaboró un plan de restauración y conservación del edificio. Hoy en día se puede recorrer en magníficas visitas guiadas que llevan por el interior de uno de los emblemas del modernismo en un viaje de historia, arquitectura y arte.

Las Casas Baratas

En aplicación de la Ley de Casas Baratas, en el año 1929 se edificó en esta zona agrícola (que entonces no pertenecía a Barcelona) un conjunto de 784 viviendas de una planta y unos 40 metros cuadrados, para venderlas o alquilarlas a inmigrantes de otros puntos de España, chabolistas y personas con pocos recursos, y llegaron a acoger a 3.000 vecinos. Se construyeron en terrenos afectados por las variaciones del río y, en cierta manera, fueron abandonados a su suerte. Por eso, a pesar de la remodelación que ha experimentado el barrio, todavía se pueden ver vestigios de arquitectura popular de la época en la que los propios vecinos se arreglaban las casas y las calles.

Hijos del Bon Pastor

Actualmente, el Bon Pastor está plenamente integrado en el distrito y en la ciudad, cuenta con equipamientos sociales, sanitarios, educativos y deportivos y, desde el año 2010, tiene estación de metro. El escritor Jorge Larena y el futbolista Sergio García son hijos orgullosos del barrio, mientras que de las Casas Baratas proceden el trío musical Rumba Tres, en activo desde hace 40 años, y el político Salvador Angosto, uno de los activistas más destacados del barrio.

A toda máquina

El barrio de Sants es conocido internacionalmente gracias a la gran estación que alberga entre la plaza de los Països Catalans y la de Joan Peiró. Es la principal estación de tren y ferrocarril de la ciudad, y está considerada como el punto neurálgico del transporte terrestre en Barcelona. Además de los trenes, en su exterior hay una estación de autobuses con el mismo nombre.

Sus trayectos de larga y media distancia, que utilizan tanto la red clásica como la red de alta velocidad, conectan Barcelona con destinos nacionales e internacionales. Además, concentra el mayor volumen de tráfico de la red de cercanías Barcelona, al confluir en ella las líneas R1, R2, R3 y R4.

Andenes de ayer y de hoy

La historia de la estación se remonta al apeadero del barrio de la Bordeta y a la estación de Sants que se puso en marcha a finales de 1881. Tras sucesivos cambios y fusiones empresariales, en 1967 se inició un plan para construir la estación tal y como se conoce hoy en día. Inaugurada en los años setenta, para su construcción se emplearon materiales como acero, hormigón y cristal. Se trata de una estación moderna y funcional, con numerosos servicios y puntos de información, y que además integra la estación de metro del mismo nombre con acceso a las líneas 3 y 5. Sus redes de cercanías conectan Barcelona con casi todos los pueblos de los alrededores, y miles de personas utilizan este transporte para acercarse al centro diariamente. La mezcla de viajeros, residentes y turistas crea un ambiente de movimiento y energía que forma parte de la ciudad.

Una ventana a la paz

La posibilidad de pasar en un momento del bullicio de la vida urbana a la tranquilidad de la naturaleza se hace patente en la esquina del paseo de Gràcia con la avenida Diagonal. Allí se esconden unos jardines con más de cien años de historia: los del histórico Palau Robert. La vegetación copiosa, las numerosas especies de árboles y plantas, la sombra y la tranquilidad hacen de estos jardines de L’Eixample una zona privilegiada para pasear, leer y relajarse.

El espacio natural fue diseñado por el jardinero municipal Ramon Oliva a principios del siglo XX, en el momento de la construcción del palacio, que encargó el marqués de Robert. Con el paso del tiempo, este edificio se convirtió en propiedad de la Generalitat de Catalunya, que abrió los jardines al público.

Combinación ecléctica

En los jardines del Palau Robert predominan el encanto y el gusto característicos de los jardines de las casas burguesas de inicios del siglo XX combinados con plantas exóticas, como un helecho procedente de Tasmania, o con la arquitectura contemporánea, como la escultura La Luna, realizada por el artista Kiku Mistu.

Joya del eclecticismo

La historia del edificio que hoy en día acoge la sede del Distrito de Sants-Montjuïc se remonta a mediados del siglo XIX, cuando los vecinos de Hostafrancs, que ya formaban parte de la ciudad de Barcelona, reclamaron al Consistorio un edificio municipal donde poder llevar a cabo los trámites administrativos sin tener que ir a la plaza de Sant Jaume. De esta manera, se inauguró la Tenencia de Alcaldía de Hostafrancs, una sede que enseguida se tuvo que ampliar con la construcción, en 1885, del edificio que todavía se conserva, a cargo del arquitecto modernista Jaume Gustà i Bondia. La anexión en 1897 de la antigua villa de Sants a la ciudad de Barcelona significó que el edificio de la Tenencia de Alcaldía pasaría a serlo de todo el nuevo distrito, y no tardó en requerir una nueva ampliación. Las obras se reanudaron entre los años 1908 y 1915, a cargo de Ubaldo Iranzo i Eiras, y fue en aquella época cuando se incorporaron los vitrales novecentistas de la Sala de Plenos.

La Sala de Plenos

Con una fachada decorada profusamente, mayoritariamente con elementos florales, el edificio destaca sobre todo por su interior. El estilo modernista de la Sala de Plenos, con suelo de mosaico, capiteles escultóricos con figuras femeninas, vigas de hierro y el techo decorado con esgrafiados florales, contrasta con los grandes vitrales novecentistas que inundan el espacio de colores. Elaborados en 1914 por Francesc Labarta i Plana, muestran escenas cotidianas que remiten a la industria, el comercio y la agricultura, las actividades habituales de los vecinos del distrito en aquella época.

Un mercado para el siglo XXI

La remodelación del año 2009 significó la modernización del recinto, que se adaptó a las necesidades actuales pero sin perder la esencia de un edificio modernista de gran valor patrimonial y de gran tradición en el barrio. El resultado fue la ampliación de su superficie y la mejora de sus servicios, que comportaron un aumento considerable de visitantes: los clientes pasaron de 936.000 durante el año anterior a la reforma a más de 1.800.000 después, casi el doble.

El edificio modernista

El Mercado de la Llibertat, inaugurado en el año 1893, se inscribe en la tendencia de la época con los edificios públicos como estaciones o mercados, que seguían la tradición modernista a la vez que integraban nuevos sistemas constructivos utilizados en edificios europeos, como Les Halles de París.

El conjunto, obra del entonces arquitecto municipal de Gràcia, Miquel Pasqual Tintorer, se estructura a partir de una planta rectangular dividida en tres naves, una principal, más alta y ancha, y dos laterales, simétricas. Las tres naves se cubrieron con tejados a dos aguas hechos de piezas de cerámica vidriada, soportadas por un esqueleto metálico. Las paredes son de ladrillo visto y tienen aberturas que permiten la entrada de luz natural y de aire en el interior. La decoración a base de hierro forjado, de la que destaca el escudo, es de Francesc Berenguer i Mestres, hombre muy próximo al círculo de Antoni Gaudí.

La recuperación de un río

Degradado a causa del abandono que sufrió durante décadas, la recuperación medioambiental del Besòs entró en el año 1995 en los planes de actuación de los ayuntamientos implicados. Entonces, los esfuerzos conjuntos de Montcada i Reixac, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet y Sant Adrià de Besòs, junto con el Consorcio para la Defensa del Besòs, dieron pie a un importante proyecto de saneamiento del cauce del río, que se ha financiado en gran parte gracias al Fondo Europeo.

El Parque Fluvial del Besòs es el resultado, una gran zona verde inaugurada en el año 2004, que se divide en tres tramos: las zonas húmedas (a la altura de Montcada i Reixac), la zona de uso público (que comparten Sant Andreu, Santa Coloma y Sant Adrià) y la desembocadura. Con la zona pública, que en Sant Andreu se extiende desde la Trinitat Vella hasta la Ciudad Deportiva del RCD Español, los vecinos han ganado un espacio para pasear, ir en bicicleta y practicar deporte al aire libre. 

El parque de los pájaros

La mejora del río ha conllevado la recuperación de muchos hábitats naturales, lo que se ha traducido en la presencia de más de 200 especies de aves. Pequeños mamíferos, como ratones o comadrejas, y otros animales, como tortugas o ranas, también viven en el flamante Parque Fluvial del Besòs.

El corazón del barrio

La Barceloneta ha sido tradicionalmente el barrio pescador de la ciudad. Se construyó de nueva planta en el año 1753, junto al puerto y fuera de la ciudad entonces amurallada, y en seguida creció y acogió a un gran número de ciudadanos. La actividad marinera del barrio muy pronto dio lugar a un mercado especializado en pescado y marisco, que primero consistía en paradas al aire libre hasta que, en el último tercio del siglo XIX, se construyó un edificio modernista para acogerlo.

El mercado del mar

El edificio, proyectado por Antoni Rovira i Trias, era un espacio amplio y funcional que sustituía a las paradas tradicionales al aire libre. Funcionó durante varias décadas, en las que fue un órgano vital para el barrio, hasta que, al entrar el siglo XXI, se hizo evidente la necesidad de una remodelación. Un colaborador del desaparecido Enric Miralles, el arquitecto Josep Miàs, se hizo cargo de la remodelación del mercado, respetando la estructura original de hierro forjado y paredes de ladrillo, pero lo equipó con ascensores, climatización, alcantarillado e iluminación nuevos, plantas subterráneas y placas solares fotovoltaicas, un hecho, este último, que convierte este mercado en el primero de Barcelona en utilizar energía solar. También destacan los dos restaurantes y el altillo reservado para actos relacionados con el mundo gastronómico.

El mercado asimismo mantiene un compromiso activo con la sostenibilidad, tal como demuestra su Plan de separación de residuos y reciclaje, por el que recibió un premio de la Generalitat de Catalunya.

Un gran acontecimiento

El parque del Fòrum es la herencia que dejó el acontecimiento sin precedentes que tuvo lugar en Barcelona en el año 2004 bajo el nombre de Fórum Universal de las Culturas. En aquel momento, el recinto reunió a gente de todo el mundo y contribuyó al diálogo sobre la diversidad cultural, el desarrollo sostenible y las condiciones para la paz.

Paseando por los espacios del parque del Fòrum se puede palpar todavía la esencia de esos diálogos que se abrieron hará diez años. El parque de los Auditoris, una de las zonas recuperadas, es un gran espacio al aire libre frente al mar, con una espectacular placa fotovoltaica suspendida en un bosque de columnas muy peculiares que se ha convertido en todo un símbolo del compromiso por la sostenibilidad y el medio ambiente.

En toda su extensión y en numerosos momentos del año, el espacio acoge actos y acontecimientos de gran formato que han dotado a Barcelona de una resonancia internacional. El hecho de que el parque pueda acoger hasta 65.000 personas simultáneamente ha comportado que se haya convertido en un espacio de encuentro de gente de todo el mundo.

El espacio versátil

El parque del Fòrum no es estrictamente una zona verde o un parque urbano tal como se conocen habitualmente, sino una gran área que agrupa una serie de espacios e instalaciones donde hoy en día se celebran toda clase de actos y acontecimientos.

El escenario central del parque es una zona recuperada, situada frente al mar, donde se encuentra la explanada, un espacio donde se celebran ferias como la Feria de Abril, festivales de música como el Primavera Sound o actos de gran formato de diversa índole.

Dentro del parque también se encuentra el Edificio Fòrum, que acoge el Museo Blau y el CCIB-Centro de Convenciones Internacional de Barcelona, que a lo largo del año es escenario de un gran número de convenciones de gran formato. Considerado único en Europa por su belleza y originalidad arquitectónica, y con capacidad para 15.000 personas, es un centro de reunión absolutamente versátil, multifuncional y con espectaculares vistas del Mediterráneo.

El deporte más allá del deporte

La voluntad de reflejar la importancia del espíritu olímpico y deportivo como una importante marca de Barcelona impulsó al Ayuntamiento a crear en el año 2005 el Museo Olímpico y del Deporte, un espacio situado ante el Estadio Olímpico de Montjuïc, en un entorno natural con mucha historia deportiva.

El museo muestra diferentes caras del deporte de alto rendimiento, del deporte de competición y también del deporte como herramienta de integración social y lenguaje universal. La idea es transmitir al visitante una dimensión de la trascendencia del deporte en la educación y la cultura. Uno de los espacios más valorados es la Colección Joan Antoni Samaranch, a quien está dedicado el museo, que hace un recorrido por el mundo olímpico a través de piezas relacionadas con diferentes disciplinas artísticas.

Un museo tecnológico e innovador

Diseñado por los arquitectos Xavier Basiana y Toni Camps, es un edificio de dos bloques diáfanos cubiertos por un tejado ajardinado. El papel de las nuevas tecnologías en este museo es esencial, ya que se ofrece al visitante una experiencia interactiva que busca promover una reflexión en profundidad. Una experiencia pionera en Europa.

Nuevos usos para edificios viejos

En 1972, la antigua estación de tren, que pertenecía a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya, cerró, y el recinto se reformó para acoger la actual estación de autobuses. Además de la estación, se ubicaron un cuartel de la Guardia Urbana y un gimnasio municipal, donde en 1992 se celebró el torneo olímpico de tenis de mesa.

El edificio original data del año 1861 y es de estilo neoclásico. Es obra de Pere Andrés y se conserva principalmente la fachada sur, que da al parque. La magnífica cubierta vidriada, así como las fachadas de las calles de Nàpols y de Sardenya, son de Demetri Ribes y se añadieron posteriormente, en 1910. Destacan los trabajos de vidrio y hierro, muy utilizados en aquellos años en edificios públicos, como estaciones o mercados.

El parque

Tranquilo y soleado, el parque tiene una extensión de más de tres hectáreas en las cuales se puede descansar, correr, tomar algo en el bar o jugar a tenis de mesa. También dispone de una zona de perros y de un área infantil y lavabos, además de comunicar con el campo de fútbol de Fort Pienc.

En el parque, destacan dos grandes piezas de land art: Espiral arbrada, el mosaico con forma de espiral que se hunde en la tierra, y Cel caigut, la pieza piramidal de cerámica azul que se levanta entre el césped. Las dos obras, hechas de mosaico cerámico, son de la artista norteamericana Beverly Pepper y rinden homenaje a Antoni Gaudí.

La elegancia de la naturaleza

Con sus fuentes ornamentales, los parterres de enormes árboles, las numerosas esculturas y las plantas propias de la jardinería afrancesada del siglo XX, no es de extrañar que los jardines de Joan Maragall sean considerados como los más elegantes de Barcelona. Además, abrazan en su interior el neoclásico Palacete Albéniz, el edificio que funciona como residencia de la familia real en sus visitas a Barcelona. Diseñados por Jean-Claude Nicolas Forestier en el año 1929 con motivo de la Exposición Internacional de Barcelona, los jardines de Joan Maragall forman un espacio lleno de serenidad donde el silencio y el borboteo del agua son los sonidos principales. Las amplias extensiones de césped con árboles típicamente mediterráneos como el olivo y la encina se mezclan con otras más exóticas como la Cyca revoluta. Los caminos de sablón permiten ir explorando el jardín y sus diferentes rincones. En la entrada principal, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con manantiales en el centro conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Arriba, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por la estatua de Serenaes la antesala de un pequeño anfiteatro.

Música y poesía

El palacete, construido también en 1929 por Joan Moya, es un edificio de corte neoclásico con gran valor arquitectónico que fue remodelado y arreglado en 1970 para tomar el aspecto con el que se lo conoce hoy en día. El nombre del palacete está dedicado al músico Isaac Albéniz, ya que durante un tiempo se estudió la posibilidad de instalar allí el Museo de la Música, lo que finalmente no se llevó a cabo. También en 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse Joan Maragall, en honor al poeta catalán. Pasear por estos parques reales que no siempre están abiertos al público supone adentrarse en un mundo aparte, una experiencia que permite observar lo que el hombre idealizó como un paraíso en la tierra.

El paseo del barrio

A pesar de ser un bulevar amplio y elegante, el paseo de Sant Joan es también una vía dinámica y comercial. Su tramo graciense, conocido como Sant Joan de Dalt, ofrece a los vecinos del Camp d’en Grassot todo lo que se puede pedir a una calle de barrio y, como tal, dispone de locales tan diversos como una tienda de labores de las de toda la vida, un bar que presume de tener la mejor terraza y el mejor vermut del paseo, una horchatería artesanal o una tienda de objetos de diseño.

Un bulevar de recuerdos

Caminar por el paseo de Sant Joan es hacerlo por la historia moderna de Barcelona. Solo el tramo superior, desde el cruce con la avenida Diagonal, ya reúne un buen número de edificios y monumentos singulares: en la misma confluencia con la Diagonal está el Monumento a Jacint Verdaguer, y en el número 108, la Casa Macaya, un edificio modernista de Puig i Cadafalch. En el cruce con Còrsega, se reubicó la Fuente de Hércules, que presume de ser la más antigua de la ciudad, y a la altura de Rosselló se encuentra la Fuente de Caperucita Roja. Un poco más arriba se puede ver el monumento al músico Anselm Clavé y, finalmente, la escultura de mármol de fray Pedro Ponce, al final del paseo.

Un hogar para huérfanos y desamparados

La Congregación de Madres de los Desamparados y San José de la Montaña promovió la construcción del santuario de Sant Josep de la Muntanya. Las obras empezaron en el año 1895 y se alargaron hasta 1902, y el resultado fue un singular edificio de piedra que, siguiendo el gusto historicista del momento, se inspiraba en el estilo románico.

El conjunto está formado por tres elementos: la iglesia, el hogar y la residencia, y a los tres se accede por una doble escalinata que conduce a la gran terraza situada por encima del nivel de la calle.

Petra de San José

En el oratorio del santuario murió en el año 1906 la beata Petra de San José, fundadora de la congregación e impulsora de este y de muchos otros centros por todo el país. Esta monja de origen malagueño dedicó su vida a construir hospitales y hogares para los pobres, siempre dentro de las estrictas normas que dictaba su congregación. Hoy en día, el complejo comprende un centroque pertenece a la Federación de Entidades de Atención y Educación a la Infancia y la Adolescencia(FEDAIA).

Une histoire centenaire

Reliant Sants à la mer, le Paral·lel traverse trois districts de la ville – Sants-Montjuïc, l’Eixample et Ciutat Vella – avec une identité propre qui remonte à ses origines. Cette avenue fut conçue par l'architecte et urbaniste Ildefons Cerdà, auteur du tracé du célèbre Eixample barcelonais, et fut ouverte en 1894 sur un terrain de plaines irriguées et cultivées ainsi que d'usines, qui ne semblait appartenir à personne. Il existe plusieurs théories concernant son nom, Paral·lel, mais, selon la plus surprenante, il est dû au fait que son tracé coïncide exactement avec le parallèle 41.

L’avenue des lumières

Cette terre de personne oublia très rapidement ses débuts industriels, époque dont elle ne conserve aujourd'hui que lestrois cheminéesde l'ancienne centrale électrique de La Canadiense. Elle s'ouvrit immédiatement au monde comme l'une des artères les plus ludiques, festives et canailles de toute l'Europe. Le Paral·lel se remplit de cafés, de théâtres, de music-halls, de cirques et de cabarets, et le vaudeville et le cuplérépliquaient aux représentations du Liceu. C'était la distraction pour les classes ouvrières, qui s'y rendaient en masse depuis les quartiers surpeuplés de Ciutat Vella. Mais le Paral·lel attirait aussi les riches et les bourgeois des zones hautes de la ville, qui recherchaient une ambiance éloignée de leurs principes moraux rigides, ainsi que les politiciens radicaux ou anarchistes, tels que Lerroux ou le Noi del Sucre, désireux de garder l’anonymat pour leurs rencontres parmi la foule qui envahissait cette large avenue. Le Paral·lel était de tous et pour tous. L'avenue accueillait des spectacles de revue tels que la fameuse Bella Dorita, comme des œuvres de dramaturges fameux, tels que Santiago Rusiñol, auteur de la célèbre pièceL'auca del senyor Esteve.

De cette époque, a survécu El Molino, l'un des cafés-concerts les plus connus d'Europe et qui rend hommage au Moulin Rouge de Paris. En outre, d'autres salons, comme l’Apolo, le Théâtre Victòria, le Condalet le BARTSfont que le spectacle est toujours sur le point de commencer.

La chaîne de montagnes qui entoure a ville

Au milieu de l'aire métropolitaine de Barcelone, s'étendant le long de quatre districts de la ville, se trouve la montagne de Collserola, une forêt typiquement méditerranéenne de pins, de chênes verts et de chênes, habitat d'une faune très diverse jouxtant pratiquement le centre-ville. Une escapade en pleine nature que l'on peut faire avec les chemins de fer de la ville, voire même en bus. Un espace naturel privilégié pour les Barcelonais, qui disposent de plus de 8.000 hectares de verdure où se promener, faire du vélo, se rendre aux belvédères, visiter des lieux historiques et fuir la ville sans avoir à aller trop loin. Il est surprenant d'aller d'un bout à l'autre de la montagne pour apprécier la vision panoramique qu'offrent les belvédères de chaque côté: de Torre Baró, à Nou Barris, il semble que l'on puisse toucher le Montseny du bout des doigts; et du col de Finestrelles, à les Corts, le panorama se déploie d'un côté sur la ville jusqu'au Maresme et, de l'autre, de l'aéroport jusqu'à Martorell, dominant tout le Llobregat.

Le parc naturel de la montagne de Collserola est classé espace protégé depuis 1987, et neuf communes veillent à sa conservation et à sa vulgarisation. Se rendre dans les aires de pique-nique de les Planes, parcourir le passeig de les Aigües ou s'enfoncer dans les bois pour cueillir des asperges, constituent autant de scènes typiques de la vie quotidienne de Barcelone.

La fusion entre nature et grande ville

Bien qu'il s'agisse en majeure partie d'un territoire vierge, la montagne de Collserola dispose de petits espaces résidentiels qui appartiennent au district de Sarrià-Sant Gervasi et qui constituent les seuls endroits consolidés en tant que zones résidentielles dans ce secteur de Collserola: juste au dessus du Passeig de les Aigües se trouve Vallvidreraplus à l'intérieur, sur l’un des versants de la montagne, le quartier de les Planesenfin, le lotissement qui entoure le Tibidabo, la plus petite de cette partie de la montagne. Collserola est également bien présente au sein d’autres quartiers de Barcelone, comme par exemple Valcarca et els Penitents (dans le district de Gràcia) ou ceux de Sant Genís dels Agudells, Montbau et Horta (dans le district d'Horta-Guinardó).

La grande porte de Montjuïc

La plaça d’Espanya est l'une des places les plus importantes de la ville et relie le quartier de Sants avec la Gran Via, l'avenue du Paral·lel et le parc de Montjuïc. Œuvre de l'architecte moderniste Josep Puig i Cadafalch et construite durant l’Exposition universelle de 1929, elle avait déjà été prévue par le Plan Cerdà et devait fonctionner comme point d'union entre Barcelone et les villages du Baix Llobregat.

Entourée d'édifices emblématiques, elle possède en son centre la fontaine monumentale appelée Font dels Tres Mars, œuvre de Josep Maria Jujol, une construction qui symbolise les trois mers qui cernent la péninsule ibérique. Tout près se trouvent les anciennes arènes, construites par l'architecte August Font i Carreras et transformées aujourd'hui en l'un des meilleurs centres commerciaux de la ville. La Fira de Barcelone, qui accueille de grands événements commerciaux, se trouve sur la place même et juste à côté se dressent les deux tours vénitiennes qui souhaitent la bienvenue au visiteur lors de son arrivée au parc de Montjuïc.

Point de vue

Le mouvement continu de la place, puisque constituant l'un des points clé des voies de communication de Barcelone, en fait le digne reflet du caractère animé de la ville. En outre, la vue nocturne depuis la Font Màgica de Montjuïc et le Musée national d’art de Catalogne est l'une des plus emblématiques de la ville.

Point de confluence

Située à la frontière entre l’Eixample et Sant Martí, touchant presque le quartier de Poblenou, la plaça de les Glòries fut construite comme un trait d'union entre les trois voies principales de la ville : la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avenue Meridiana et l'avenue Diagonal. Dans la lignée de l’esprit de renouvellement constant qui anime la ville, ce lieu a subi divers remodelages au cours de son histoire afin d'en améliorer les accès.

Culture et avant-garde

Alentours, l'ambiance mêle tradition populaire et modernité d'avant-garde, formant un microcosme culturel et architectural de grande importance. On y trouve deux équipements culturels très intéressants le Théâtre national de Catalogne et l’Auditorium et, à leur côté, des édifices comme la fameuse TourAgbar,de l'architecte Jean Nouvel, l’édifice Disseny Hub ainsi que le bâtiment du nouveau Marché dels Encants, qui héberge depuis 2013 la populaire Foire de Bellcaire, un marché d'occasion qui était traditionnellement organisé en plein air sur l'un des terrains de cette place et qui est aujourd'hui hébergé sous l'impressionnante structure ultramoderne de ce nouvel édifice de forme triangulaire. Cela vaut la peine de se perdre parmi ses étals à la recherche de reliques.

Les quartiers médiévaux

Déambuler par Sant Pere et Santa Caterina apporte des surprises à tous les coins de rue. Des ruines romaines, le souvenir du Rec Comtal, des vestiges d’anciennes corporations textiles. Ces quartiers médiévaux sont des livres d'histoire à ciel ouvert au milieu de la ville. En traversant des ruelles et des places, on arrive sur la place de Sant Pere, où se trouvent les vestiges de l'église de l'ancien couvent roman des moines bénédictins, Sant Pere de les Puelles, qui fut l'origine du quartier. Ce couvent fut l'un des plus riches de tout Barcelone, puisque les bénédictins y hébergèrent nombre des filles des classes nobles qui voulaient prononcer leurs vœux. L'autre partie du quartier, Santa Caterina, possède également une origine religieuse, car elle s'articula autour du couvent gothique de l’ordre des dominicains prédicateurs. Et du couvent au marché. En 1848, un incendie toucha le couvent, qui fut démoli; le premier marché couvert dans une enceinte fermée de la ville fut érigé à son emplacement: le marché de Santa Caterina, une construction néoclassique totalement réformée en 2005 par l'architecte Enric Miralles, qui conçut un toit en mosaïque céramique devenue une icône du quartier.

Des noms d’hier et des couleurs d’aujourd’hui

Au XVIIIe siècle, les quartiers de Santa Caterina et Sant Pere furent transformés en deux importants centres industriels, surtout d'usines textiles. Les noms des rues sont la meilleure manière de suivre ces empreintes: cordiers, fabricants de cardes, fabricants de couvertures, cotonniers, la place de la Llana (Laine) des rues étroites et sinueuses, construites sur les anciennes chaussées romaines où furent érigées des centaines de maisons-usines pour y accueillir les ouvriers. La pression démographique augmentant et, afin d'oxygéner la zone, en 1835 fut ouverte la rue Princesa, la première voie pavée de la ville. Mais ce n'est qu'à la fin du XXe siècle que toute la zone fut réaménagée avec la construction de la Via Laietana, une large avenue qui divisa en deux le centre historique de la ville: d’un côté, Santa Caterina, Sant Pere et la Ribera et, de l'autre, le Gothique.

Santa Caterina et Sant Pere, deux des quartiers à la plus forte personnalité de Ciutat Vella, reviennent à la vie aujourd'hui avec une multitude de petits restaurants, de boutiques et de bars, et la zone constitue un mélange de multiculturalité et d'artistes indépendants qui attire les visiteurs. Des poètes, des peintres, des nobles et même des voleurs, comme le brigand Joan de Serrallonga, y vécurent. S'y balader, c'est vivre l'histoire de la ville à travers ses rues.

Un hôpital pionnier

L’ancien complexe hospitalier de la Maternitat du district de les Corts jouxte le stade du Camp Nou. Aujourd'hui, l'enceinte moderniste, formée de divers pavillons, fonctionne non seulement comme hôpital, mais elle accueille aussi d'autres institutions, comme par exemple les Archives de la Diputació de Barcelone, ​​l'Universitat Nacional de l’Educació a Distància (Université nationale d'enseignement à distance), un centre de soins médicaux, un institut, etc. Il convient également de mentionner les édifices du pavillon bleu et du pavillon rose. Son plus grand attrait, dont peuvent se délecter riverains et visiteurs, sont les jardins ouverts au public qui se trouvent à l'intérieur de l'enceinte et qui marient nature et architecture d'une façon unique. La statue La maternitat, de la sculpteuse Lluïsa Granero est particulièrement remarquable.

Construit sur la propriété de Can Cavaller à la fin du XIXe siècle, le projet initial de la structure de l'enceinte et des pavillons, modernistes pour la plupart, incomba à Camil Oliveres i Cansaran, alors architecte de la Diputació, qui distribua les bâtiments de manière indépendante dans l'espace suivant les canons sanitaires les plus avancés de l'époque. Suite à sa mort, d'autres architectes continuèrent le projet. Ces constructions sont faites en briques apparentes et décorées de céramique polychromée en une synthèse d’esthétique et de fonctionnalité typique de ce style.

Solidarité et prise en charge des démunis

L'histoire de cette enceinte possède une grande valeur architecturale et sociale, elle a été créée dans le but de prêter assistance à la population la plus démunie de l'époque: enfants abandonnés, maternité secrète et soins médicaux. En raison des objectifs de cette institution, ses jardins furent conçus afin de rendre le séjour le plus agréable possible aux malades. C'est ainsi qu'aujourd'hui les visiteurs peuvent se délecter des nombreuses espèces d’arbres présentes dans le parc, comme par exemple les hauts palmiers dattiers et probablement le magnolia le plus haut de Barcelone, de plus de douze mètres de hauteur et quinze mètres de largeur. La Maternitat est un endroit historique plein de charme où il est possible de se détendre et d'observer le mouvement du quartier à l'ombre des arbres.

Pionniers de la médecine

L'Hôpital Clínic est composé de onze instituts et centres, qui sont organisés par spécialités. L'activité médicale inclut les soins de santé primaires, les soins hospitaliers, la prise en charge sociale et sanitaire, le service de santé mentale, celui de greffes et les soins privés. En plus du siège central, l'Hôpital Clínic comprend le siège de maternité ainsi que d'autres centres.

L'Hôpital Clínic a été de nombreuses fois le lieu d'opérations pionnières en Espagne, comme par exemple la première greffe de rein du pays, en 1965, la première greffe de moelle osseuse, en 1976, ou encore la première greffe de pancréas et de rein, en 1983. L'innovation est l'un des principes fondamentaux de cette institution. En 2014, par exemple, l'hôpital mit en place une technique mini-invasive afin d'opérer des insuffisances cardiaques. Certains des chirurgiens les plus remarquables de la médecine catalane contemporaine, comme par exemple Moisès Broggi ou Josep Maria Gil-Vernet, sont passés par ce centre. 

Le complexe

Le bâtiment fut construit en onze ans, de 1895 à 1906, selon le projet d'Ignasi C. Bartrolí et la tendance classiciste du moment. Preuve en est la façade de la rue de Casanova, entrée principale à la Faculté de médecine, avec un porche imposant reposant sur des colonnes classiques et un fronton orné de reliefs allégoriques d'inspiration gréco-latine.

La promenade barcelonaise par excellence

Sur la Rambla, on peut ramblejar, c'est-à-dire monter et descendre inlassablement la grande promenade de Barcelone, juste pour le plaisir, pour le plaisir de se sentir chez soi. Car la Rambla est accueillante et intégratrice. S'y promènent les humbles ouvriers et les personnes de pouvoirs qui se rendent au Liceu, les commerçants de Ciutat Vella et les marins qui viennent d'arriver au port. Ceux qui y vivent depuis des années et ceux qui la visitent pour la première fois. Tous font vivre la Rambla. Voilà l'essence de Barcelone.

Les cinq ramblas de la Rambla

Lorsque, au XIXe siècle, Barcelone cassa les murailles qui l'asphyxiaient, une grande promenade fut construite pour unir la partie haute de la ville, côté montagne, à la partie de Ciutat Vella, côté mer. La Rambla, ce sont cinq tronçons portant des noms différents. En commençant depuis la Plaça de Catalunya et en descendant la Rambla en direction du port, on trouve la rambla de Canaletes, avec la fontaine de Canaletes, une fontaine du XIXe siècle dont on raconte que celui qui y boit reviendra à Barcelone. Un peu plus bas, il y a la rambla dels Estudis, appelée ainsi (rambla des études) parce qu'y fut érigée l'une des premières universités de Barcelone, close au XVIIIe siècle lorsque Philippe V supprima les universités catalanes. Dans cette zone, se trouve le Palais de la Virreina, un exemple d’architecture civile et un grand cadeau symbole de l’amour du vice-roi du Pérou pour sa seconde épouse. En continuant vers la mer, on trouve la rambla de les Flors, l'unique endroit de la Barcelone du XIXe siècle où l'on pouvait acheter des fleurs, et qui a maintenu cette activité jusqu'à nos jours. La Boqueria et le Liceu, deux institutions de la gastronomie et de la musique, entament la quatrième Rambla, celle des Caputxins, appelée ainsi parce qu'un ancien couvent de frères capucins s'y dressait. La cinquième partie, la rambla de Santa Mónica, accueille traditionnellement les dessinateurs et les peintres, et relie cette promenade spectaculaire à la mer.

La Rambla, qui relia Barcelone de haut en bas, est un endroit à ne pas manquer de la ville, la promenade obligée que quiconque doit faire à un moment ou à un autre. Ressentir la Rambla c'est ressentir Barcelone.

Diversió i transgressió

Situat des de finals del 1898 a l’avinguda del Paral·lel, considerada en el passat el Broadway de Barcelona o el Montmartre català per la gran quantitat de teatres i cafès concert que acollia, El Molino ha viscut i sobreviscut en totes les condicions possibles, i ha esdevingut un dels teatres més antics i importants d’aquesta avinguda cèlebre.

De tradició trencadora, aquesta sala d’espectacles sempre ha estat molt valorada per la seva capacitat d’escapar a totes les censures, creant llenguatges propis de doble sentit al límit del que era permès.

Un nom amb història

Batejat en els seus orígens amb el nom de La Pajarera Catalana, després d’una reforma l’any 1910 es va rebatejar amb el de Petit Moulin Rouge. L’any 1929 es va fer una nova façana a mida i es van afegir les aspes de molí vermelles que al·ludeixen al seu nom, que es va mantenir així fins al final de la Guerra Civil. Amb la instauració de la dictadura, el règim franquista va obligar a castellanitzar el nom i a eliminar la paraula roig per les connotacions polítiques, i el nou El Molino va continuar la seva singladura fins al 1997, en què va tancar les portes.

Comprat pel grup català Ociopuro, que va posar en marxa una reforma profunda conservant, això sí, la façana singular del 1929, El Molino va obrir de nou les portes l’any 2010, orgullós de ser qui és. Cada nit, com al llarg de la seva llarga història, continua oferint espectacles de music hall, burlesc i flamenc, i també funciona com a restaurant i discoteca. 

La pedrera del poeta

Situat a la zona on hi havia una antiga pedrera, als peus del Castell de Montjuïc, aquests jardins dissenyats per Joaquim Maria Casamor es van inaugurar el 1970 i són un dels tres parcs de Montjuïc dedicats a poetes catalans juntament amb els de Joan Maragall i Costa i Llobera. En les seves gairebé cinc hectàrees, d’un cromatisme excepcional, es troben parterres plens de lliris, tulipes, narcisos i jacints, entre altres flors, així com desmais, eucaliptus, pollancres, magnòlies... Les seves èpoques de floració són de març a abril i des del final de juliol fins al principi de setembre, i amb cada estació les flors canvien de color i tenen un encant diferent segons l’època de l’any.

Jocs d’aigua

Les basses situades a la part alta del jardí, repartides i connectades entre si tot al llarg d’una escalinata, són les grans protagonistes. L’aigua baixa des d’un petit estany allargat, i un pont de fusta completa la delicadesa d’aquest racó, en què es troba un dels accessos al recinte. Escales avall, hi ha un llac i una immensa praderia amb grans arbres dispersos que comunica aquests jardins amb els de Joan Brossa.

Als jardins també es troben dues escultures de dona: la Noia dels lliris, de Ramon Sabi, i Maternitat, de Sebastià Badia. La primera, un homenatge a Mossèn Jacint Verdaguer, està situada prop del llac, i la segona es troba al costat de la caseta dels jardiners, sota un gran pi marítim.

Aquest jardí és un lloc perfecte per passejar i descansar descobrint les diferents plantes que conté i gaudint dels colors que les flors ofereixen segons l’època de l’any.

Un monument d’alçada

A la cruïlla entre la Rambla, el passeig de Colom i el Port de Barcelona s’alça una columna de ferro sobre la qual es troba Cristòfor Colom donant la benvinguda als visitants. El monument en honor al descobridor d'Amèrica es va inaugurar per l’Exposició Universal, el 1888, i posava punt i final a les obres de remodelació del litoral i el port barceloní. Una columna de 60 metres i més de 233 tones de ferro van servir de pedestal a una estàtua de set metres d’alt!

Vistes per descobrir

El que realment impressiona és el mirador de la torre, al qual s’accedeix des d’un ascensor interior. Les vistes panoràmiques de 360o sobre la ciutat permeten veure, al nord, el barri gòtic, amb edificis històrics com la Catedral i Santa Maria del Mar, la Rambla i fins i tot les cúpules de la Sagrada Família; mirant al sud, la muntanya de Montjuïc i l’Anella Olímpica; si es gira a l’est, des del mirador es pot veure el Fòrum i les torres que donen entrada al Port Olímpic, i fins i tot el peix daurat de Frank Gehry!; i si es mira cap a l’oest es contempla Collserola i la muntanya màgica del Tibidabo.

La plaça on està situada la torre del Mirador de Colom s’anomena Portal de la Pau, i és un record a la fi de la Segona Guerra Mundial, però la fama de l’estàtua del descobridor és tan gran que la plaça ha perdut el seu nom: tothom la coneix com plaça de Colom.

L’Estàtua de Colom és una de les icones de la ciutat. Intentar endevinar cap a on assenyala amb el dit és tot un repte, i fer-se una foto amb alguns dels lleons que flanquegen les portes d’entrada a la torre, una tradició.

Ciutadella, zona zero

El parc de la Ciutadella és un dels espais verds més estimats pels barcelonins. Ocupa els terrenys de la fortalesa i de l’esplanada adjacent que va ordenar construir el rei Felip V després de la seva victòria sobre els catalans en la guerra de Successió. En aquest indret es van expropiar i enderrocar prop d’un miler d’habitatges, i al seu lloc es va aixecar una construcció imponent de planta pentagonal des d’on es podia controlar tota la ciutat: era la fortalesa militar més gran d’Europa.

Avui dia, desaparegut el símbol repressor que significava la Ciutadella, al parc es barregen barcelonins de totes les edats i turistes d’arreu. Hi ha espais per descansar, passejar, córrer, anar amb bicicleta, observar les nombroses obres d’art que el decoren o apreciar-ne l’abundant vegetació, entre la qual hi ha, encara, alguns dels arbres que es van plantar al segle XIX.

Un espai per gaudir i fer història

L’aspecte actual del parc es deu a Josep Fontserè, qui va guanyar-ne el concurs d’urbanització el 1871 i va idear una extensa zona enjardinada amb parterres, arbres i un llac artificial. Durant els anys següents, el parc de la Ciutadella va anar prenent forma fins a rebre l’empenta definitiva amb motiu de l’Exposició Universal del 1888: llavors es van executar obres com la Font de la Cascada, l’hivernacle, la glorieta de música o el Castell dels Tres Dragons i, poc després, també s’hi va projectar el zoològic, que va obrir les portes l’any 1892.

De la fortalesa de Felip V només se’n conserven una capella, el Palau del Governador (actualment, un centre d’ensenyament) i l’arsenal, seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1979.

A principis del segle XX s’hi van afegir altres elements, com l’estany de davant del Parlament o l’insòlit mamut de pedra. També cal destacar l’estàtua eqüestre del general Prim i la figura que plora al centre de l’estany: una còpia del Desconsol, obra mestra de Josep Llimona.

La integració de dos espais

El parc del Torrent Maduixer es va construir l’any 2013 sobre el nou parc de neteja viària del districte de Sarrià - Sant Gervasi, aprofitant els prop de 5.000 metres quadrats de terreny que hi havia a la zona.

L’espai ofereix diferents serveis perquè tothom pugui gaudir d’aquesta zona verda que s’enfila cap al parc de Collserola. Els bancs, les fonts i l’àrea de joc infantil, així com les enormes extensions de gespa i sorra per córrer, passejar o anar en bicicleta, conviden tothom a relaxar-se i apropar-se una mica a la natura.

Acompanyant noves filosofies

A més, el parc desplega una vegetació mediterrània que manté la floració durant tot l’any. Els arbustos, les plantes entapissants i enfiladisses, així com l’hort urbà de Collserola, ubicat molt a prop, contribueixen a l’esperit de sostenibilitat i autonomia que es promou a la ciutat.

Un réseau de quartier

Dans les quartiers de Sants et Hostafrancs, mais aussi dans le quartier voisin de la Bordeta, c'est marché tous les jours, et se promener le matin dans leurs rues pleines d'activité est très plaisant. Tous conservent depuis toujours un caractère authentique qui se reflète dans l'énergie des habitants, en constant mouvement grâce au regroupement d’organismes des trois quartiers et de différentes associations culturelles, comme le Centre Civic de les Cotxeres de Sants, Can Batlló ou le Casinet d’Hostafrancs.

Reliés par la longue voie commerçante qui porte tout d'abord le nom de Creu Coberta avant de porter le nom de rue de Sants, ces quartiers s'étendent sur un ensemble de ruelles et de petites places, parfois difficiles à distinguer entre elles. Sants occupe le secteur central et sa vie commerciale se développe autour de différents endroits, comme la place de Bonet i Muixí, où se trouve la paroisse de Santa Maria dels Sants, église autour de laquelle fut créé le premier centre de la zone. Le marché municipal de Sants jouit d'une grande popularité et ses alentours son peuplés de petites rues emblématiques, comme celles de Sant Medir ou de Sant Jordi, où l'on peut regarder et acheter tout et n'importe quoi. Il y a aussi beaucoup de vie autour de la gare de Barcelona Sants, la principale gare ferroviaire de la ville, qui fait que ce quartier soit l'un des mieux desservis.

Un passé industriel

Ultérieur dans le temps au quartier de Sants, Hostafrancs fut fondé en tant que tel à la moitié du XIXe siècle. Dès ses origines, il devint un lieu de grande puissance industrielle, surtout textile, ce qui attira une vague de population qui s'installa dans le quartier et lui donna son caractère commerçant, qu'il revête encore de nos jours.

Son marché journalier et ses multiples commerces offrent des services en tout genre et des produits locaux de qualité. En laissant derrière soi les rues les plus commerçantes et en pénétrant dans les recoins du quartier, on rencontrera un enchevêtrement de ruelles et de maisons basses peu connues qui dévoilera l'allure plus authentique d'un village au sein d'une ville.

Sants et Hostafrancs ont également en commun l'un des espaces verts les plus surprenants de la ville, le parc de l’Espanya Industrial, qui a transformé les anciens terrains industriels du Vapor Nou, une usine consacrée à la production de coton, en jardins urbains avec un grand étang central et une sculpture en métal de sept mètres de haut en forme de dragon féroce, qui, transformée en toboggan, fait les délices des petits et des grands.

Una masia històrica

Construïda sobre les restes medievals d’una torre que havia estat propietat del baró de Creixell, la masia de Can Basté ja formava part al segle XVII de l’antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina, el conjunt històric que encara es conserva al carrer de Pere d’Artés. El nom de la masia es deu a la família que en va ser propietària al segle XVIII, que la va reformar i ampliar, cosa que la va dotar de l’aspecte senyorial que conserva avui dia: un vistós edifici bastit a quatre vents, amb façana esgrafiada i un pont que la uneix a l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina.

Des d’aleshores, la masia va passar per diversos propietaris fins a esdevenir, l’any 1995, el centre cívic públic que és en l’actualitat. Testimoni d’un passat del qual queden poques traces, el seu valor històric i el fet d’estar obert a tothom fan d’aquest edifici un dels més emblemàtics i estimats del districte. 

Vestigis d’ahir

Can Basté és una de les poques masies que han sobreviscut al pas del temps a Nou Barris. Quan l’Ajuntament va encarregar rehabilitar-la, l’any 1991, es van dur a terme intervencions arqueològiques en què es van trobar elements medievals d’importància, entre els quals destaca una sitja amb boca quadrada.

Protegida com a bé d’interès cultural local i transformada en centre cívic, Can Basté regeix en el present gran part de la vida cultural i veïnal de la zona i és un espai acollidor obert a tothom. 

Le point de rencontre

Construite en 1889, suite à l'Exposition Universelle de Barcelone tenue l'année précédente, la fonction de la plaça de Catalunya consistait, et consiste encore aujourd'hui, à connecter l'Eixample au centre historique de la ville. Depuis son inauguration, elle a toujours été l'un des poumons de Barcelone, un endroit rempli de cafés et de restaurants qui ont été le théâtre de débats littéraires et politiques et qui sont encore aujourd'hui l'un des principaux points de rencontre de la ville. La place, qui occupe 48.500 mètres carrés, est devenue un symbole de la ville, où se tiennent des événements publics, des concerts et diverses rencontres citoyennes. Aujourd'hui, il s'agit en outre d'un grand point de connexions de toute la ville, dont elle est considérée le centre névralgique.

Une place pleine d’art

Entourée d'édifices imposants et dotée de deux grandes fontaines qui embellissent sa partie supérieure, cette grande place est ornée en outre de nombreux exemples d'art, tels que des sculptures comme La Déesse, de Josep Clarà; le Monument en hommage à Francesc Macià, de Josep Maria Subirachs;Les bergers, de Pau Gargallo; ainsi que d'autres œuvres d’artistes tels que Josep Llimona et Enric Casanova.

Dans son sous-sol, elle conserve l'avenue de la Llum, une grande voie souterraine qui fut l'un des premiers centres commerciaux de la ville et qui marqua le démarrage de la grande activité commerciale de cette place. Aujourd'hui, s'y trouvent de grands centres commerciaux, comme Le Triangle.

Sur la plaça de Catalunya, la confluence de touristes, de voyageurs, d'habitants, de boutiques, de vendeurs, de banques met en évidence la diversité la plus réelle de la ville. S'asseoir sur ses bancs ou à la terrasse de l'emblématique Café Zurich et observer toute cette agitation fera sentir les visiteurs bien vivants et partie intégrante de Barcelone.

Une âme de marin

La Barceloneta, le quartier des marins du district de Ciutat Vella, a toujours été étroitement liée à la mer. Son histoire remonte au XVIIIe siècle, lorsqu'il fut créé comme quartier nouveau, suivant un tracé baroque et quadrillé qu'il a conservé pratiquement intact jusqu'à nos jours. À cette époque, la zone était un banc de sable qui se trouvait dans les environs de la vieille ville fortifiée, auquel on accédait depuis le Portal del Mar, situé à peu près où se trouve aujourd'hui le Musée d'histoire de Catalogne, dans le Palau del Mar.

Il convient de souligner de ses origines les rues allongées qui débouchent sur la mer, avec leurs maisons mitoyennes, ainsi que l'église baroque Sant Miquel, qui préside la place du même nom, au centre du quartier.

Les logements de la Barceloneta furent occupés par des marins, des pêcheurs, des gens exerçant un métier en relation avec la mer et par des nouveaux venus du monde entier en quête de faibles loyers. Tous ces habitants dotèrent ce quartier d'un caractère unique dessiné au bord de la mer. À la moitié du XIXe siècle, les pêcheurs firent peu à peu place aux ouvriers des usines métallurgiques. De cette époque industrielle, ont survécu la tour de la Catalana de Gas, un impressionnant ouvrage prémoderniste, ainsi que le marché de la Barceloneta, une enceinte réaménagée par l'équipe de l'architecte Enric Miralles, aujourd'hui décédé, et dans laquelle la structure en fer forgé a été récupérée pour être combinée à des éléments modernes. Un espace amené à devenir une référence dans le quartier et la ville.

Au pied de la plage

L'entrée dans le XXe siècle signifia l'ouverture de la ville de Barcelone aux plages. Les bains, qui apparurent peu à peu le long du littoral, revêtirent une importance particulière dans le quartier de la Barceloneta, qui démarra une activité nouvelle et florissante: la gastronomie. Bars, «fondas» et restaurants alimentèrent les milliers de baigneurs venus en quête de la mer.

La Barcelone olympique de 1992 entraîna une autre révolution pour la Barceloneta. La construction de la cité olympique, la Vila Olímpica, entoura le quartier de pêcheurs traditionnel de sculptures et d'édifices modernes. Aujourd'hui, flanquant le quartier par son littoral, se trouvent, d’un côté, le Peix de Frank Gehry, une grande sculpture dorée qui semble flotter sur la mer, et, de l'autre, la silhouette en forme de grande voile de l’Hôtel W, des éléments qui marient tradition et modernité.

La Barceloneta, au milieu, avec ses chaises devant les portes, son linge aux balcons et les habituelles effluves de poisson, est encore aujourd'hui l'un des endroits les plus fascinants et authentiques de la vie marine de Barcelone.

Un espai verd per gaudir-ne

El parc de Joan Miró, també conegut com parc de l’Escorxador, està situat a l’esquerra de l’Eixample, molt a prop de la plaça d'Espanya i just darrere del centre comercial Arenas de Barcelona. Es tracta d’una de les primeres zones d’esbarjo que es van crear a finals dels anys setanta, amb un esperit d’innovació que ja intuïa la necessitat de zones verdes en àrees urbanes, com el mateix Ildefons Cerdà ja havia planejat en crear l’Eixample. El seu espai ampli i diàfan és un lloc de reunió per a tots els veïns de la zona, que s'hi poden relaxar, passejar els gossos i portar-hi a jugar els nens. A més, inclou la biblioteca amb el mateix nom, Joan Miró, que té una secció infantil molt completa on es duen a terme múltiples activitats.

Homenatge a un artista català

Creat el 1979 per un grup d’arquitectes joves encapçalats per Beth Galí, el parc de Joan Miró ocupa el que antigament eren els terrenys de l’Escorxador de Barcelona. La seva estructura rectilínia s’estén al voltant d’una plaça on se celebren actes de tota mena. Les zones arbrades tenen pollancres, pins, palmeres i alzines i també taules de ping-pong, pistes de petanca i un bar on prendre alguna cosa a la fresca.

Un dels elements més destacables del parc de Joan Miró és l’escultura de vint metres creada pel mateix artista titulada Dona i ocell, que es troba en una de les sortides del parc i que es va inaugurar l’any 1983, poc abans de la mort de l’artista.

El parc de Joan Miró ofereix una zona d’esplai i tranquil·litat que s’obre com un pulmó verd enmig de la ciutat.

La chaîne de montagnes qui entoure a ville

Au milieu de l'aire métropolitaine de Barcelone, s'étendant le long de quatre districts de la ville, se trouve la montagne de Collserola, une forêt typiquement méditerranéenne de pins, de chênes verts et de chênes, habitat d'une faune très diverse jouxtant pratiquement le centre-ville. Une escapade en pleine nature que l'on peut faire avec les chemins de fer de la ville, voire même en bus. Un espace naturel privilégié pour les Barcelonais, qui disposent de plus de 8.000 hectares de verdure où se promener, faire du vélo, se rendre aux belvédères, visiter des lieux historiques et fuir la ville sans avoir à aller trop loin. Il est surprenant d'aller d'un bout à l'autre de la montagne pour apprécier la vision panoramique qu'offrent les belvédères de chaque côté: de Torre Baró, à Nou Barris, il semble que l'on puisse toucher le Montseny du bout des doigts et du col de Finestrelles, à les Corts, le panorama se déploie d'un côté sur la ville jusqu'au Maresme et, de l'autre, de l'aéroport jusqu'à Martorell, dominant tout le Llobregat.

Le parc naturel de la montagne de Collserola est classé espace protégé depuis 1987, et neuf communes veillent à sa conservation et à sa vulgarisation. Se rendre dans les aires de pique-nique de les Planes, parcourir le passeig de les Aigües ou s'enfoncer dans les bois pour cueillir des asperges, constituent autant de scènes typiques de la vie quotidienne de Barcelone.

La fusion entre nature et grande ville

Bien qu'il s'agisse en majeure partie d'un territoire vierge, la montagne de Collserola dispose de petits espaces résidentiels qui appartiennent au district de Sarrià-Sant Gervasi et qui constituent les seuls endroits consolidés en tant que zones résidentielles dans ce secteur de Collserola juste au dessus du Passeig de les Aigües se trouve Vallvidreraplus à l'intérieur, sur l’un des versants de la montagne, le quartier de les Planes enfin, le lotissement qui entoure le Tibidabo, la plus petite de cette partie de la montagne. Collserola est également bien présente au sein d’autres quartiers de Barcelone, comme par exemple Valcarca et els Penitents (dans le district de Gràcia) ou ceux de Sant Genís dels Agudells, Montbau et Horta (dans le district d'Horta-Guinardó).

Collserola est une sortie tellement facile et accessible, qu'elle permet de passer du bitume à la terre sans presque s'en rendre compte. À la frontière de Barcelone, le contact direct avec la nature, avec les bois et les animaux.

Le poumon du Poblenou

Portant la signature de l'architecte français Jean Nouvel, au printemps 2008 fut inauguré le parc du Centre du Poblenou, très innovateur. Sur une surface de 5,5 hectares, ce grand poumon vert s'ouvre entre les rues Bilbao, Marroc, Bac de Roda et Diagonal, qui déterminent l’esprit intégrateur et social du nouveau quartier du Poblenou.

Les formes curieuses et la végétation débordante souhaitent la bienvenue et accompagnent le visiteur depuis la porte d'entrée, où un grand portail «à la Gaudí» ouvert dans le grand mur de périmètre couvert de végétation méditerranéenne permet d'entrer à l'intérieur du site.

Le parc, dessiné pour faciliter les escapades dans la nature, est pensé pour répondre aux besoins de tous, avec des zones de promenade, des terrains de jeu et des coins pleins de charme où se plonger dans un bon livre. Au beau milieu se trouve la place de la Sardana, une zone de rencontres entourée de cabanes pour que les enfants jouent.

Design et durabilité

La préoccupation pour la préservation de l'environnement est présente dans certains détails du parcours du parc: un système pneumatique de collecte des déchets caché dans un espace à l'aspect lunaire ou l'irrigation à l'aide d'eaux phréatiques en sont de bons exemples.

Nouvel a voulu faire de ce parc d’auteur un endroit où se mêlent plusieurs habitats, et il a créé trois espaces bien différents. Le Cràter-pou del món, probablement le plus surprenant, est un chemin en forme de spirale entouré de bougainvilliers qui le font ressembler au cratère d'un volcan. Celui que l'on appelle Nius i pous del cel est un espace aux grandes structures métalliques tapissées de plantes grimpantes et de fleurs. Et les Voltes i falgueres gegants ouvrent la voie vers le paysage lunaire sous quatre voûtes végétales. Cela vaut la peine de s'asseoir se reposer sur l'une des chaises métalliques dessinées par l'architecte et de plonger dans l'ombre de la végétation épaisse et colorée du parc.

Empreintes ouvrières

Au cœur de la zone conçue comme 22@, se dressent de nombreuses cheminées qui rappellent le passé industriel d'un quartier baptisé à la fin du XIXe la Manchester catalane. Une des cheminées, de huit mètres de hauteur, est aujourd'hui intégrée à l'ensemble du campus de Communication de l'UPF, juste à côté du bâtiment auquel appartenait l'ancienne usine de Ca l'Aranyó. Récupéré et transformé en espace universitaire, le bâtiment qu'elle occupait est considéré comme l'un des plus beaux exemples du patrimoine industriel catalan.

Un héritage britannique

Consacré à la production de coton, Ca l'Aranyó, qui appartenait à l'entrepreneur catalan Claudi Aranyó, fonctionna jusqu'en 1986, puis commença à se dégrader. Lors des travaux de restauration, on prit soin de conserver sa typologie singulière, car Ca l'Aranyó est différent d'autres exemples d'architecture textile catalane du XIXe s.

Le bâtiment original fut construit en 1878 et conçu suivant le modèle de l'architecture industrielle anglaise. En ce sens, c'est la seule usine à étages de Catalogne où l'utilisation de la structure métallique, typiquement britannique, fut adaptée à la voûte catalane traditionnelle. Le mélange de ces deux langages, ainsi que l'utilisation de la brique apparente comme matériau principal, lui confèrent sa singularité et son charme.

Unió d’artesans locals

Construïda el 1905 per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, autor també del Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera va ser un encàrrec de la família Morera per remodelar l’antiga Casa Rocamora de l’any 1864. Està situada al xamfrà sud de l’illa de la discòrdia, una illa de l’Eixample coneguda amb aquest nom per abraçar algunes de les cases més representatives i emblemàtiques del modernisme del passeig de Gràcia, com són la Casa Amatller de Puig i Cadafalch i la Casa Batlló d’Antoni Gaudí, i que competeixen entre elles per la seva magnificència.

Descrita per alguns com un Palau de la Música a petita escala, la Casa Lleó Morera té un gran valor arquitectònic gràcies als nombrosos artesans de l’època que hi van treballar. De totes les persones que van aportar el seu talent a l’hora de remodelar l’edifici destaquen els escultors Eusebi Arnau i Alfons Jujol, els vitrallers Rigalt i Granell, i els mosaïcistes Mario Maragliano i Lluís Bru.

Inspiració naturalista

La casa va pertànyer a la família Morera durant tres generacions, fet que va permetre que es conservessin gran part dels trets més característics de l’edifici, com són els delicats elements ornamentals inspirats en la natura i fets en diversos materials, com sol correspondre a l’estil modernista.

Després de ser venuda i passar per moltes mans, l’any 2003 va passar a ser propietat de la societat Núñez i Navarro, que va elaborar un pla de restauració i conservació de l’edifici. Avui dia es pot recórrer en magnífiques visites guiades que porten per l’interior d’un dels emblemes del modernisme en un viatge d’història, arquitectura i art.

L’excellence gothique

En 1329, les corporations de marins du quartier de la Ribera posent, de leur propre initiative, la première pierre du bâtiment considéré comme l'unique édifice gothique catalan pur totalement achevé : la basilique Santa Maria del Mar. Cinquante-quatre ans plus tard, en 1383, et sans que les travaux soient interrompus, s'ouvraient les portes de cette grande église qui, au fil des ans et grâce au succès du roman d'Ildefonso Falcones, est aujourd'hui connu sous le nom de La cathédrale de la mer.

Santa Maria del Mar est un espace emblématique et unique, doté d'une structure composée de trois nefs de la même hauteur environ et de colonnes tous les treize mètres, une distance qui n'a jamais été dépassée dans une construction médiévale.13 Tout l'ensemble transmet une sensation de légèreté, d’amplitude, et met encore plus en avant l'absence d'ornements. Il n'y a ni ogives ni filigranes, et les arcs-boutants sont légers. De l'art gothique catalan pur. Seule la lumière qui filtre à travers les vitraux orne cette basilique.

Surprenante et source d’inspiration

Franchir les portes de Santa Maria del Mar, c'est se trouver face à toute la grandeur de l'église, un prodige de construction. À tel point que, selon les chroniques, Antoni Gaudí s'inspira de son intérieur pour créer la Sagrada Família.

Aujourd'hui, Santa Maria del Mar, située dans l'enchevêtrement de ruelles du quartier Gothique, surprend presque les visiteurs au détour d'une rue. La sérénité qu'elle transmet fait penser aux portefaix, à l'humilité des travailleurs de la mer qui réussirent à ériger une cathédrale au milieu d'un banc de sable.

Un rêve bourgeois

La Casa Batlló, fantaisie moderniste par excellence, est l'œuvre de l'architecte Antoni Gaudí et le symbole d’une époque et d’une classe sociale très concrète la Barcelone bourgeoise du début du XXe siècle. À cette époque, avec le développement du Plan Cerdà débuté à la fin du XIXe siècle, de nombreuses familles aisées transférèrent leurs résidences sur le passeig de Gràcia et y établirent leurs commerces. Parmi eux figurait le commerçant Josep Batlló i Casanovas, qui acquit en 1903 l'édifice original qui se trouvait sur ce terrain et engagea l'année suivante Antoni Gaudí, déjà très connu à l'époque,afin qu'il remodelât la demeure.

Un édifice vivant

Ce que fit l'architecte marqua un tournant dans l'architecture moderne et laissa un héritage artistique pour la postérité. L’application de son inspiration naturaliste, avec des formes ondulées et organiques, ainsi que la création d'une nouvelle façade totalement recouverte de verre et de pierre, inspirée du corail marin, dota cet édifice d’un aspect complètement nouveau et original.

D’autre part, Gaudí eut toujours comme principal objectif la fonctionnalité, et l'attention qu'il porta à l'éclairage et à l'aération mérite d'être soulignée. C'est pour cette raison qu'il conçut une grande cour intérieure centrale sur laquelle donnaient les pièces de service, alors que les salons et les chambres à coucher donnaient sur la façade.

La Casa Batlló s'avère encore de nos jours une œuvre originale et téméraire, ce qui lui donne une valeur inestimable. C'est bien pour cela qu'elle fut classée au Patrimoine mondial par l'Unesco.

Les Cases Barates

En aplicació de la Llei de cases barates, l’any 1929 es va edificar en aquesta zona agrícola (que llavors no pertanyia a Barcelona), un conjunt de 784 habitatges d’una planta i uns 40 metres quadrats. Eren per vendre o llogar a immigrants d’altres punts d’Espanya, barraquistes i gent amb pocs recursos, i van arribar a acollir 3.000 veïns. Es van construir en terrenys afectats per les variacions del riu i, en certa manera, van quedar abandonats a la seva sort. És per això que, malgrat la remodelació que ha experimentat el barri, encara s’hi poden veure vestigis d’arquitectura popular de l’època en què els mateixos veïns s’arreglaven les cases i els carrers.

Fills del Bon Pastor

Actualment, el Bon Pastor està plenament integrat al districte i a la ciutat, disposa d’equipaments socials, sanitaris, educatius i esportius i, des de l’any 2010, té estació de metro. L’escriptor Jorge Larena i el futbolista Sergio García són fills orgullosos del barri, mentre que de les Cases Barates són el trio musical Rumba Tres, en actiu des de fa 40 anys, i el polític Salvador Angosto, un dels activistes més destacats del barri

A tota màquina

El barri de Sants és conegut internacionalment gràcies a la gran estació que hi ha entre les places dels Països Catalans i de Joan Peiró. És la principal estació de tren i ferrocarril de la ciutat, i està considerada el punt neuràlgic del transport terrestre a Barcelona. A més dels trens, a l'exterior hi ha una estació d’autobusos amb el mateix nom.

Els seus trajectes de llarga i mitjana distància, utilitzant tant la xarxa clàssica com la xarxa d’alta velocitat, connecten Barcelona amb destinacions nacionals i internacionals. A més, concentra el major volum de trànsit de la xarxa de Rodalies Barcelona perquè hi conflueixen les línies R1, R2, R3 i R4.

Andanes d’ahir i d’avui

La història de l’estació es remunta al baixador del barri de la Bordeta i a l’estació de Sants que es va posar en marxa al final del 1881. Després de successius canvis i fusions empresarials, el 1967 es va iniciar un pla per construir l’estació tal com es coneix avui dia. Inaugurada als anys setanta, per a la seva construcció es van utilitzar materials com ara acer, formigó i vidre. Es tracta d’una estació moderna i funcional, amb nombrosos serveis i punts d’informació i que, a més, integra l’estació de metro del mateix nom amb accés a les línies 3 i 5. Les seves xarxes de rodalia connecten Barcelona amb gairebé tots els pobles dels voltants, i milers de persones utilitzen aquest transport per desplaçar-se al centre diàriament. La barreja entre viatgers, residents i turistes crea un ambient de pur moviment i energia que forma part de la ciutat.

Un bâtiment exceptionnel

Juste à côté de la cathédrale, le Musée Marès se trouve dans l'une des enceintes du Palau Reial Major, ancienne résidence des comtes de Barcelone et des rois de la Couronne d'Aragon et de Catalogne à l'époque médiévale, un bâtiment gothique de grande valeur historique, de toute beauté.

Le palais entoure une jolie cour intérieure entourée d'arcades et pleine d'orangers: le verger. Il est ouvert au public et, à la belle saison, il devient un espace de rencontre et de calme, isolé de l'agitation extérieure. Au milieu de la cour se trouve une fontaine avec un jet où l'on fête L'ou com balla le jour de Corpus.

L'univers Marès

Cela vaut la peine de consacrer du temps à découvrir les secrets du Musée Frederic Marès, car il est plein d'objets de toute sorte. On y trouve de magnifiques sculptures romanes en bois polychrome, mais aussi des éventails, de vieux pots à pharmacie, des pipes et des jouets. Tel était l'univers de Frederic Marès, le sculpteur qui consacra une bonne partie de sa vie à réunir des sculptures et objets hispaniques dans une collection de grande valeur.

Parmi ses œuvres d'art, on distingue le portrait de l'empereur Auguste, provenant de la Tarraco impériale, et une grande série de sculptures en bois polychromes à caractère religieux qui datent du XIIe au XVIIIe s.

Parmi les objets quotidiens, classés en dix salles thématiques, on distingue la collection d'objets féminins (vêtements, accessoires, bijoux…), la salle de photographie et la collection d'objets forgés, où sont exposés des clés médiévales ou encore des coffres-forts. Comme Frederic Marès n'abandonna jamais sa passion pour le collectionnisme, le musée continua de s'agrandir et de s'enrichir avec de nouvelles pièces. Le manque d'espace obligea à effectuer des travaux d'agrandissement pendant les années 1960 et, plus tard, à la fin du XXe s. Pendant ces travaux, une partie de la muraille romaine, qui incluait une des tours, fut récupérée.

Orígens filantròpics

Dins de l’emblemàtic recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hi ha la Casa Convalescència, un edifici monumental que es va construir a finals del segle XIX per millorar l’assistència sanitària a Barcelona en aquells moments. L’arquitecte Pere Domènech i Roura va crear una construcció de marcat estil modernista, amb columnes i capitells de pedra natural, murals de rajoles que expliquen la història de l’edifici i sostres formats per voltes de maó, entre molts altres elements que fan de l’espai una joia arquitectònica.

Combinació de passat i present

Declarada Monument Històric Artístic i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, avui dia i des de finals dels anys seixanta la Casa Convalescència pertany a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i engloba un centre de formació continuada i la seu de la Fundació UAB.

Reformada l’any 1999 per l’estudi d’arquitectes Tusquets-Díaz Associats, la casa combina la tradició amb la tecnologia i el compromís de la sostenibilitat.

Cosmopolita i plena d’activitat, la Casa Convalescència disposa de serveis de restauració, espais i equips per organitzar reunions i esdeveniments de tot tipus, una aula magna i un agradable jardí, que suposa un marc perfecte per a aquest espai centenari.

Una finestra a la pau

La possibilitat de passar en un moment del bullici de la vida urbana a la tranquil·litat de la natura es fa palesa a la cantonada del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal. Allà s’hi amaguen uns jardins amb més de cent anys d’història: els de l’històric Palau Robert. La vegetació copiosa, les nombroses espècies d’arbres i plantes, l’ombra i la tranquil·litat fan d’aquests jardins de l’Eixample una zona privilegiada per passejar, llegir i relaxar-se.

L’espai natural va ser dissenyat pel jardiner municipal Ramon Oliva a començaments del segle XX, en el moment de la construcció del palau, que va encarregar el marquès de Robert. Amb el pas del temps, aquest edifici va esdevenir propietat de la Generalitat de Catalunya, que va obrir els jardins al públic.

Combinació eclèctica

Als jardins del Palau Robert predominen l’encant i el gust característics dels jardins de les cases burgeses d’inicis del segle XX combinats amb plantes exòtiques, com ara una falguera procedent de Tasmània, o amb l’arquitectura contemporània, com l’escultura La Lluna, realitzada per l’artista Kiku Mistu.

Joia de l’eclecticisme

La història de l’edifici que avui dia és la seu del Districte de Sants-Montjuïc es remunta a mitjan segle XIX, quan els veïns d’Hostafrancs, que ja formaven part de la ciutat de Barcelona, van reclamar al consistori un edifici municipal on poder fer els tràmits administratius sense haver d’anar a la plaça de Sant Jaume. D’aquesta manera es va inaugurar la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, una seu que de seguida es va haver d’ampliar amb la construcció, l’any 1885, de l’edifici que encara es conserva, a càrrec de l’arquitecte modernista Jaume Gustà i Bondia. L’annexió l’any 1897 de l’antiga vila de Sants a la ciutat de Barcelona va significar que l’edifici de la Tinença d’Alcaldia passés a ser-ho de tot el nou districte, i no va trigar a requerir una nova ampliació. Les obres es van reprendre entre els anys 1908 i 1915, a càrrec d’Ubaldo Iranzo i Eiras, i va ser en aquella època quan es van incorporar els vitralls noucentistes de la Sala de Plens.

La Sala de Plens

Amb una façana decorada profusament, majoritàriament amb elements florals, l’edifici destaca sobretot pel seu interior. L’estil modernista de la Sala de Plens, amb terra de mosaic, capitells escultòrics amb figures femenines, bigues de ferro i el sostre decorat amb esgrafiats florals, contrasta amb els grans vitralls noucentistes que inunden l’espai de colors. Elaborats l’any 1914 per Francesc Labarta i Plana, mostren escenes quotidianes que remeten a la indústria, el comerç i l’agricultura, les activitats habituals dels veïns del districte en aquella època.

Entre la ciutat i el camp

Tradicionalment, els mercats han estat punt de trobada entre el món rural i la ciutat, a més de ser centres neuràlgics dels barris. El Mercat del Poblenou continua sent un òrgan vital del barri, al qual ja fa més de 120 anys que serveix: la varietat dels productes, tant locals com de fora, la qualitat, el tracte familiar i els preus populars són motiu d’orgull per a comerciants i poblenovins. A més, la modernització de les instal·lacions l’ha convertit en un mercat de futur, preparat per assumir els reptes del segle XXI sense perdre l’esperit popular que sempre l’ha definit.

Actualment, el Mercat del Poblenou té 22 parades d’alimentació i un establiment d’autoservei. En destaca el disseny de les illes comercials, que ha permès d’incorporar per primera vegada en un mercat dues parades de fruita i verdura en règim d’autoservei.

Arquitectura europea

El Mercat del Poblenou, dissenyat l’any 1889 per l’arquitecte Pere Falqués, és de dimensions modestes i formes senzilles, però d’una gran bellesa. La nau, amb parets d’obra vista i coberta de ferro, està formada per un cos central i dues de laterals, i segueix la tendència constructiva de les acaballes del segle XIX, que s’inspirava en els edificis nous de París i Londres.

Al servei de l’art contemporani

La pintura, l’escultura i qualsevol altra manifestació artística visual tenen cabuda en aquest centre que és sinònim de contemporaneïtat, cultura i innovació. Darrera de La Escocesa hi ha l’Associació d’Idees Ema, l’entitat que gestiona el centre des de l’any 2008. Tenen com a objectiu afavorir la creació artística donant suport als artistes residents, als quals s’ofereix la possibilitat de llogar espais, equips i material per a la creació, així com disposar de beques i contactes amb altres centres, entre d’altres avantatges.

A més, La Escocesa vol promoure la sensibilitat artística entre els ciutadans, especialment entre els veïns del districte. D’aquesta manera, participa en programes d’intercanvi per tal de donar a conèixer a escala internacional els projectes dels seus artistes i col·lectius, i a l’Espai M s’hi exhibeix l’obra dels residents, a més d’exposicions, mostres i altres activitats.

Història d’una fàbrica

El primer edifici del conjunt industrial de La Escocesa data aproximadament del 1885 i va funcionar com a fàbrica tèxtil. El recinte industrial va ser ocupat per diferents empreses que en llogaven els espais, i va ser una d’aquestes, La Escocesa, la que finalment va donar nom a tot el conjunt. La Escocesa va ocupar la major part de les naus durant un segle, i finalment, l’any 1984, va tancar.

Un mercat per al segle XXI

La remodelació de l’any 2009 va significar la modernització del recinte, que es va adaptar a les necessitats actuals però sense perdre l’essència d’un edifici modernista de gran valor patrimonial i de gran tradició al barri. El resultat va ser l’ampliació de la seva superfície i la millora dels seus serveis, que van comportar un augment considerable de visitants: els clients van passar de 936.000 durant l’any anterior a la reforma, a més d'1.800.000 després, gairebé el doble!

L’edifici modernista

El Mercat de la Llibertat, inaugurat l’any 1893, s’inscriu en la tendència de l’època pel que fa a edificis públics —com ara estacions o mercats—, que seguien la tradició modernista alhora que integraven nous sistemes constructius emprats en edificis europeus, com Les Halles de París.

El conjunt, obra del llavors arquitecte municipal de Gràcia, Miquel Pasqual Tintorer, s’estructura a partir d’una planta rectangular dividida en tres naus, una de principal, més alta i ampla, i dues de laterals, simètriques. Les tres naus es van cobrir amb teulades a dues aigües fetes de peces de ceràmica vidriada, suportades per un esquelet metàl·lic. Les parets són de maó vist i tenen obertures que permeten l’entrada de llum natural i d’aire a l’interior. La decoració a base de ferro forjat, de la qual destaca l’escut, és de Francesc Berenguer i Mestres, home molt proper al cercle d’Antoni Gaudí.

La recuperació d’un riu

Degradat a causa de l’abandonament que va patir durant dècades, la recuperació mediambiental del Besòs va entrar l’any 1995 en els plans d’actuació dels ajuntaments implicats. Llavors, els esforços conjunts de Montcada i Reixac, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, juntament amb el Consorci per a la Defensa del Besòs, van donar peu a un important projecte de sanejament de la llera del riu, que s’ha finançat en gran part gràcies al Fons Europeu.

El Parc Fluvial del Besòs n’és el fruit, una gran zona verda inaugurada l’any 2004, que es divideix en tres trams: les zones humides (a l’alçada de Montcada i Reixac), la zona d’ús públic (que comparteixen Sant Andreu, Santa Coloma i Sant Adrià) i la desembocadura. Amb la zona pública, que a Sant Andreu transcorre des de la Trinitat Vella fins a la Ciutat Esportiva del RCD Espanyol, els veïns han guanyat un espai per passejar, anar amb bicicleta i practicar esport a l’aire lliure.

El parc dels ocells

La millora del riu ha comportat la recuperació de molts hàbitats naturals, fet que s’ha traduït en la presència de més de 200 espècies d’ocells. Petits mamífers, com ara ratolins o musteles, i altres animals, com tortugues o granotes, també viuen en el flamant Parc Fluvial del Besòs.

El cor del barri

La Barceloneta ha estat tradicionalment el barri pescador de la ciutat. Va construir-se de nova planta l’any 1753, a tocar del port i fora de l’aleshores ciutat emmurallada, i de seguida va créixer i va acollir un gran nombre de ciutadans. L’activitat marinera del barri ben aviat va donar lloc a un mercat especialitzat en peix i marisc, que primer consistia en parades a l’aire lliure fins que, l’últim terç del segle XIX, es va construir un edifici modernista per acollir-lo.

El Mercat del Mar

L’edifici que va projectar Antoni Rovira i Trias era un espai ampli i funcional que substituïa les parades tradicionals a l’aire lliure. Va funcionar durant unes quantes dècades, en què va ser un òrgan vital al barri, fins que, en entrar el segle XXI, va fer-se evident la necessitat d’una remodelació. Se’n va fer càrrec un col·laborador del desaparegut Enric Miralles, l’arquitecte Josep Miàs, que va respectar l’estructura original de ferro forjat i parets de maó, però va equipar-lo amb ascensors, climatització, clavegueram i il·luminació nous, plantes subterrànies i plaques solars fotovoltaiques, un fet, aquest darrer, que converteix aquest mercat en el primer de Barcelona a utilitzar energia solar. També en destaquen els dos restaurants i l’altell reservat per a actes relacionats amb el món gastronòmic.

El mercat també manté un compromís actiu amb la sostenibilitat, tal com demostra el Pla de separació de residus i reciclatge que ha impulsat, pel qual va rebre un premi de la Generalitat de Catalunya.

Un gran esdeveniment

El parc del Fòrum és l'herència que va deixar l’esdeveniment sense precedents que va tenir lloc a Barcelona l’any 2004 amb el nom de Fòrum Universal de les Cultures. En aquell moment, el recinte va aplegar gent de tot el món i va contribuir al diàleg sobre la diversitat cultural, el desenvolupament sostenible i les condicions per a la pau.

Passejant pels espais del parc del Fòrum es pot palpar encara l’essència d’aquests diàlegs que es van obrir ja fa més de deu anys. El parc dels Auditoris, una de les zones recuperades, és un gran espai a l’aire lliure davant del mar, amb una espectacular placa fotovoltaica suspesa en un bosc de columnes molt peculiars que s’ha convertit en tot un símbol del compromís per la sostenibilitat i el medi ambient.

En tota la seva extensió i en nombrosos moments de l’any, l’espai es l'escenari d'actes i esdeveniments de gran format que han dotat Barcelona d’un ressò internacional. El fet que el parc pugui acollir fins a 65.000 persones simultàniament ha comportat que el lloc s’hagi convertit en un espai de trobada de gent de tot el món.

L’espai versàtil

El parc del Fòrum no és estrictament una zona verda o un parc urbà tal com es coneixen habitualment, sinó una gran àrea que agrupa una sèrie d’espais i instal·lacions on se celebren tota mena d’actes i esdeveniments.

L’escenari central del parc és una zona recuperada, situada davant del mar, on hi ha l’esplanada, un espai on se celebren fires com la Feria de Abril, festivals de música com el Primavera Sound o actes de gran format de diversa índole.

Dins del parc també es troba l’Edifici Fòrum, que és la seu del Museu Blau i el CCIB - Centre de Convencions Internacional de Barcelona, que al llarg de l’any és seu d'un gran nombre de convencions de gran format. Considerat únic a Europa, per la seva bellesa i originalitat arquitectònica, i amb capacitat per a 15.000 persones, és un centre de reunió absolutament versàtil, multifuncional i amb espectaculars vistes a la Mediterrània.

L’elegància de la natura

Amb les seves fonts ornamentals, els parterres d’enormes arbres, les nombroses escultures i les plantes pròpies de la jardineria afrancesada del segle XX, no és estrany que els jardins de Joan Maragall siguin considerats els més elegants de Barcelona. A més, abracen al seu interior el neoclàssic Palauet Albéniz, l’edifici que funciona com a residència de la família reial en les seves visites a Barcelona.

Dissenyats per Jean-Claude-Nicolas Forestier l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, ​​els jardins de Joan Maragall formen un espai ple de serenitat on el silenci i el borbolleig de l’aigua són els sons principals. Les àmplies extensions de gespa amb arbres típicament mediterranis, com l’olivera i l’alzina, es barregen amb altres de més exòtiques, com la Cycasrevoluta. Els camins de sauló permeten anar explorant el jardí i els seus diferents racons. A l’entrada principal, una gran avinguda de magnòlies amb un extens estany amb brolladors al centre condueix fins als peus del turó situat davant el palauet. A sobre, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per l’estàtua de Serena és l’avantsala d’un petit amfiteatre.

Música i poesia

El palauet, construït també el 1929 per Joan Moya, és un edifici de tall neoclàssic amb gran valor arquitectònic que es va remodelar i condicionar el 1970 per adoptar l’aspecte amb el qual se’l coneix avui dia. El nom del palauet està dedicat al músic Isaac Albéniz, ja que durant un temps es va estudiar la possibilitat d’instal·lar-hi el Museu de la Música, iniciativa que finalment no es va dur a terme. També el 1970, els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall, en honor al poeta català.

Passejar per aquests parcs reials, que no sempre estan oberts al públic, suposa endinsar-se en un món a part, una experiència que permet observar el que l’home va idealitzar com un paradís a la terra.